L'actualitat del Gòrgies de Plató (1)

 

Enceto l’any novament amb el Gòrgies, atret per la varietat d’il·luminacions que ofereix davant del moment fosc present, en aquest cas, un cop més, en referència a la incerta direcció que la reforma educativa ens planteja:

El Gòrgies, diàleg habitualment classificat com de transició, està dedicat, com el Protàgores i el Crítias -amb els quals forma una mena de trilogia sobre la sofística-, a la transmissió de la virtut. En aquest cas, s'aborda l'art de la retòrica, tan practicat pels sofistes i en què sobresurt Gòrgies, que abans de l'inici del diàleg ha estat dissertant sobre aquest art davant d'un nodrit auditori, acte al qual Sòcrates i el seu amic Querefont arriben tard. Aquesta absència inicial és recriminada per Calicles, deixeble, juntament amb Polo, de Gòrgies, que acompanyen el mestre, i que ironitza davant la tardança dient que així és com cal arribar a la guerra. Per compensar el seu retard Querefont demana a Gòrgies que conversi amb Sòcrates sobre la naturalesa del seu art retòric, sobre el qual l'atenès està molt interessat. Accepta el sofista i comença el diàleg en presència únicament dels personatges esmentats, que intervindran de forma consecutiva, donant lloc a tres converses diferents, sobre la mateixa temàtica, en un crescendo cada cop més abrupte i agressiu, com si d’un veritable combat bèl·lic es tractés.

La qüestió inicial que Sòcrates planteja a Gòrgies és què és ell, és a dir, com es defineix. Algú que fa sabates és un sabater, algú que guareix les persones és un metge, etc. Què és, doncs, algú que fa discursos? Davant la qüestió, que Polo s'ofereix a aclarir per assistir a un cansat Gòrgies, no hi haurà resposta concreta, apareixent al seu lloc les habilitats retòriques del discursejar buit que Sòcrates oposa al diàleg que ell pretén practicar. La constant que ens ofereix l'obra platònica que abordem és, doncs, la de la incomunicació. No hi ha transmissió de saber, ni avenç real en la discussió i allò que inicialment pretén ser un diàleg, entès com a contraposició d'opinions que donen lloc a un moviment que permeti consensos o dissensos, per concloure amb un lloc comú que resulti admissible per a tots els participants, s'acabarà convertint en un monòleg socràtic que amb prou feines mereix la indiferència de Calicles i l'afront de Polo, i que únicament conclou sense una ruptura desagradable per l'amable insistència de Gòrgies a permetre al filòsof que acabi la seva dissertació.

Davant les voltes inicials de Polo a la qüestió plantejada, Gòrgies contesta sense embuts, definint-se com a mestre en l'art de la retòrica. Sòcrates el defineix, doncs, com a orador, definició a la què Gòrgies accedeix de bona gana. La qüestió aleshores, un cop definit l'art del sofista, és si realment aquest és capaç o no de transmetre a altres la seva virtut o habilitat, és a dir, si es pot fer o no a altres bons oradors. Comença, així, la primera de les tres converses, la que mantindran amb cert respecte mutu Sòcrates i Gòrgies. Resulta rellevant que aquesta qüestió, la de si és possible o no transmetre a altres una habilitat com la retòrica, és justament la discussió que avui es planteja en el món de l'ensenyament actual amb la implantació del currículum competencial. Així doncs, el diàleg platònic presenta una sorprenent contemporaneïtat. Una competència és una cosa així com una habilitat que l'alumne ha de dominar, alhora que és tot un saber, eminentment pràctic, que el capacita per a la vida en un món tecnocapitalista com el nostre. Per desenvolupar les competències, que acaben sent especificades com a vaguetats -excepte en els sabers més instrumentals, llengües i matemàtiques-, en les programacions didàctiques que han de seguir els docents, es posen en joc tot un conjunt de procediments que donen lloc al que anomenem noves pedagogies, és a dir, l'ensenyament per projectes, la coeducació, la creació d'àmbits, etc. Tot i la concreció de les esmentades estratègies, no acaba de resultar evident la millora en l'adquisició de coneixements i habilitats que presenten els alumnes després de la seva aplicació. Els resultats continuen sent tan mediocres, o més, que els que s'aconseguien amb els currículums basats en continguts i coneixements sistemàtics, com els que s'oferien a l'escola anterior. ¿És, doncs, realment possible transmetre les competències i fer als ciutadans competents per als reptes que ens planteja el món avui, com ho era convertir-los en oradors per al sofista ahir? En el diàleg platònic Gòrgies creu que sí, que realment pot transmetre el seu art retòric. Però el sec, abrupte i combatiu diàleg que Sòcrates tindrà, posteriorment, amb els seus deixebles Polo i Calicles, aquells que ja són reconeguts com a retòrics, ens adverteix del contrari. 

Similarment, correm el risc de creure, com Gòrgies amb la seva retòrica, que les competències, per sí soles, poden convertir els nostres alumnes en professionals adaptats al món canviant d’un futur que ni tan sols podem preveure. Si Gòrgies fou incapaç de definir l’art de la retòrica que practicava i que els seus deixebles evidenciaren desconèixer, més enllà de la capacitat de polemitzar practicada en l’obra platònica, els nostres pedagogs també mostren serioses dificultats a l’hora de posar-se d’acord sobre el significat d’educar. El perill de deixar, doncs, el futur de l’educació en mans d’aquells que, sense evidències d’èxit, promouen canvis finalistes i metodològics, com a mínim qüestionables, és el mateix que Plató presenta en el seu diàleg: la proliferació de discursos ideològics contraposats que només aspiren a esdevenir hegemònics per la força quantitativa dels seus adeptes i per la capacitat seductora dels seus predicadors. Malgrat ens reconeixem fàcilment en aquest escenari, que esdevé un reflex de la nostra societat, el filòsof ens adverteix que és l’escenari de la guerra dialèctica i la confrontació interessada, abans que el de la prosperitat i la justícia. Que transmetre la virtut i fer dels alumnes éssers responsables i assenyats no és fàcil no cal dir-ho. El que sí que cal és advertir dels perills que té la imposició d’una “virtut” equivocada. El camí cap a la tirania i l’autoritarisme, a partir d’aquí, fa baixada.