Fi d’any a Montserrat

 

Res millor per desconnectar que uns dies de recés mental i activació física, canvi d’aires i contacte directe amb la natura, comunitat litúrgica i intimitat personal. Tot això és possible assolir-ho a Montserrat, sense grans planificacions, ni llargs desplaçaments. I entre les moltes experiències que et toquen i et transformen en aquesta muntanya màgica, hi ha la visita al seu Museu, que conté una selecta mostra d’art pictòric, escultòric i restes arqueològiques, tant de l’antiguitat, aquestes darreres, com de l’era moderna, en el cas de la pintura i l’escultura. Especialment interessant és el recull de mestres de la pintura catalana dels segles XIX i XX, des del Romanticisme i el Realisme fins al Modernisme i el Noucentisme. Hi trobem una bona quantitat d’obres d’autors com Vayreda, Rusiñol, Ramon Casas, Josep Llimona, Manolo Hugué o Joaquim Sunyer, per esmentar els de més renom.

En el meu cas, mereix especial menció la desena d’obres del meu parent, Isidre Nonell, que hi tenen espai propi en la col·lecció del Museu. Són obres prou conegudes i pertanyents a la seva etapa de maduresa artística, fet que li dona un gran valor a aquest fons pictòric. No és una novetat, ni una raresa, però sabent que el fons del Museu es nodreix de donacions, resulta curiosa la revalorització que l’obra de Nonell va tenir entre la burgesia catalana, que va adquirir sense recança la seva pintura decadent i escandalosa, per als barems morals del seu temps, i que mai va ser ben vista ni valorada per la seva família, plenament integrada en la classe benestant de l’època. Resulta irònic, doncs, que un artista, maleït i menyspreat en el seu temps, acabi convertit en un dels actius més valuosos d’un museu vinculat a una institució eclesiàstica. Ironies del destí, que no sempre és prou coherent.

Retrobar-me amb una obra pictòrica que em resulta familiar i descobrir-ne d‘altres que tenen un innegable valor estètic, com les de Xavier Nogués o Georges Rouault, compassar el dia a les litúrgies monacals i entrar en comunió amb un paisatge atemporal que conté, invariablement, records del passat propi i familiar, és un valuós exercici de reificació de l’ésser. Quan es fuig d’una realitat opressiva i asfixiant, res millor que un retorn a les arrels. I quin indret no és més a l’arrel de tota la meva existència que l’abadia de Montserrat? Al cor de Catalunya, bressol de la idea d’un país i d’una cultura mil·lenària, s’enlaira aquest espai de memòria i revitalització, esculpit per la natura i revestit per l’home, que de dia es converteix en atracció turística, atraient masses de gent de tot arreu que consumeixen la seva litúrgia, els seus paisatges i el seu art, i de nit es transfigura en indret místic, expulsant al visitant i entotsolant-se en la seva foscor i el seu simbolisme. Enlloc hi trobaràs de forma més plena i harmonitzada l’aparença més banal i l’essència més pura d’una mateixa realitat, en aquest cas la de la nostra identitat catalana. Retornar a les arrels per començar el nou any. El vell i el nou per encarar un futur, sempre incert, amb més esperança. Bon any nou.