Enceto, amb aquest escrit, un seguit de posts
dedicats a les tragèdies de Sòfocles, que m’han acompanyat des de l’inici d’aquest
bloc, que, per a més inri, porta per títol (Que tot vagi cap allà on
ventegui) un dels versos (467) de Les dones de Traquis, obra inclosa
en l’escàs llegat que ens ha arribat de la extensa producció dramàtica del
poeta tràgic grec.
El nucli de les tragèdies de Sòfocles de les
que parlaré se sustenta en la desmesura de les accions que escometen els seus
herois -Antígona desafiant el mandat de Creont de no enterrar el seu germà
Polinices, Èdip desentranyant la veritat sobre la mort de Layo, rei de Tebes, que
resulta ser el seu pare, sent ell mateix el seu assassí, Deianira complint,
sense voler-ho, la venjança del centaure Nessos sobre Hèrcules, el seu marit, a
qui anhelava retenir en el seu amor conjugal o Electra, que per venjar la mort
del seu pare, Agamèmnon, a mans de sa mare Clitemestra i l'amant d'aquesta,
Egist, violentarà l'ordre natural fomentant el matricidi, amb Orestes, el seu
germà, com a executor implacable. Aquests conflictes, que recargolen
l'argamassa de la sociabilitat humana, atemptant contra els principis bàsics de
l'amor fratern, patern, matern o conjugal, es tradueixen, modernament, en
trastorns psicològics que expliquen les pulsions de l'inconscient, o els límits
morals de la convivència, fins a esdevenir els referents culturals i educatius
de la civilització occidental. En conseqüència, la influència que tenen les
tragèdies sofoclees no sols ve de lluny, sinó que resulta decisiva per
conformar el bagatge comú del saber que relliga una tradició.
El primer aspecte a comentar, centrant-nos ara
en la tragèdia d’Antígona, és l'oposició entre l'acció que emprenen els
homes i la que reconeixem en els déus, amb la coneguda hybris o
desmesura que se'n deriva. En el cas d'Antígona, el mandat del rei Creont de no
permetre sepultar humanament, és a dir, amb el ritual degut, al traïdor, per
escarment i càstig de la seva conducta assassina, xoca amb la llei divina que
instiga alliberar i conduir l'ànima del mort al regne dels morts mitjançant
tals rituals. La llei humana transgredeix un mandat diví. Antígona, la germana
del finat, caigut en lluita contra la seva pròpia pàtria i llinatge, anteposa
el deure diví i religiós a l'obediència política, provocant el disbarat de
Creont, que condemna Antígona en contra del parer dels déus, del que es deriva
el consegüent càstig, amb la mort del seu fill, Hemon, promès d'Antígona, i de
la seva pròpia esposa, que se suïcida en conèixer la desgràcia. El missatge que
els fets revelen és clar: cal subordinar la política a la fe, ja que la gosadia
d'anteposar els interessos humans a l'ordre natural que governa el cosmos acaba
en tragèdia, tal com ens revela el Cor al parlament final de l'obra : “Amb
molt, el seny és la primera condició de la felicitat. En les relacions amb els
déus cal no cometre cap impietat”[1].
El dret a la rebel·lió, que la societat moderna teoritzarà, ja és present a
l'obra de Sòfocles amb la desobediència d'Antígona. Però aquí la rebel·lió té
un fonament teològic. El que resulta intolerable, i mereix la desgràcia del
responsable i de la resta de la família, és violentar les lleis divines. Això
és el que Antígona retreu a Creont, “el seu menyspreu envers les coses que
tenen els déus en estima” [2].
En la introducció a l’edició esmentada, Luis Gil posa l'accent en el caràcter
negatiu que tindria l'obra, amb què Sòfocles pretén “donar un avís als seus
conciutadans sobre les perilloses implicacions que tenia la línia política
seguida per Pèricles i els seus col·laboradors immediats”[3].
Identificar Creont amb Pèricles i Antígona amb el partit aristocràtic
tradicionalista en què, sens dubte, caldria incloure Sòfocles i Sòcrates, dóna
a la tragèdia una dimensió menys universalista, però molt més humana i fins i
tot actual. Una política atrevida i rupturista, que menysprea l'ordre natural i
els principis de la tradició, condueix la polis a la catàstrofe, amb la
coneguda guerra del Peloponès de fatals conseqüències com a principal
referència i la mort del fill pròdig -Sòcrates- assassinat pels propis
atenesos, encara que això últim no estigués al pòsit educatiu de l'obra, per
produir-se a posteriori de la seva escriptura.
Però la versió que ha comprat la modernitat
del drama sofocleu és la que interpreta els seus personatges com a herois que
defensen un dret humà davant dels déus. El dret al càstig, en el cas de Creont,
i el dret a preservar la dignitat del difunt, en el cas d'Antígona. El corrent
humanista que sacralitza la llibertat i l'autonomia de l'individu farà seva la
disposició d'Antígona, com la dona que anteposa a la seva pròpia sort
l'obligació de fer justícia amb les exèquies del seu germà, traïdor en vida,
però humà en la seva mort. El deure cap a la condició humana ha de prevaldre
sobre les ànsies de venjança i càstig, per molt greu que hagi estat l'ofensa a
la pàtria. Que, a més, aquesta conducta sigui beneïda pels déus és un matís que
la modernitat tendeix a infravalorar, quan no a amagar. Els déus no serien més
que l'arcaitzant i folklòrica versió del destí racional còsmic que governa tots
els actes humans. I deixar anar els morts, normalitzant la seva mort mitjançant
un ritual d'exèquies fúnebres que equilibri i pacifiqui el seu pas per aquest
món, és un acte tan universal i humà que, oposar-s'hi, no és només una
profanació de l'esfera sagrada, sinó un acte de profunda deshumanització. Des
de Sòfocles fins avui el “progrés” de la deshumanització ha estat tan
devastador, especialment a l'últim segle, que la vilesa de Creont sobre
Antígona ens sembla una injusta nimietat. Però allò que realment conté la
tragèdia sofoclea, coetània a la doctrina moral socràtica, que la fa tan contemporània
a ulls del lector actual, és l'afirmació del jo actuant, que es destaca davant
l'ordre natural diví, fent valer la seva llibertat transformadora davant dels
despersonalitzats ressorts del poder deshumanitzat. Ens oblidem, però, del
matís religiós que suporta l'acció d'Antígona, de la mateixa manera que tendim
a separar el daimon socràtic de la consciència subjectiva moderna,
quedant-nos tan sols amb l'afirmació d'aquesta última i de la seva llibertat
fundadora, però en el desafiament d'Antígona a la llei arbitrària de Creont hi
ha més d'obligació moral i tradicional que no pas d'acte emancipatori
subjectiu. Dit d'una altra manera, Antígona està obligada a fer el que fa, per
mandat diví, de la mateixa manera que Sòcrates està obligat a prendre's la
cicuta per mandat ciutadà. Aquesta responsabilitat del jo actuant, vinculada al
nomos, és allò que la nostra sacralització actual de la llibertat del
subjecte o bé no entén, o bé prefereix obviar. Al capdavall, que l'ordre
racional faci malbé tota una gamma de pulsions instintives i irracionals amb
què justificar i “normalitzar” la nostra irresponsabilitat criminal (complex
d'Èdip, complex d'Electra, complex de Telèmac…), derivada d'una llibertat
il·limitada, és una destrempada sideral.
[1] Pàg. 82 de l’edició Sófocles, Antígona/Edipo rey/ Electra,
Editorial Labor, col. Punto Omega, nº 52, traducció i presentació Luis Gil, 6ª
edició, Barcelona, 1986
[2] Pàg 23 de la mateixa edició.
[3] Pàg. 8 de la mateixa edició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada