Èdip rei

 

Seguint amb Sòfocles, la tragèdia Èdip rei -que escenifica la desgràcia en forma d'oracle que s'abat sobre la família reial dels Labdàcides- presenta trets de gran atractivitat per a l'esperit contemporani. Al capdavall, el desig de saber la veritat és el detonant de la tragèdia, i quin desig més propi que el del coneixement li atribuïm al subjecte modern? Una altra cosa és que estiguem disposats a suportar la revelació de la veritat. A Èdip, la veritat li costarà el seu regnat i la destrucció i la condemna de la seva pròpia família. Un alt preu que el nostre món transgressor i excessiu no sembla voler entendre que figurarà al còmput final de la factura a pagar. La lliçó d'Èdip hauria de continuar sent exemplaritzant. Perquè és l'anhel d'aclarir els fets que van conduir a la mort de l'anterior rei de Tebes, Laios, allò que precipita el drama, i la sort d'Èdip, a les cotes de desesperació i horror que el lector contempla a l'escena sofoclea. La veritat fa mal, però restitueix el món al seu ordre natural. Èdip no és, doncs, més que una víctima de l'operació mitològica i racional de recomposició del que ha estat violentat per l'acció primera del mateix patriarca que morirà a mans del seu ignorant fill.

Novament, la modernitat interpreta la hybris edípica com la base que constitueix tot discurs sociològic i psicològic, amb la condemna del parricidi i la prohibició de l'incest com a principis fonamentals de reificació social i individual. Sòfocles es converteix, així, en el pare de les ciències socials, i la seva tragèdia en el model exemplaritzant de les línies vermelles que no ha de traspassar el gènere humà, llevat que busqui la perdició de si mateix i de la seva descendència. L'obsessió moderna per “normalitzar” conductes i taxonomitzar personalitats farà la resta, fins a desenvolupar les esmentades “ciències”, de salut tan vigorosa i influència tan descollant als nostres dies, fins al punt de sotmetre tot comportament a mesura objectivable i trastorn diagnosticable quan aquesta mesura és traspassada.

Tanmateix, es tendeix a oblidar l'original aposta que Sòfocles presenta en el seu drama per les conseqüències d'indagar en els orígens de la nostra naturalesa, cosa que contemporàniament podríem anomenar “situació”. Perquè la situació de l'home és desgraciada, anhelant un coneixement que li atorgui identitat i lloc propi, mentre desvetlla els horrors i criminals fets que l'han portat a ocupar el seu rang i desenvolupar la seva curiositat digna i racional. El saber es torna contra nosaltres en reflectir-nos tal com som: una creguda i ambiciosa espècie que pugna per sotmetre a la seva voluntat l'univers sencer. La desmesura de tal propòsit, essent com és l'home una mota insignificant en l'ordre de forces còsmiques que ens envolta, és el desencadenant de la tragèdia, antiga i moderna. Perquè no altrament cal entendre l'acció del subjecte modern que mata la seva fe en el seu diví origen, en condemnar a l'oblit els mites, la metafísica i la religió, per poder casar-se amb la tècnica, que l'alliberarà de les seves dependències naturals i límits, fins a convertir-lo en el rei de la creació. La mort del Pare -déu- i les núpcies amb la mare -les habilitats tècniques que el van alçar de les profunditats de la selva original ancestral que ocupava- l'aboquen a l'apocalíptic final que avui entreveiem: un futur desolador i miserable per als nostres descendents, atrapats a la lògica maquinal d'una tecnologia desbocada que els esclavitza, ens cega i els abandona en la despersonalització i la desubjectivació més extremes. Un món immoral i deshumanitzat, que avança accelerat cap al propi col·lapse civilitzatori. Adquirir consciència d’aquesta situació edípica és la nostra tragèdia inexorable i necessària. Heus aquí la profunda i universal lliçó que Sòfocles ens ha llegat.