Visita a l’exposició “En l’aire commogut...” del CCCB

 

Al CCCB es pot veure, fins al 31 d’agost, una mostra que, més que exposició, és una experiència estètica per a l’espectador, la que li proposa el seu impulsor, Georges Didi-Huberman, filòsof i historiador de l’art que, en aquesta ocasió, es val de la poesia, la pintura, la fotografia, el dibuix, l’escultura o el cinema per acompanyar el visitant al llarg d’un itinerari que persegueix una utopia -artística-, la d'apressar l’emoció en un espai, un lloc, un indret, com si aquesta es pogués materialitzar i objectivitzar. L’emoció de la que parlem és la “commoció”, definida pel diccionari de l’IEC com “pertorbació violenta, agitació, sotragada”, és a dir, una sacsejada que inestabilitza profundament la persona, fins a desubicar-la. Certament, la nostra època és plena d’experiències commovedores, ben visibles quan alcem la mirada, segrestada pels nostres dispositius i pantalles, i copsem el patiment i el dolor extrem que diàriament viu la població martiritzada a Gaza, terroritzada a les pasteres que travessen l’oceà, en les condicions més precàries i inhumanes imaginables, o estigmatitzada i perseguida arreu per la seva condició humana d’inevitable diversitat. Fixar en l’espai expositiu aquest dolor difús i profundament commovedor, mitjançant les múltiples formes artístiques que el copsen i transmeten, és el que, agosaradament, ens proposa el filòsof-artista, per fer efectiu allò que, romànticament, perseguiex tot poeta, transformar el món -i la nostra naturalesa- en una llar protectora.

La mostra es divideix en set àmbits o seccions, que parteixen sempre de les paraules, en versos o citacions, de García Lorca. Són escenaris que, intencionalment, ens descobreixen les coordenades que fan possible una fenomenologia de l’emoció, així com les múltiples formes de situar en l'espai a l’altre. Hi apareix, obrint i tancant la mostra, la mirada de l’infant, més pura -per innocent- i directa -per immediata- que la de tots nosaltres, on es reflexa la sorpresa, però també la buidor davant els escenaris de la deshumanització, que corprèn l’espectador. En segon lloc, el filòsof ens passeja per l’espai del pensament, tot reflexionant sobre la distància que provoca, quan es proposa explicar -alfabetitzar- o comprendre -emancipar-, l’emoció, que fuig d’estudi, en la mesura en què només es pot viure, com García Lorca pretén mostrar amb la seva noció del “duende”. El tercer escenari és el de les cares, capaces no només de reflectir l’emoció sinó de suscitar-la, esdevenint, alhora, medi i mèdium. En el quart àmbit, el dels gestos, el filòsof ens convida a endinsar-nos en l’arqueologia del llenguatge, que apel·la al cos, tot cercant una expressió més pura i primigènia, que enllaça amb l’instint dionisíac nietzscheà, des d’on albirar altres espais. El cinquè aborda la noció del lloc, no com a extensió mesurable de la matèria cartesiana, on hi manca el buit, sinó com a camp de tensió on també es veu reflectit l’esperit, fent possible la relació amb l’altre. El sisè, àmbit dedicat a les polítiques, és l’espai de les confrontacions, tant les pitjors, guerres i massacres, com les millors, les dialèctiques que evidencien alteritats i drets pels que lluitar, però també de les dominacions que generen dolor i opressió, així com consciència i sentit. Com ja hem dit, el darrer espai torna a la mirada de l’infant, l’únic capaç de recrear el món, nietzscheanament, des del seu joc, per salvar-nos.

Que aquest escenari es clogui amb el somriure d’un nadó, acotxat per la seva mare, mentre cauen les bombes d’al-Àssad, durant la guerra civil siriana, és, per tant, un reclam a l’esperança que Didi-Huberman ens etziba, des de la seva llarga experiència intel·lectiva de reflexió sobre el poder de la imatge, amb voluntat de commoure’ns. Hi ha en tot plegat, com en tota imatge, una certa impostura, una certa trampa, però és prou encoratjador que, per una vegada, es faci servir la imatge i l’emoció per denunciar l’abús i la bogeria d’aquells que han volgut amagar la seva ambició i misantropia rere el món irreal de xarxes, continguts ficticis alienadors i propulsors del desig, que aquests produeixen massivament, en format visual, per ocultar l’esborronador crim quotidià en què han convertit, avui, viure.