Memorabilia o Records de Sòcrates, de Xenofont

 

Xenofont, nascut el 430 aC, va ser deixeble de Sòcrates durant la seva joventut. No hi ha constància que fos un dels més preuats deixebles del mestre i, certament, tenint en compte la seva trajectòria vital posterior, no va destacar per la elaboració d’un pensament filosòfic propi, com si ho feren Plató o Antístenes. Es pot dir que Xenofont era, més aviat, un home d’acció, tal com es reflexa en la seva Annabasi, amb un esperit pragmàtic i ben dotat per la gestió i el lideratge, així com per la producció econòmica, si valorem els seus escrits sobre les pràctiques agràries i el saber tècnic que elaborà en plena maduresa, fruit de l’experiència com a propietari d’una hisenda. Tot i així, possiblement, el testimoni que ens va llegar del mestre atenenc és el més fidedigne que ens ha arribat. Podem sospesar aquesta valoració tot llegint l’obra elogiosa que li va escriure -aquests Records de Sòcrates¹- després de la seva mort, molt probablement en resposta a altres obres que, defensant la democràcia atenenca que el va condemnar, no oferien una visió tan amable del filòsof.

Com a membre de la classe aristocràtica, i inspirat pel seu mestre, concitava un profund rebuig cap a la democràcia, a la que responsabilitzava dels mals que havien provocat la decadència atenenca, començant per l’injust tracte que va manifestar amb el millor i més feliç dels seus ciutadans, precipitant, amb falses acusacions, la seva mort. Aquesta finalitat vindicativa del personatge és la que el porta a redactar els seus records, per donar a conèixer la veritable naturalesa de l’ensenyament socràtic, a la vegada què refutava les acusacions que van sostentar el judici i posterior condemna del filòsof, la corrupció de la joventut i la impietat. Estem davant d’un escrit desigual, probablement redactat en diferents moments, que aplega converses viscudes per l’autor o relatades per tercers, de Sòcrates amb diferents personatges, o narra les seves pròpies impressions derivades del tracte amb el filòsof. És, doncs, un acostament humà, respectuós i elegíac, però en què la voluntat indubtable rau en destacar les virtuts ciutadanes que, sens dubte, el Sòcrates històric va atresorar, per tal de preservar el seu record fidedigne, en un moment, el segle IV aC, en què la voluntat manipulativa de la figura socràtica, per part del pensament platònic, o el relat polític interessat dels qui el van condemnar podia acabar per tergiversar-ne la figura i el llegat. Fruit de l’esperit pràctic de l’autor, els diàlegs que recull van sovint al gra, abordant i resolent de manera directa la qüestió tractada, descuidant, en ocasions, el fi entremat argumental que caracteritzava la pràctica maièutica socràtica o incorrent en discontinuïtats lògico-discursives en la narració dels diàlegs, saltant d'unes qüestions a les altres, donant així la impressió de recórrer llocs comuns, més que no pas reflectir el veritable procediment socràtic.

Malgrat tots aquests trets, deficients si es comparen amb l’escriptura platònica, la figura del Sòcrates xenofòntic ens resulta familiar i reconeixible. Això és així perquè el nucli del seu retrat és la virtut i bonhomia que atresorava el personatge. En la descripció d’aquesta virtut destaca el control racional del desig que Sòcrates practicava i promovia. En conversa amb l’hedonista Aristip de Cirene -al primer capítol del llibre II-, davant l'observació d’aquest últim que és preferible la vida regalada de plaers als sacrificis del governant, Sòcrates respon recordant-li que és millor governar que ser governat, manar a obeir. Quan Aristip intenta establir una via intermèdia entre l'esclavatge del plaer i la llibertat de l'abstinència, que ve a ser el camí de la indiferència hel·lenístic, Sòcrates contesta que aquesta via no és humana, doncs no resulta humà no pretendre ni governar, ni ser governat. Dit d’una altra manera, allò humà és responsabilitzar-se de l’exercici de les pròpies capacitats i obligacions. Per això la vida humana no només és la vida examinada sinó, a més, la vida política, tal com també Plató va assimilar del seu mestre, encara que, en el seu cas, La República, pugui ser entesa, en paraules de George Santayana, com “la prescripció a un vell malalt per tornar a ser jove de nou i intentar una segona vida de virtut sobrehumana, davant de la qual l'ancià va preferir simplement morir”. Que la nostra pretensió de justícia estigui condemnada al fracàs no vol dir que no s’hagi de seguir cercant-la. En el moment present, en què el liberalisme ha entrat en crisi -i amb ell tots els discursos polítics emanats de la modernitat-, sembla que la conclusió d’Aristip que recull Xenofont, a saber, convertir-se en cosmopolita o ciutadà del món per eludir, així, la responsabilitat política inherent a la nostra condició, d’intentar fer-nos millors a nosaltres mateixos i a les nostres societats, només pot tenir la resposta que Sòcrates li dona, segons la memòria xenofòntica: l’estranyament del ciutadà del món, en termes polítics, l’acaba convertint en estranger i l’estranger és ciutadà de segona a tot arreu, inclús a casa seva.

La renúncia contemporània a la virtut, substituïda per un hedonisme materialista alimentat per la utopia tecnològica, ja s’albira com el repte principal que emana del progrés en l’Atenes del segle Vè aC. Per això la figura socràtica segueix sent cabdal, perquè la seva irrenunciable convicció que la crisi de l’humanisme només es pot combatre fent-nos millors, és a dir, més virtuosos, no només la fa seva Plató sinó que es converteix en el màxim propòsit de l’exercici memorístic xenofòntic. Els seus Records de Sòcrates són la guia per posar-la en pràctica. Malauradament, als que el van condemnar per silenciar-lo, s’hi han afegit, modernament, els que volen enterrar-lo de forma definitiva, aquells mateixos que, en nom del seu progressisme, han decidit que no hi ha res més virtuós que el desig de ser el que hom vulgui, tot i la desmesura que acompanya la nostra voluntat i que, massa sovint, ens aboca al desastre. A aquest enterrament, com fa Xenofont, cal oposar-hi el combat de la memòria. És la nostra responsabilitat humana.

1 Ἀπομνημονεύματα Σωκράτους o Memorabilia. Hi ha versió en castellà: Jenofonte, Recuerdos de Sócrates, Económico, Banquete, Apología de Sócrates, Biblioteca Clásica Gredos, nº 182, Editorial Gredos, Introducció, traducció i notes de Juan Zaragoza, Madrid, 1993.