Aku Wa Sonzai Shinai (El mal no existeix)

 

Veig a la Filmoteca la pel·lícula japonesa del director Ryûsuke Hamaguchi del 2023, El mal no existeix, que planteja a l’espectador un joc de contrastos entre natura i home, vida i mort, saber i ignorància, a partir d’un fet quotidià, però devastador per a la petita comunitat que resideix en una regió interior i muntanyosa del país, allunyada de la gran ciutat, i en un equilibri precari amb el medi natural que l’envolta. L’arribada dels impulsors d’un projecte d’inversió turística que planeja crear un càmping en mig del bosc, alterant el medi amb l’afectació i contaminació de les aigües que abasteixen la població, genera una reacció de rebuig local que l’empresa inversora tractarà de apaivagar, guanyant per la seva causa al proveïdor de serveis de la comunitat, un home reservat, vidu, que viu amb la seva filla petita al mig del bosc, en condicions d’integració amb la natura, i que coneix millor que ningú aquest indret, raó per la qual es respectat per la seva comunitat.

La ignorància de la parella de publicistes que han rebut l’encàrrec de tirar endavant l’empresa, uns caçatalents urbanites en plena crisi existencial, cansats d’una feina improductiva i consistent en promoure l’engany per aprofitar-se de l’altre en benefici de l’elit extractiva i ambiciosa per a la que treballen, xoca amb el metòdic i segur procedir de l’eremític vilatà, que sap en tot moment què fer en aquell espai de quietud natural i ritmes pausats i predictibles, completament oposat al frenètic i caòtic esdevenir de la gran ciutat, fins al punt de generar-los tal fascinació que decideixen abandonar la seva vida urbana i integrar-se en la comunitat rural. Com si no existís un abisme insalvable que separa totes dues formes de vida. Com si només el fet de voler fer el pas ja hagués de ser suficient per superar totes les traves. La gosadia de la ignorància d’aquell que, sense entendre l’altre -la natura, Déu o l’esperit humà-, creu que pot guanyar-se’l i adaptar-lo a la seva conveniència, només pot acabar en tragèdia.

Que la mort vingui en la simbòlica forma del cérvol, animal tradicionalment temerós i esquiu de la presència humana, reflecteix la força inabastable dels instints que, com a mecanisme de protecció, desplega la natura davant de qualsevol amenaça, i que es manifesta, cruel, contra el primer que troba, per més innocent que aquest sigui. El mimetisme amb la natura del feréstec habitant d’aquelles contrades explica l’esclat de violència final contra l’intrús representant de l’estúpid procedir humà nihilista i autodestructiu del tardo capitalisme neoliberal. Actua amb el mateix instint agressiu d’autoprotecció que el silenciós, pacífic i integrat habitant d’aquell biòtop, el cérvol.

El mal, llavors, entès com la malícia pròpia del malvat, no existeix fora de l’esperit humà. Però, com ja deia Sòcrates, és la ignorància humana -la nostra infinita estupidesa, a parer d’Einstein-, encarnada en la pel·lícula pels moderns i servils buròcrates del negoci, la que ens destrueix. Jean-Luc Marion defensà en les seves Questions cartésiennes I: Méthode et métaphysique (1991), que el mal es transmet al món quan, davant l’ofensa o el perjudici patit, l’home respon provocant a un altre aquest mateix dany o superior. Aquesta lògica no té altre aturador que el sacrifici, la donació i l’amor. No cal, de la natura, esperar aquest amor que, com la malícia, és exclusivament humà. Per aquesta raó, davant el mal absolut que experimentem a diari, a Gaza i a altres indrets del món, l’única resposta possible és la de l’amor cap al que pateix i el perdó cap al que el fa patir. La natura, però, que segueix instints, no pot respondre d’altra forma que no sigui reactiva, quan es veu alterada i violentada. Tota l’harmonia i pau que ens ofereix la seva contemplació, expressada al film de Hamaguchi, amb la música embolcalladora i relaxant d’Eiko Ishibashi, que l’acompanya, es transmuta en sobtada i abrupta aturada quan es trenca l’equilibri inestable i delicat que suporta, recordant-nos la fragilitat de l’ésser i la l’excepcionalitat de la vida. El silenci i la remor del vent que omplen l’espai quan la música es talla és l’indicatiu simbòlic del llindar traspassat per l’estúpida ambició de qui es creu amb dret a sacralitzar la seva infinita ignorància. Però la pressa i el soroll de l’acceleració quotidiana també ens incapacita per entendre l’amenaça que conté el silenci del no-res cap al que ens encaminem amb fal·làcies i autoenganys com la llibertat i el desig, mentre oblidem el límit natural que conté l’ordre del món. Faríem bé, doncs, de treure’ns els auriculars i escoltar aquest silenci.