La polèmica originada per la simplicitat i mediocritat amb
la què la pel·lícula Napoleó, de Ridley Scott, -ressenyada ja anteriorment
en aquest bloc[1]-
descriu la figura de l’històric emperador francès, reduint la seva grandesa a
la mera habilitat tècnica en la maniobra dels seus exèrcits i a la perícia en el
combat, m’ha portat, aquests dies, a rellegir el clàssic assaig sobre la interpretació
de la història del professor i estudiós del liberalisme, Sir Isaiah Berlin, L’eriçó
i la guineu[2]. L’anàlisi
que Berlin fa de la novel·la Guerra i Pau, de Tolstoi, així com de la
figura i el pensament del mateix novel·lista rus, en aquest assaig, és, de fet,
un potent exercici d’interpretació i classificació de les idees i dels seus protagonistes,
en funció del seu alineament amb el paper i influència que atorguen a l’individu
en la història. Així, en funció de si
considerem que els grans esdeveniments col·lectius, com ara la Revolució
Francesa o el re-disseny d’Europa al voltant de les Guerres Napoleòniques, són
el resultat de l’actuació de forces impersonals, les idees i els mecanismes socials
propis de cada època, l’inexorable moviment dels dispositius culturals i
tècnics engendrats per l’home en cada circumstància històrica, sobre les quals
les persones aïllades no tenen cap poder de decisió o alteració, o, per contra,
defensem que tot allò que s’esdevé és el producte de la intervenció genial i
preclara de certs homes, amb capacitat d’influir i canviar el curs dels
esdeveniments, estarem, en l’esquema de Berlin, posicionant-nos davant de dues
explicacions que marquen el recorregut de la historiografia, així com dels
intel·lectuals que les han plantejat i discutit.
Com en el cas de Tolstoi, Berlin fuig dels plantejaments essencialistes
i creu que la història és el fruit de totes dues concepcions, la que la redueix
a l’actuació de forces objectives i impersonals i la que atribueix els seus
girs a la intervenció decisiva de personatges únics i carismàtics. Hi afegeix,
en tot cas, el component moral a l’acció d’aquests últims, per què és aquesta
darrera determinació la que fa bona, per al progrés humà, la seva acció en la
història, domesticant les idees pròpies de cada moment històric fins redreçar
la seva direcció en benefici de causes adequades al bé de la humanitat o a l’impuls
de polítiques favorables al desenvolupament humà.
Cercar les causes dels fets per poder, després, predir i avançar-nos
als esdeveniments futurs, és l’objectiu de la història com a ciència propi del
segle XIX, que Tolstoi, en el seu anàlisi, despullarà fins evidenciar les seves
vergonyoses contradiccions. Admetre que els fets poden estar governats per la
raó, fins convertir en necessària la seva aparició, condueix a la destrucció de
la possibilitat de la vida com a activitat espontània on intervé la consciència
i el lliure arbitri. La necessària reducció de la història a simples causes
explicatives contrasta amb la desbordant acumulació d’elements irreductibles a
la comprensió humana que caracteritza la vida. La primera, a ulls de Tolstoi,
limita, mentre que la segona, possibilita. Així, reduir els fets històrics a la
contribució d’un sol esperit humà que, com Napoleó en la seva genialitat, els
condueix i precipita, resulta tan empobridor com fantasiós. Cal, doncs, obrir-se
a la contribució que cada actor aporta, des de la seva parcialitat i ignorància
en relació al tot que conforma el moviment històric en el qual participa.
Tolstoi, en la seva novel·la, més que captar i entendre un esdeveniment
històric, pretén reflectir l’esdevenir mateix de la vida. I si bé la raó no
resulta una eina prou reveladora per realitzar aquesta tasca, cal, per
reflectir el corrent vital que arrossega la humanitat endavant, recórrer a la
intuïció, el desig, la voluntat que governa l’esperit i que es troba en la
determinació de la gent senzilla -els camperols o els soldats, protagonistes
dels grans fets, com les revolucions o les guerres- que configura l’ànima d’un
poble o de la humanitat sencera.
La identificació de Tolstoi amb la guineu, la metafòrica
figura del pensador que fuig de la unicitat reduccionista a un sol principi
explicatiu causal, propi de la figura metafòrica alternativa, la de l’eriçó,
per evocar la desbordant diversitat d’allò particular, confús i caòtic que caracteritza
els fets i la vida, ridiculitzant qualsevol intent d’explicació coherent i
lògic del seu succeir-se, és la més celebrada de les aportacions categòriques
de Berlin al debat sobre la història. Més enllà de la contradicció inherent a
tot escepticisme que conté l’esmentada dicotomia categòrica -al cap i a la fi,
la reducció a dues categories úniques de pensadors per entendre la història de
les idees té més d’exercici racional que d’intuïció lluminosa-, allò que acaba
despistant i provocant debats superflus és la contraposició permanent de totes
dues posicions. Ni la història és el resultat d’una causa única, ni és la
concatenació de voluntats d’actors dispersos que reflecteixen el corrent insondable
de la vida, sense més governança que el propi esperit present en la naturalesa
dels pobles. Més aviat, la suma de totes dues possibilitats -causes
determinants i voluntats irracionals-, que sempre és possible detectar en els fets
històrics, ofereix un marc de referències prou ampli per encabir tota
manifestació del intel·lecte i de la creativitat humana que l’art i la
literatura conté. Així, la pel·lícula del Ridley Scott pot tenir una justificació
tant valuosa com la pròpia novel·la de Tolstoi, però en cap cas podem afirmar
que siguin, una i altra, el viu reflex de la veritat dels fets que narren. La
veritat és l’atribut de l’omnisciència, no pas el de la ciència, i menys encara
el de les interpretacions culturals que es limiten a cercar aproximacions -els “possibles”
de l’harmonia preestablerta de Leibniz-, formant constel·lacions de
possibilitats per conformar l’essència de la realitat. La novel·la Vida i
destí, de Vassili Grossman és l‘expressió més afortunada, en termes
creatius, d’aquesta suma.
Cal, però, escollir quina de les possibilitats aporta més honestedat
a l’experiència viscuda, fent-la més versemblant, més aproximada a la realitat dels
fets. En cas contrari, el resultat és l’aparició del camaleó, la figura
metafòrica de l’intel·lectual que sempre troba la forma de mimetitzar els
esdeveniments sota la interpretació que més s’ajusta al seus interessos i els d’aquells
que li paguen. L’arbitrarietat que amaga el relativisme que admet postures
pròpies d’eriçons i de guineus, en la narrativitat històrica, dona peu a l’aparició
d’aquestes altres bèsties que fan del biaix, l’anècdota o el detall el sentit
darrer de tot esdeveniment, convertint la història en una bufonada on totes les
veus tenen cabuda. L’extrapolació d’aquesta pràctica en l’actualitat a altres
camps de les ciències socials i la vida comunitària comporta el perill de l’extensió
de la ignorància, veritable pandèmia del nostre temps. Berlin comença el seu
assaig citant el vers del poeta Arquíloc que diu “moltes coses sap la guineu,
però l’eriçó en sap una sola i gran”; avui, que el saber és un valor devaluat,
més que guineus o eriçons elogiem els camaleons que, sense saber res, aparenten
saber-ho tot.
[2]
The Hedgehod and the Fox, Weidenfeld and Nicolson Ltd, 1953. Hi ha
traducció al castellà: El erizo y la zorra, ed. Península.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada