Visita a l'exposició Antonio López a la Pedrera.

 

Comencem l’any aprofitant els darrers dies de vacances, abans de reprendre les rutines acadèmiques, per visitar l’exposició del pintor Antonio López, que fins al 14 de gener estarà oberta a la Pedrera. La mostra no només ofereix un tast extens i quantiós de l’univers creatiu de l’artista, sinó que aspira a reflectir el procés creador de la seva obra. Val molt la pena, en aquest sentit, el visionat del documental-entrevista amb la qual es tanca l’exposició on, des de la seva senzillesa humana, acompanya a l’espectador a albirar la insondable profunditat que vol plasmar en la seva obra.

Una obra encara en procés de creació, caracteritzada per la intervenció constant, per l’elaboració lenta, pausada, reflexiva, que pretén copsar el detall de la realitat que representa, admetent, però, el canvi constant que conté, en una contradicció tan agosarada com genial, la que resulta d’aspirar a l’eternitat intemporal del quadre acabat que, alhora, retrata el pas permanent del temps. La pulsió entre l’instant fugaç i l’eternitat es troba present en tota la seva obra, que no té altre tema que la fascinació per la vida, abordada en motius creatius tan bàsics com les flors, els infants, els interiors, els exteriors o la nuesa. Volent fixar amb la mirada de l’art el canvi vital que experimenten les realitats naturals i humanes, es capfica en la tasca hilemòrfica de fixar artísticament els principis del pas del temps, el pas de la vida per la seva obra i en la seva obra. Si amb l’obra pictòrica cerca copsar la instantaneïtat fugissera, amb l’escultura juga a convertir el volum en el vehicle d’expressió de la multiplicitat de perspectives visuals que ofereix l’objecte en l’espai. El temps i l’espai són, doncs, les condicions de possibilitat del seu art que s’atansa a l’infinit, ja sigui en la unicitat de la mirada del subjecte -en l’obra pictòrica- o en la materialitat de l’objecte i la seva dimensionalitat espacial -en l’escultòrica.

En l’aspiració a la totalitat, la seva pintura és orgànica, és a dir, madura i canvia al llarg d’un procés creatiu sense fi, malgrat l’aparença d’acabament que ofereix a l’espectador, mentre la seva escultura és estàtica, d’un hieratisme propi de l’art primitiu. No li cal el moviment, atribut de l’espectador que accedeix a ella des de la multiplicitat de punts de captura possible en la contemplació. Dinamisme i estatisme, potència i acte. El realisme aristotèlic de l’art d’Antonio López té també un τέλος, una finalitat, plasmar la vida, fer d’ella el tema creatiu de l’art, des de la senzillesa de cada instant per copsar la complexitat de tota existència. I és en aquesta unicitat temàtica on coincideix amb el cineasta Víctor Erice, qui el va filmar en la pel·lícula documental del 1992 El sol del membrillo, on aspirava a reflectir el procés creatiu d’un quadre de l’artista, creació dins de la creació, tensió irresoluble entre art i vida. Essent la vida el motiu artístic d’inspiració d’ambdós, els uneix el mateix fi perfeccionista, la impossible reducció de tota existència a un instant omnicomprensiu. En aquesta pulsió infinita, la lluita amb el detall i l’omnicitat, hi resulta la fascinació captivadora de l’art de deixar inacabat un quadre -en el cas de López- o una història -en el d’Erice.