Per als que som tutors i hem de seguir un Pla d’Acció Tutorial
(PAT), sovint cada cop més encaminat a preservar el benestar emocional del
nostre alumnat, la quotidianitat del nostre quefer ens exposa a entomar de front
l’avantguarda de l’embat reformador que el Departament d’Educació promou, amb
una seguit d’activitats i propostes que freguen l’absurd o, el que és encara
pitjor, el doctrinarisme d’un relativisme moral pensat per provocar la dissolució
social, abans que l’efecte educador que hom esperaria d’una tutoria.
Així, mentre les tècniques d’estudi i estratègies d’aprenentatge
que constituïen les tutories en èpoques passades, es veuen relegades a l’oblit
i a la irrellevància, les “situacions”, ancorades en problemàtiques socials que
afecten al jovent, guanyen pes i presència, sovint sota l’emparament de les
xarxes educatives impulsades pels consistoris municipals. És el cas de la
darrera activitat que he hagut de treballar, aquesta mateixa setmana, a l’aula,
en la meva tutoria de 2n de batxillerat, complint amb el PAT del meu centre:
sota l’epígraf “Són cosa d’ara els botellots?” l’editorial La Galera, en el seu
blog digital “El món a l’aula”, ofereix una activitat de reflexió sobre l’oci i
la festa multitudinària, en espais públics, sovint amanit amb el consum d’alcohol
i altres substàncies, protagonitzades pels mateixos alumnes d’institut i el
jovent en general[1].
L’activitat, pensada i dissenyada metodològicament com una situació d’aprenentatge
similar a les que el Departament convida a desenvolupar, no únicament a les
tutories, sinó en qualsevol matèria, proposa abordar aquesta pràctica del “botellot”,
que pot resultar molesta i incívica, alterant el descans nocturn del veïns o l’ús
i ordre de la via pública, des del relativisme que qüestiona la crítica a l’oci
del jovent, tot igualant-lo a altres formes de diversió, practicades en els
seus anys d’adolescència, per les generacions adultes que avui s’indignen
davant la gresca del jovent actual.
El missatge que l’activitat trasllada a l’alumnat, fomentant
una recerca consistent en entrevistar pares i avis per concloure que l’ànsia de
diversió és consubstancial al jovent, independentment de l’època de la que es
tracti, i de l’educació rebuda, dilueix qualsevol traç de negativitat que es pogués
atribuir a la present pràctica del “botellot”. Amb l’arbitrari propòsit de
tranquil·litzar els protagonistes d’aquest tipus d’oci nocturn, se’ls fa creure
que, qui ara es queixa i pateix els seus estralls, va fer el mateix -sota
altres manifestacions i fórmules pròpies de la moda de la seva època- en els
seus temps de joventut. Amenitzar aquesta conclusió amb sentències de filòsofs com
Sòcrates, Plató o Aristòtil, queixosos de la despreocupació característica de
les generacions dels joves atenencs, aporta l’argument d’autoritat que
confegeix el definitiu to sapiencial a l’activitat. Deslliurats de qualsevol
sentiment vergonyós, diluïda la seva pràctica en la universal i necessària
experiència festívola que acompanya a l’explosió hormonal pròpia de l’edat, es
desactiva tot sentit crític que pugui desplegar la reflexió, per acabar
promovent un esperit absolutori que els alliberi de pensar en altres aspectes
pertinents per entendre el fenomen de la festa que protagonitzen.
Per exemple, entendre que el sentit de tota festa ha estat,
tradicionalment, vinculat a un motiu de celebració. Les festes de les generacions
passades, per arrauxades i desfasades que fossin, tenien la voluntat de trencar
la quotidianitat i les rutines de les activitats laborals o formatives, quan
aquestes concloïen parcial o definitivament. La festa tancava un cicle de
monotonies i esforços, guanyant significació i sentit. Hi havia una raó per
commemorar que dignificava la disbauxa i la gresca protagonitzada. Prendre
consciència d’aquesta diferència, que certament distingeix la pràctica festiva
del jovent actual, disposat a celebrar per celebrar, un dia sí i un altre
també, fins convertir l’aplec en un moviment inercial alienat, del festeig
propi de generacions anteriors, no només és un exercici d’aprenentatge de les
pròpies arrels comunitàries, sinó un necessari estímul educador que reprengui
els valors morals consubstancials a l’acció tutorial que ha de promoure l’escola.
El perill del relativisme en l’educació no només rau en la pèrdua de sentit del
lewensbeld, sinó en el cofoisme i el conformisme que, erròniament,
alguns pedagogs associen al benestar emocional amb el qual volen protegir l’alumnat
de la seva pròpia ignorància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada