Exposició Subúrbia al CCCB

 

L’exposició que fins al 8 de setembre es pot veure al CCCB és un detallat catàleg de l’efecte cultural que ha tingut, fins avui, la pràctica capitalista de la colonització de l’espai i la seva explotació, amb el boom de les urbanitzacions, inicialment als Estats Units i, posteriorment a altres indrets, com a casa nostra. Un capitalisme depredador que, fent bandera de les necessitats, però també dels somnis dels treballadors de les classes mitjanes, s’escampa pel territori colindant a les urbs, de les que aquells fugen a la recerca de condicions de vida més agradables, en un entorn natural i amb un veïnat socialment i econòmicament homogeni, expandint la taca urbana i transformant paisatge i hàbitats, fins a la completa uniformització en cases unifamiliars de la contrada. La mostra indaga l’origen d’un model urbanístic que, imitant les residències campestres angleses, apareix al segle XIX entre les classes benestants, per anar expandint-se, a partir del segle XX -ja en forma de suburbs residencials construïdes per grans promotors- entre les classes treballadores que, pel mateix preu d’un lloguer, poden accedir a una propietat pagada a terminis. El somni de viure en un paradís vedat a grups socials aliens ofereix no només la condició d’estatus al seus habitants, sinó també fruir comoditats exclusives, així com la seguretat de l’aïllament individual i la proximitat a tot arreu amb el mitjà privat de transport.

No és estrany, doncs, que les grans corporacions de l’energia, l’automòbil i la construcció hi explotessin el filó, a partir de la segona meitat del segle XX, potenciant els valors de la modernitat d’un urbanisme amable, que ordena l’espai, el racionalitza, separant comunitats ètniques i l’acosta, gràcies a l’ajut de la tecnologia i l’eficiència científica, a la utopia residencial. El model suburbà no va deixar de créixer i sofisticar-se, amb l’aparició, a partir de la dècada dels 70, de les àrees residencials d’alt standing, les McMansions, expressions d’un capitalisme desaforat que viu de l’enginyeria financera i els negocis borsaris dels nous rics. El resultat és una dispersió que separa, aïlla, allunya i enfronta els individus, promovent l’odi, la desigualtat i l’anhel del privilegi. Molts dels problemes identitaris i culturals, com el racisme estructural, que pateix el país s’expliquen per la trampa que subúrbia ha suposat per a la societat americana. A més, dispara el consum de recursos energètics, convertint els Estats Units en un dels països més contaminants del planeta.

Les tècniques expansives de construcció i domesticació de l’espai que va fa servir el capitalisme del totxo, per promocionar i normalitzar l’estil suburbà de vida, són les mateixes que avui lideren l’explotació econòmica del temps, el recurs més lucratiu generador de riquesa en l’actualitat. Així, el diorama Futurama, sobre la ciutat futura, presentat a la Fira Mundial de Nova York el 1939 per la General Motors, és revelador d’aquestes tècniques. El recurs a les noves tecnologies, l’aire de modernitat i disseny eficient, la seguretat i la inexorabilitat d’un futur comandat per la funcionalitat i l’hedonisme són els valors que traspua la impactant -tant en el seu moment com en l’actualitat- instal·lació publicitària dels nous temps, que la Guerra Mundial només va ajornar uns anys. Conquerit i transformat l’espai en recurs econòmic, explotat fins a la seva extenuació, el món suburbà comença a donar símptomes d’esgotament quan deixa entreveure la buidor a la que sotmet l’individu, constrenyit a un món on l’alteritat és pensada com una amenaça -impacten les imatges de les col·leccions d’armament que acumulen el habitants de subúrbia-, la dona es veu reclosa a una mena de torre d’ivori, dotada de tot tipus de ginys que li faciliten la vida domèstica, alliberant el seu temps de mare i mestressa de casa, per abismar-la davant l’avorriment existencial de no tenir més expectatives, i la comunitat es tanca sobre sí mateixa, com si d’un grup de colons en territori indi es tractés, en un intent d’aturar la diversitat i el canvi que devalua i deteriora la propietat, tot trencant l’homogeneïtat identitària original, el bé més preuat que calia protegir. Les obres de la cultura de suburbi que conté la mostra, en forma de literatura, cinema, sèries televisives, etc. il·lustren a la perfecció el fenomen del malson, l’amenaça que aguaita fora de la tanca del cuidat jardí, i que converteixen aquest estil de vida en una trampa nihilista. Una literatura que incideix en les obsessions i les pors de l’habitant suburbà, relatant un costumisme absurd i terrorífic, amb autors com John Cheever, John Updike o Jonathan Franzen, per assenyalar els més coneguts, els llibres dels quals s’exposen en una vitrina que els visitants fotografien i graven amb els seus mòbils, conformant una espontània metàfora visual d’allò que conté el suburbi, una façana vistosa i atractiva, digna de ser contemplada i anhelada, però que oculta en el seu interior la transgressió, la pertorbació i la mentida, en unes narracions més distòpiques que moralitzadores.

Però el fenomen no ha tocat fons. L’àrea suburbana segueix sent l’indret on habita la major part de la població -malgrat la crisi hipotecària que va afectar especialment aquest mercat- que conserva intacte el somni, tot i el deteriorament i degradació de l’ideal, amb la devaluació de certes zones, fet que propicia la barreja ètnica. Lluny de mitigar els efectes nocius sobre la convivència, s’aprofundeix l’aïllament i la solitud, desestructurant i fragmentant encara més una societat fracturada i segmentada, enfrontada i armada, que d’aquí pocs mesos està cridada a protagonitzar una nova elecció presidencial capaç de convocar, de nou, tots els fantasmes de subúrbia. La instal·lació darrera de la mostra, una sarcàstica crítica a l’acceptació indiferenciada dels valors que conté el progrés, que van fer possible el monstruós creixement de subúrbia, serveix també per reconciliar-me amb els programadors del CCCB, després de l’ambivalència del plantejament de l’anterior exposició, sobre la Intel·ligència Artificial. En aquest cas, una intel·ligència computeritzada s’adreça al visitant amb la voluntat d’aclarir la confusió al voltant dels termes subúrbia i suburbi, que poden ser erròniament entesos com a sinònims, quan, certament, no ho són. La suposada intel·ligència, aferrant-se a la lògica estricta dels significats lingüístics, desfà la confusió, per acabar identificant la subúrbia urbanística amb el nostre “poble” -entès com a localitat-, manifestant la seva incapacitat d’interpretar dobles sentits a l’hora de designar la característica particular d’un municipi. Si alguna cosa té clara el visitant, després d’haver recorregut tota la mostra, és que la subúrbia americana és tot el contrari del nostre “poble”, caracteritzat, aquest últim, pel fort arrelament veïnal i comunitari dels seus integrants, units per l’amor a una cultura, una tradició i una història comuna, més que per les ànsies hedonistes de fruir d’un estatus i una qualitat de vida individual o familiar digna del somni impossible d’una Arcàdia feliç. Potser per això, perquè els somnis impossibles, a cop de capitalisme depredador, es van imposant a la necessitat de la tradició i la cultura, el poble cedeix el seu lloc, en el territori físic i mental, a la buidor i a l’angoixa, imperceptibles per a la realitat tecnològica, virtual i artificial en la que cada cop més gent escull viure.