Les “raons” d’Esquerra Republicana.

 

La reacció de la cúpula del partit d’Esquerra Republicana als mals resultats assolits en les eleccions de diumenge, amb la pèrdua de 13 escons i la reculada a tercera força política del país, em produiria astorament si no fos pel fet que són les mateixes maneres que acostumen a exhibir en les ocasions que la realitat els esclata tossudament a la cara, contravenint el seu discurs entre messiànic i modernitzador, amb el qual han anat fent camí durant els darrers tres anys de legislatura, al front de la Generalitat. Els que ens dediquem a l’educació, i tenim un mínim de memòria del que ha succeït en els últims temps, podem donar fer que la reacció, entre ofesa i moralitzant, del President Pere Aragonès té les mateixes formes que les dels responsables del Departament d’Educació, quan han hagut de donar explicacions per sortir al pas dels diversos escenaris problemàtics i conflictius que han caracteritzat els cursos transcorreguts sota la seva gestió.

Diumenge, a darrera hora de la nit, amb els resultats electoral ja escrutats, compareixia davant dels mitjans i la militància el President en funcions, Pere Aragonès, acompanyat del President del partit, Oriol Junqueres i altres membres de la cúpula dirigent d’Esquerra Republicana. Va assumir la derrota sense pal·liatius, alhora que va marcar el full de ruta de les properes setmanes, amb la voluntat de convertir-se en oposició i no facilitar, conseqüentment, la investidura de cap dels líders dels altres dos partits que l’han superat àmpliament a les urnes. Fins aquí, res a objectar, si tenim en compte que aquest ha estat el posicionament del partit durant la campanya electoral. El que sorprèn, però, és la justificació d’aquesta decisió: el votant no els ha fet confiança. Amb un punt de decepció -no s’esperaven una sotragada tan forta, tot i ser conscients que l’exercici del poder desgasta- i una continguda indignació –fruit del convenciment de l’oportunitat i necessitat de les seves polítiques “transformadores”, que no han estat prou valorades per la ciutadania-, fa palès que, a parer seu, el projecte d’Esquerra és l’únic viable pel present i el futur del país, tot atribuint el naufragi del mateix a la politiqueria i al joc brut entre partits i a la incomprensió dels ciutadans. Amb el dogmatisme propi del convers alliçona, veladament, al votant que ha escollit, sorprenentment, altres opcions o que, directament, no ha anat a votar. Cap autocrítica, fora de l’assumpció de responsabilitats que, només dotze hores més tard, el portaran a abandonar la política activa.

Aquesta estratègia, davant del fracàs, de culpabilitzar els altres, mentre es tanquen files per preservar el convenciment respecte la bona direcció en les polítiques adoptades, insistint en la seva pràctica, és prou familiar si parem esment a les actuacions dels Consellers d’Educació, el senyor Cambray i la senyora Simó, que han liderat aquest Departament durant tota la legislatura sota el govern d’Esquerra. Així, els mals resultats que acumula el sistema educatiu català en les proves competencials són causats pels efectes indesitjats de la pandèmia, l’alumnat immigrant o l’escassa predisposició del professorat a aplicar els nous mètodes pedagògics, segons convingui. Ni una paraula sobre l’oportunitat i conveniència de l’aplicació d’aquests mètodes, que mai són discutits; ans al contrari, se’ls reafirma una i altra vegada com l’única via efectiva per la millora de l’educació i la seva adaptació als reptes de futur que cal afrontar. Els consellers s’emparen en l’expertesa dels seus assessors que, curiosament, sempre són els mateixos, i que avalen altres mesures, tant o més discutibles, com la digitalització dels aprenentatges o la tria arbitrària dels perfils docents per les direccions, en aplicació dels projectes educatius del centre. Mesures, totes elles, que venen a garantir la qualitat de l’ensenyament públic, segons ens diuen, sense que calgui ampliar gaire la partida pressupostària destinada a l’Educació. Com tampoc cal revertir les retallades que segueix patint el personal docent català, mal assessorat pels sindicats, oportunistes i poc empàtics amb el procés transformador iniciat pel Departament que, en tant que bé superior i repte de país, s’ha de dur a la pràctica, per sobre d’interessos corporativistes o de la precarització de les condicions laborals. No estar disposat a prioritzar aquests objectius equival, en el sentir dels alts càrrecs educatius, a trair la pàtria. Tot bon docent, conseqüentment, ha de fer acte de fe i assumir el seu rol determinant en la implantació de les mesures correctores i positives que conduiran a la millora dels resultats educatius i a la capacitació ciutadana de l’alumnat.

Podem posar el focus en la política educativa o en altres actuacions estratègiques, ja sigui en l’àmbit econòmic o en la relació amb l’Estat, que sempre ens trobarem amb el mateix modus operandi del partit: la sublimació en forma de convenciment messiànic que no hi ha alternativa possible a l’adoptada en cada cas. No entendre-ho és no adonar-se’n dels fluxos i corrents interns que condueixen el món en la direcció que els dirigents del partit s’han marcat com a full de ruta per a la modernització del país. D’aquí el to moralitzant i la decepció per la incomprensió dels docents, en el cas de l’educació, o de la ciutadania en el cas de les eleccions. Aquest convenciment, en sintonia amb la confiança en els progressos tecnològics i científics que transformen la societat i la naturalesa humana, recorda el positivisme del segle XIX d’August Comte. La reducció de tota actuació política al seguiment del mètode positiu i científic que aquest ens va llegar, amb vistes a l’assoliment definitiu de la unitat espiritual dels homes -la ciutadania, en el discurs d’Esquerra- i de la unitat social -el país, en el discurs d’Esquerra- és, finalment, condensat en la teorització d’una religió positiva, a la que Comte subordina el progrés i la felicitat de la humanitat. No cal esmentar la desconfiança amb la que es va acollir la proposta, que va arruïnar bona part del crèdit guanyat per Comte amb l’estudi rigorós i sistemàtic, a partir de l’observació, dels fenòmens socials, que li van valdre el títol de pare de la sociologia. Sembla que a Esquerra Republicana, els seus màxims pontífexs, atacats per la mateixa vel·leïtat dogmàtica positivista, han confós el seu somni de país amb la realitat, sense tenir present que vivim temps de descreença, i que els ciutadans, i els docents, hem aprés, a cops, que la naturalesa de les decepcions depèn de l’alçada de les promeses. I no es pot prometre allò que no existeix, ni allò que només fora possible a partir d’una voluntat taumatúrgica. L’ofensa i el moralisme que emanen del seu posat és un clar indicador que no ho han entès, i que no ho volen entendre. Com al positivisme de Comte, a les polítiques d’Esquerra les amararà, més tard o més d’hora, l’oblit i l’ostracisme.