Exposició Barceló. Tots som grecs

 

Visito l’exposició del pintor, escultor i ceramista mallorquí Miquel Barceló, “Barceló. Tots som grecs”, que es pot veure a la Pedrera fins al pròxim 30 de juny. La mostra repassa sobretot el procés creatiu de l’artista amb el material de l’argila, des dels seus inicis experimentals a Mali, fins al perfeccionament de la tècnica de la producció amb la ceràmica a Mallorca, França i Itàlia. Aquesta, forma el gruix de l’obra exposada, tot i que també hi trobem, entre el centenar de peces que omplen el catàleg, pintura i escultura, ja que l’artista entén la composició de totes tres expressions plàstiques com un contínuum indiferenciat. Així, la ceràmica és pintura amplificada i la pintura és imatge dimensionada, trencant les dues dimensions de la superfície plana que conté tot quadre. Barceló fa evolucionar, d’aquesta forma, el llenguatge formal de la representació gràfica, innovant i transgredint les seves expressions clàssiques, a la vegada que manté l’essència creativa dels orígens de l’art, en un diàleg constant entre la matèria i la forma, tornant, inclús, als temes més primitius de l’art rupestre com la representació de la natura i els elements orgànics que aquesta conté.

En el seu primitivisme hi ha la premissa creativa que vectoritza tota la seva obra: la forma representada surt de la plasticitat de la matèria. La producció requereix, en conseqüència, un material com l’argila, que sigui mal·leable i modelable, fràgil i perdurable, finit i etern, capaç de suportar tant la provisionalitat de la provatura i la representació efímera com la permanència intemporal de les ceràmiques gregues. La creació de la peça no emana d’un propòsit preestablert. Sorgeix intuïtivament a partir de la ritualitat de l’acció mecànica sobre la matèria. No estem davant d’un art pensat i reflexionat, sinó d’un exercici de creativitat, fruit de la espontaneïtat lliure però segura, que s’obté amb el domini de la tècnica. La seva originalitat té la força de la vitalitat.

Per aquesta raó, entronca amb l’esperit de l’antiguitat grega, perquè retorna als orígens de l’art, amb la inspiració instintiva més natural com a font primera de la voluntat expressiva. D’aquesta pulsió primera naixeran, posteriorment, el cànon i els estils racionalitzadors, que Barceló prefereix esquivar, sempre a la recerca de l’originalitat; com un nen enamorat de la descoberta i la novetat, capaç de percebre la font primària de la inspiració, recorre, incansable, les sendes creatives en un equilibri permanent entre l’abstracció i la figuració, dos abismes de servitud intel·lectual configuratius de sentit. L’art del mallorquí defuig la significació per retornar a l’arrel popular, a la fascinació del poder transformatiu del creador sobre la matèria. Amb les mateixes eines que els primers artesans van idear per pastar manualment la terra, amb l’aigua, l’aire i el foc, l’artista ens recorda, en els temps de la reproducció seriada, mecànica i maquinal, la distància insalvable que ens separa de nosaltres mateixos i dels temps en què el món no era una imatge, sinó el lloc de confluència de la vida, la veritat i la bellesa. El temps on la imperfecció o la irregularitat de la forma eren tant expressives com la precisió i l’exactitud de la natura. Un temps perdut que, avui, més enllà de Barceló, ja només podem retrobar en l’esperit de la música.