Un métier sérieux (Los buenos profesores)

 

Veiem al cinema la pel·lícula francesa Un métier sérieux, traduïda aquí com Los buenos profesores, del director Thomas Lilti, un film amable que pretén oferir a l’espectador un acostament pretesament empàtic a la sempre qüestionada tasca docent. A partir de la figura d’un professor substitut novell que aterra en un institut d’una població de províncies a mig curs, anem seguint les peripècies, relacions i conflictes, tant acadèmics com personals, que han d’abordar en el seu dia a dia el membres del claustre de l’esmentat centre, fins a l’acabament del curs. Tot i que la història pren cos a partir del dilema sobre la vocació docent del professor substitut protagonista, que ha arribat de rebot, com tants altres professionals, a guanyar-se la vida fent classes, per la manca de suports econòmics en la seva formació doctoral, el veritable nervi narratiu del film es troba en l’acompanyament que la càmera fa al professorat en la seva activitat dins i fora de l’aula.

Les bones intencions que té aquest acompanyament, amb la humanització dels personatges, que presenten febleses i ferides pròpies de l’experiència vital que resulten familiars a qualsevol persona, com a contrapunt necessari per mesurar les seves actuacions dins de l’aula, no sempre comprensibles per a qui desconeix les circumstàncies particulars amb les que viuen, no amaguen la llunyania que aquesta faula fílmica té amb la realitat de la pràctica docent. I és que per molt pròxim que es vulgui ser a qualsevol dels personatges, allò que s’acaba reflectint en la narració no és la professió docent que exerceixen, sinó les circumstàncies vitals amb les que viuen. Acabem, doncs, empatitzant amb el pare de família que té problemes de relació amb el fill adolescent, o amb l’amant que ha vist truncada la seva relació amorosa, o amb la mare separada que mira de tirar endavant, tota sola, amb un fill petit. La professió docent és un amaniment que acompanya la complexitat de l’existència en una societat atomitzada, on la solitud i l’autoexigència són les pitjors companyies per a l’estabilitat i equilibri personal i professional. Així, allò que pretén ser el centre de la preocupació del director, la professió docent, acaba sent accessori; la història no canviaria si, en comptes dels membres del claustre d’un centre de secundària, els protagonistes fossin els creatius d’una empresa de publicitat, o els operadors d’una central de vendes telefòniques.

Potser és això el que, finalment, es cercava: rebaixar les pretensions de l’activitat docent i situar-la en el lloc propi de qualsevol altra activitat laboral. Potser per això, docent com sóc, no m’hi veig reflectit en els personatges, ni acaba de ser creïble la funció formativa que posen en pràctica en l’aula. Per posar en valor -expressió aquesta tant funcional i a l'ús en el món productiu actual- la tasca docent, més que rebaixar-la a una activitat laboral entre d’altres, tant anodina i rutinària com qualsevol, n’hi havia prou amb mostrar a l’espectador allò que li manca a aquest pretès retrat de la vida acadèmica, l’altre sobre el qual s’exerceix aquesta tasca, és a dir, l’alumnat, el veritable receptor de la feina desplegada pel professorat. Tot i que en el film apareixen escenes d’interacció educativa, per destacar alguns dels conflictes que es produeixen a les aules, la relació del professorat amb l’alumnat és superficial, abordada amb lleugeresa i, novament, circumstancial, la pedra a la sabata que converteix en problemàtica o, inclús, dramàtica la ja prou complicada vida del professional educatiu. L’altre, absent en el film no només és la raó de ser d’aquesta feina, sinó que la converteix en la professió més “seriosa” -per manllevar el títol original de la pel·lícula- que hi ha. En efecte, ja els clàssics entenien l’educació com la transmissió de la tradició que caracteritza i dona continuïtat a una comunitat humana. El que hi ha en joc en aquesta tasca és, doncs, la possibilitat del sosteniment de la vida humana. Que aquesta transmissió es pugui, avui, fer per altres vies a-escolars i que, en conseqüència, l’escola com a institució estigui qüestionada, així com el paper de mestres i professors, no treu que la relació humana no sigui el mecanisme més eficaç que existeix per practicar-la.

I això mateix és el que insinua el títol impostat amb el qual la pel·lícula ha arribat a la nostra cartellera: “els bons professors”. Contràriament al que succeeix en altres feines, l’apel·latiu “bons”, adreçat als professors, fa perceptible la rellevància de la tasca que se’ns encomana. Mentre que la qualitat i capacitació del docent importa, i molt, a l’opinió pública, que de seguida fa distincions entre “professors bons” i “professors dolents”, a ningú se li acut preocupar-se gaire per diferenciar entre “creatius publicitaris bons” i “creatius publicitaris dolents”, o entre “tele-operadors bons” i “tele-operadors dolents”, fora del propi àmbit laboral que afecta a aquestes feines. Si aquesta preocupació no existeix és perquè la societat atribueix a la pràctica docent, i no a altres feines, tenir cura de l’actiu més preuat que posseïm: el jovent. Així, doncs, una producció que, volent reflexionar sobre la funció docent -alineant-se amb bona voluntat, al costat del professorat, per absoldre’l de culpabilitats pel mal funcionament de l’escola actual-, acaba rebaixant la importància de la tasca educativa al nivell de qualsevol altre feina, no pot ser qualificada com una “bona” pel·lícula. I no pot ser-ho perquè no es pregunta, “seriosament” què és el que fa que hi hagi, encara, amb tants condicionants en contra, “bons professors”.