“Radical” en el cicle de cinema i educació

Dins del cicle de cinema sobre l’educació que programa la sala de Cinemes Can Castellet de Sant Boi, on visc i treballo, amb col·laboració amb el Diari de l’Educació -que aprofita el cicle per organitzar un fòrum de debat sobre la pel·lícula, un cop projectada-, divendres passat vam veure el film mexicà Radical, del director Christopher Zalla, estrenat el 2023. Es tracta d’un relat, basat en fets reals ocorreguts l’any 2011, sobre l’experiència d’un mestre de primària amb els seus alumnes del darrer curs de l’etapa, que fa servir mètodes innovadors, similars als que la reforma competencial ha idealitzat a casa nostra, consistents en estimular la creativitat i curiositat natural dels nois i noies, plantejant problemes -situacions, en la xerrameca pedagògica actual- a partir de fets quotidians, que engresquen i motiven els seus pupils, en una escola pública del poble fronterer de Matamoros, on regnen el narcotràfic, amb la seva violència i impunitat, i la corrupció de les institucions.

Tot i la precarietat dels mitjans de que disposa per posar en pràctica els seus mètodes -exemplificats en la demanda d’ordinadors, ja concedits al col·legi, però que no arriben mai per l’obstrucció reiterada de les autoritats, amb les que acabarà topant el protagonista- el mestre aconseguirà portar al gruix de la seva classe a superar les proves finals d’etapa amb qualificacions excel·lents, que els obriran les portes d’oportunitats educatives impensables per una escola estigmatitzada pel baix rendiment dels seus alumnes, i on els mestres es limiten a preparar-los per aprovar -amb mètodes tramposos- les esmentades proves finals, desatenent totes les seves obligacions educatives. La pel·lícula vol ser un cant a l’esperança per a un país i un jovent ofegat en la misèria material i moral, atemorit per la violència i devastat per la injustícia que devora les oportunitats de futur, malgrat els heroics esforços de gent compromesa amb els innocents i els que pateixen.

La història que narra, emotiva i dura, sentida i creïble, impacta en l’espectador, ja predisposat des del començament a donar crèdit al mestre quixot en la seva croada per despertar el gust per l’aprenentatge dels desatesos infants posats al seu càrrec, fins que el sacseja amb la cruesa d’una realitat impròpia d’infants, però tan dramàticament quotidiana que fa real la miraculosa transformació experimentada per la classe, sota la innovació proposada pel mentor protagonista. És tan marcat el contrast entre el bondadós voluntarisme del mestre que encanta als seus pupils i la baixesa a la que s’enfronta, que l’espectador pot confondre fàcilment fons i forma, fins creure que allò rellevant en el film és el mètode pedagògic que practica el protagonista, perdent de vista la necessitat de creure i donar esperança a un país destruït amb històries positives de comunitarisme reeixit.

Tot aquest aclariment ve a tomb del convenient exercici de posar en qüestió la pràctica de fer servir pel·lícules com aquesta, de forta càrrega dramàtica i innegables bons propòsits, per certificar la legitimitat dels mètodes que defensa la nova pedagogia. És cert que, com ja he dit a l’inici, el propòsit del nostre protagonista és fer servir mètodes innovadors que estimulin l’aprenentatge per descobriment, situant l’alumne en el centre del procés, motivant-lo a construir el seu aprenentatge per fugir de rutines mecàniques i passives que conceben l’alumne com a mer receptacle d’uns continguts desconnectats de la seva experiència vital. Però es tendeix a fer abstracció de les circumstàncies específiques que envolten l’experiència relatada, així com de la finalitat política del film, per extrapolar el mètode i elevar-lo a la categoria de demostració fefaent de l’èxit que comporta la seva aplicació. Talment, almenys, és el que se’n desprèn del col·loqui que, acabat el passi, ens van proposar el Jaume Cela mestre, escriptor i pedagog ja jubilat, el Josep Segalés, mestre impulsor a Mèxic del projecte “Escuelitas de tareas”, i l’Ana Basanta, directora del Diari de l’Educació. Sense prendre prou distància amb la pel·lícula, malgrat acceptar la forta carrega emocional que conté el film i que condiciona l’opinió de l’espectador, l’exposició dels esmentats especialistes va tombar cap a la nostra escola i les incerteses que l’acompanyen, reconeixent l’entusiasme del mestre protagonista com un dels possibles remeis als mals del nostre món educatiu, evocant les seves experiències pedagògiques pròpies en el Camp de la Bota, ja fa uns quants anys, amb alumnes d’entorns desfavorits similars als de la pel·lícula -salvant les distàncies-, o exposant l’èxit en la integració educativa dels alumnes mexicans més vulnerables, en localitats fronteres, amb l’esmentat projecte del Josep Segalés.

En aquesta dinàmica, tan actual, de sublimar l’experiència -sigui quina sigui- i posar-la per sobre de qualsevol altra solidesa, radica la confusió en la que viu no només el sistema educatiu, sinó la nostra societat en general. Estem tan necessitats de canvis que admetem la novetat, el fet circumstancial favorable als nostres interessos o el cas excepcional com la irrefutable demostració de la certesa dels nostres postulats. L’experiència desvetlladora és més determinant que tot el coneixement acumulat durant segles de tradició formativa, per centrar-nos en la qüestió educativa que ens ocupa. Tant és així que perdem de vista la necessària contrastació de l’evidència, i el fet que un bon resultat no fa demostrativa una pràctica. Tornant al cas que posa en relleu la pel·lícula, ningú -ni els especialistes educatius, ni les mateixes autoritats mexicanes-, des del ja distant 2011, ha fet esment que l’èxit assolit pel protagonista d’aquesta història hagi estat replicat amb nous grups d’alumnes d’aquella o altres escoles del país. En cas que així fos ja no parlaríem d’un heroic mestre enfrontat a la ineptitud i la malícia del seu departament, sinó d’un pedagog universal capaç d’il·luminar una nova era educativa. Aquesta litúrgia del desllorigament definitiu del mètode pedagògic constructivista suma, en la figura de l’experiència narrada i del seu mestre protagonista -Sergio Juárez Correa-, un nou mite amb el qual convèncer-nos de la fortalesa de la proposta. Els mites, però, inspiradors de tantes narracions memorables, com la que conté el film que ressenyem, no han superat mai el plànol figuratiu, tot i els molts sacerdots i àugurs que, en tots els temps, han maldat per fer-nos-els empassar per realitats constitutives.