Un discurs és un resum abreujat del pensament d'un autor
sobre una temàtica, en aquest cas, la metafísica, la disciplina filosòfica més
rellevant del racionalisme professat per Leibniz. Estem, doncs, davant d'un
text contingut i essencialitzat, admirablement presentat i contextualitzat pel
gran Julián Marías, que exhibeix erudició i virtuosisme pedagògic tant en la
introducció, un repàs pels antecedents, les problemàtiques i les aportacions
específiques al racionalisme de l'alemany, com a les notes, utilíssims
aclariments que il·luminen el sentit i la forma del text original.
El Discurs[1]
no va ser publicat en vida de Leibniz, que el va acabar el 1686, sent la
primera versió de la seva concepció sobre el problema de la substància i la
naturalesa de Déu, qüestions de llarga tradició en el corrent racionalista,
davant les quals discorrien les majors disputes entre els lectors de Descartes,
com Spinoza, Malebranche o Arnauld. Per posar ordre i aclarir els termes de la
discussió, en què participava sobretot mitjançant les seves relacions
epistolars amb la més granada intel·lectualitat de la seva època, i, com
acostumava a fer en tots els camps del saber en què es submergia, Leibniz va
assentar, al Discurs, les bases fonamentals des de les quals construir
les seves tesis filosòfiques. El Discurs es compon de 37 tesis que
condensen els principis de la seva filosofia; així, a les primeres tesis, on es
caracteritza la substància divina i les formes o naturaleses creades, apareixen
els principis d'identitat, no contradicció i raó suficient. Tanmateix, allò que
realment convé aclarir, i motiva la redacció del text de Leibniz, per oposar-se
al panteisme i l'ocasionalisme, és la relació entre Déu i la naturalesa. La
base que sustenta aquesta relació apareix, al llarg de tot el discurs,
consignada sota la metàfora del monarca i els súbdits, essent Déu el primer i
la seva creació els segons. Les altres denominacions amb què es refereix a Déu
(“excel·lent geòmetra”, “bon arquitecte”, etc.) apunten a la condició racional
del seu procedir, ja que únicament des del principi de continuïtat (Natura
non saltum facit) es pot entendre l'harmonia universal que apareix ja en la
5ª tesi del seu discurs. De l'ordre racional propi de la saviesa divina, en conseqüència,
només en pot emergir la idea del millor dels mons possibles. De la mateixa
manera que el sobirà, de vegades, aplica mesures dràstiques sobre els seus
súbdits, que aquests no comprenen, encara que les suporten, per promoure un bé
més gran en el seu regne, així concep, i resol, Leibniz el problema del mal,
que orbita com objecció més gran a la tesi del millor dels mons.
Aclareix, a continuació, Leibniz el concepte de substància,
entesa com a agent o centre d'accions, no simplement com a suport nominal d'una
identitat. Aquesta concepció el conduirà, en textos posteriors, a la noció de
mònada. A la substància li pertanyen els predicats, per la qual cosa, malgrat
la infinitud possible dels mateixos, només aquells que denoten la seva noció li
acabaran sent atribuïts. A la mònada, com a qualsevol altre cos, li correspon
una determinada quantitat de força.
De la mateixa manera que Leibniz posa de manifest i
corregeix els errors del mecanicisme cartesià, que desterrava el finalisme de
la naturalesa en la seva explicació física, el recurs a principis metafísics
aristotèlics i escolàstics en la seva doctrina, la converteixen en obsoleta, a
la vista dels desenvolupaments posteriors de la física quàntica, per exemple,
on no és clara la determinació lògica i raonablement previsible del moviment de
les partícules subatòmiques, cosa que converteix en quimèric el finalisme de
Leibniz.
La resta de qüestions que tenen a veure amb la discussió
sobre la naturalesa de la substància -la individuació, el dualisme, la
continuïtat o la llibertat...- es resolen sobre la base de l'harmonia universal
que emana de la racionalitat divina. Com si es tractés d'un tot transitable des
de diferents angles, la doctrina de la substància encaixa amb la teodicea, i
aquesta amb la física o amb la moral. I de la mateixa manera que no hi ha un
centre únic des d'on avaluar la totalitat de l'univers físic, tampoc el
pensament metafísic de l'autor no es pot reduir a una sola i única qüestió
neuràlgica. Potser el principi rector governa tot l'entramat no és altre que la
racionalitat última de la causa final de l'univers. Per això la seva
metafísica, malgrat estar ben present i oculta a l'arrel del pensament
contemporani, no gaudeix de predicament en l’actualitat, que dóna per
amortitzada qualsevol explicació que apunti al finalisme.
No hauríem, però, a risc de perdre de vista la
intencionalitat última de la voluntat política que hi ha en tota reflexió
filosòfica, oblidar el ressò de les propostes leibnizianes que s'entreveuen darrere
de l'èxit del Big Data i de la Intel·ligència Artificial, que dominen no només
el discurs tecnocientífic, sinó també social-polític, actualment. Al si de la confiada i optimista exaltació de
les virtuts de les Intel·ligències Artificials generatives, s'amaga l'ambició
leibniziana d'entreveure l'ordre diví universal a través del raonament
relacional entre la forma substancial i la multiplicitat de possibles que
conté, i la probabilitat d'arribar a ser equival a la millor de les
alternatives possibles. El Big Data informatiu, que fa funcional i eficaç a la
Intel·ligència Artificial a l'hora de predir el comportament no només de la
naturalesa sinó també de l'ésser humà, es revesteix del mateix procés relacional
que la metafísica monadològica leibniziana atribuïa al llenguatge diví. La
diferència, però, que allunya la tecnociència actual de la filosofia de Leibniz
rau en l'equidistància calculada que l'alemany establia entre la seva ambició
de saber i la contenció prudent de qui coneix els seus límits. No entreveiem,
actualment, límits a l'ambició humana, per la qual cosa la desaparició de la
metafísica ha ocasionat el sorgiment d'una teociència completament pagana. I
mentre Leibniz conclou el Discurs reconeixent la felicitat humana com el
propòsit de l'ordenament harmònic universal diví, en el desenvolupament actual
de la IA s'intueix un futur distòpic de control i servitud que respon a les
intencions, humanes, dels qui la dissenyen i promouen. Encara que només sigui
per advertir aquest biaix, la lectura del Discurs de metafísica paga la pena.
[1]
Gottfried Wilhelm Leibniz, Discurso de metafísica, Introducción,
traducción y notas de Julián Marías, Alianza Editorial, Col. El libro de
bolsillo, Madrid, 1986
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada