El Departament d’Educació ha decidit, en un atac de
sinceritat i coherència sense precedents, d’acord amb el que defensen els gurus
educatius que l’assessoren[1], eliminar les lectures
prescriptives comunes al Batxillerat i substituir-les per lectures proposades lliurement
pels diferents centres que imparteixen aquesta etapa educativa. La mesura ha de
servir, diuen, per promoure i fomentar el gust per la lectura. I és ben cert
que la literatura, sense lectors, és una disciplina mancada d’ànima, tan buida com
ho puguin ser les ciències sense números, o les matemàtiques sense el càlcul
que, per cert, són experiments curriculars que el Departament també ha assajat
-les ja extintes Ciències per al Món Contemporani com a matèria comuna
al Batxillerat- o somia desenvolupar properament -en el cas de les matemàtiques
competencials dels nous currículums. La raó que esgrimeixen per defensar
aquesta mesura és que, amb les lectures obligatòries, l’alumnat es limitava a
cercar i reproduir -valent-se de les seves competències digitals- resums i continguts
ja elaborats i penjats a Internet d’aquestes mateixes obres, estalviant-se,
així, l’esforç i el temps de dedicació a la seva lectura.
Ara bé, donar llibertat a cada centre i docent per proposar
lectures literàries diverses no sembla que hagi d’acabar amb aquesta pulsió recercadora
i autònoma de l’alumnat en la seva incansable determinació a valer-se de tots
els recursos -ja gairebé infinits- que les eines digitals posen al seu abast. Simplement,
la diversificarà. Seguiran, doncs, tractant de estalviar-se la lectura de qualsevol
llibre que els hi proposem, perquè el problema no són les lectures en sí
mateixes, sinó les metodologies d’aprenentatge, així com l’autonomia
constructivista que es vol potenciar en l’alumnat. I el que val per la lectura és
extensible a l’escriptura, seriosament amenaçada, també, per les
Intel·ligències Artificials generatives que ens envolten. Si a això li sumem
que el càlcul numèric -activitat d’aprenentatge que ha sabut conviure i
adaptar-se a l’ús de les tecnologies, com en el cas de la calculadora-, els
angoixa i estressa, tenim com a resultat que les eines cabdals de qualsevol
formació -moderna o anquilosada- bàsica no s’estan assolint adequadament. Potser,
llavors, el que cal no és canviar les obres literàries, com tampoc solucionaria
el problema de la manca de capacitat redactora que els proposem el canvi de registres
textuals ja que, conseqüentment, tots sabem que l’únic que farien servir seria aquell
amb el que realment escriuen de forma habitual en els seus mòbils.
Obstinar-se en qüestionar els continguts curriculars,
rebaixar el seu pes en l’aprenentatge o diversificar la seva impartició no
resol el problema fonamental de l’ensenyament, que no és altre que desenvolupar
i potenciar les capacitats cognitives de l’alumnat. Per pensar per un mateix
cal saber llegir, calcular i expressar-se en qualsevol context. I la seva
adquisició no requereix altres tècniques que la lectura, el càlcul i la
redacció, aprenentatges que prou eficaçment la humanitat ha adquirit durant
segles, únicament amb els recursos pedagògics del mestre, els llibres i les
eines d’escriptura i càlcul gràfics. La resta d’eines i recursos cal introduir-los
en contextos de complexitat creixent, conforme l’especialització de l’aprenentatge
acosta l’alumnat cap al món professional al qual acabarà incorporant-se. De la
mateixa manera que l’hàbit no fa al monjo, l’eina -per potent i avançada que
sigui- no crea la capacitat -o la competència. Allunyem, doncs, els nostres alumnes,
tot el que sigui possible, dels aprenentatges en entorns i tecnologies digitals
fins que no hagin assolit plenament el gust lector, la solvència expressiva i l’autonomia
en el càlcul.
El veritable èxit de la literatura, com a matèria
curricular, no rau en garantir que els nostres alumnes llegeixin, cada curs,
dues o més obres literàries prescriptives, siguin comunes o no, sinó que hi trobin
en la poesia, en la novel·la o l’obra teatral -per no esmentar altres gèneres- el
reflex de la seva pròpia condició humana d’ésser mancat de certeses i
necessitat de respostes. Només així esdevindrà conscient de la majestuosa
riquesa que pot descobrir i adquirir en l’art literari. Només així la lectura adquirirà
la funció desvetlladora i possibilitadora del saber, des del més pregó al més
utilitari, que volem que l’alumnat no només assoleixi, sinó que també conservi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada