La segona part de l'autobiografia literària de Bernhard[1] relata el
procés de reconstrucció del jo adolescent supervivent de la tragèdia, personal
i nacional, política i social, que el nazisme i la guerra havien provocat en
ell mateix, al seu entorn familiar i a la comunitat de Salszburg i que, a la
primera part, L'origen, van marcar la seva experiència infantil, fins a
precipitar-lo a la maduració prematura -esgotant les seves il·lusions vitals-,
i preparar-lo per al següent acte del drama existencial. La reconstrucció,
personal i nacional, es duu a terme mitjançant un exercici de distanciament de
tot allò que l'oprimia a l'etapa anterior, és a dir, l'institut, la ciutat de
Salzsburg i la dependència familiar.
Així, “la direcció oposada” amb què s'inicia el relat es
converteix en la metàfora figurativa d'un moviment vital restauratiu, tan
necessari com, finalment, superflu. Els estadis d'aquest moviment, necessari i
va, com la vida mateixa que l'autor busca retratar, són rítmicament,
circularment introduïts al relat, amb la primera experiència laboral a la
botiga de queviures del poblat marginal de Scherzhauserfeld del seu nou mentor
vital, el senyor Podlaha. La tríada “treball - barri baix – mentor
professional” constitueixen l'operació de reconstitució que supleix la ja
esgotada i decadent “formació reglada – capital cultural – mentor familiar” que
van decorar l'escenari existencial de Bernhard a la primera narració. El gir
sobtat i salvífic, que donarà sentit a la seva iniciació a la maduresa, es presenta
com el moment decisiu en què tot ésser humà ha de prendre les regnes de la seva
existència. L’accentuació d’aquest gir, al llarg del relat, potencia la força
expressiva de la seva escriptura, adquirida mitjançant la repetició regular,
del fet físic o psicològic que galvanitza l'acció.
El soterrani a què es refereix el títol recull el sentit
espacial de la ubicació de la botiga on el jove Bernhard exerceix la seva
activitat laboral, però també el sentit metafòric del recer on l'esperit es
posa a resguard, a l'avantsala de l'infern que és el món fred i amenaçador de
la postguerra on viu. El soterrani és un refugi on retrobar-se a si mateix, a
més del lloc on la seva activitat laboral el rescabala del món circumdant, en
fer-ho útil als altres. És a la perifèria i no al centre on troba el seu lloc
propi, però també és a la perifèria on es troba tot aquell que ha estat
expulsat del centre, els pàries i els alienats, la xusma i els narcotitzats,
l'excrescència de la ciutat bella, distant i malèvola que regurgita i condemna
els qui, com l'autor, no segueixen la direcció correcta imposada per la
tradició i la cultura. Allò que l'autor-personatge experimenta com a exclusió i
oclusió personal, s'extrapola, en la descripció del poblat marginal i de la
seva gent, a les formes de la violència política que estigmatitzen i condemnen
a l'inexorable fracàs vital als qui no segueixen la direcció correcta, els qui
expressen de manera franca i sincera les misèries, horrors i renúncies que
comporta seguir la direcció correcta -que legitima la guerra, l'opressió i la
hipocresia moral- i paguen, per això, les conseqüències. El soterrani, per
ells, també és el refugi on escapar, per uns instants, de la desesperació
imperant mitjançant el consum a crèdit.
El canvi de mentor provoca la maduració espiritual
necessària que eixampla la seva visió del món, posant-lo en mans d'un mestre
del tracte humà amb què Bernhard aprèn a trencar la cuirassa de la solitud i
l'entotsolament amb què el seu avi el va revestir a la seva infància, útil quan
el món circumdant és amenaçador i asfixiant, però una condemna en temps de
necessitat i penúria. En l'obertura al món i en la satisfacció del treball, que
li reporta l'aprovació i la confiança dels altres, Bernhard troba l'alegria de
viure i la felicitat, la inútil creença en la promesa del sentit que pot
presentar l'existència, enfosquida en cada moment d'ociositat i descans, on
l'amargor de la malaltia de l'esperit, la desesperació i la solitud reapareixen
sota la certesa de l'absurditat de l'esforç per escapar-se del destí tràgic de
l'existent. La misèria de les relacions familiars, l'horror de la convivència a
la llar són els recordatoris periòdics de la monstruositat del viure, per la
qual cosa cal omplir el temps, amb el treball, l'estudi -reprès com a aprenent
de comerç en una escola de formació professional- i la pràctica de la música,
ara en l'especialitat del cant, amb què reneixen les il·lusions del seu avi de
convertir l'autor en artista.
Malgrat el reeixit resultat de totes aquestes activitats
reconstitutives, que situen novament el jove Bernhard en la millor disposició
vital de la floració juvenil, afinant la seva sensibilitat i despertant la seva
entesa, en un joc de contraposicions salvífiques, la malaltia cancel·larà el
seu creixement i marcirà les certeses , postrant-ho al llit negacionista que
entén la vida com a inèrcia desesperançada i el món com a successió perpètua i
indiferent, inalterable davant la preocupació i les cuites humanes.
Paradoxalment, serà en la reproducció de la tasca, vista pel nét adolescent com
a insensata i inútil, de dir el món que s'imposa el seu avi -tot i que el món
resulti indescriptible-, on sobresortirà el Bernhard madur, amb la mateixa
passió desesperada d’escriure per guarir la humana descreença que experimentà
en la familiar figura senil de qui ja combat a les portes de la mort.
En el seu afany per seguir la direcció oposada, Bernhard
qüestiona el sentit mateix de l'escriptura, que defineix com a falsejament de
la veritat, ja que consisteix en la comunicació subjectiva de l'autor, el seu
desig de veritat, més que la seva aprehensió objectiva, convertint en
interessat i inútil tot relat, de la mateixa manera que qüestiona el sentit de
l'experiència, constata la inutilitat de marcar-se fins i entén el camí vital
de cadascú com a intransitable per als altres. El segon estadi evolutiu del
subjecte, l'adolescència, reporta, a l'autor i al seu lector postmodern, una
única convicció, la de la vida entesa com a fugida permanent, com a experiència
fugitiva que, malgrat que vulguem anar en direcció contrària, ens retorna
sempre al punt de partida, a la indiferència del tot és igual, ja que res, en
la relativitat de l’existència, ha de ser permanent. Almenys així és en la
mirada adolescent que percep el món des de la foscor del soterrani, amb la
sensació, tan actual, de viure a l'edat del nihilisme.
[1]
Thomas Bernhard, El sótano. Un alejamiento, Der Keller. Eine Entziehung,
traducció i pròleg de Miguel Saenz, editorial Anagrama, colecció Panorámica de
narrativas, nº 53, Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada