L’illa (no tan) deserta de Marc Artigau

 

L’illa deserta, l’obra de teatre que es representa a La Villarroel, i que hem anat a veure aquest cap de setmana, té les virtuts d’ajuntar dos bons actors -la Maria Rodríguez i l’Isak Férriz-, que es troben en estat de gràcia, amb la maduresa interpretativa d’uns diàlegs i una posada en escena prou treballades, un text precís -concebut amb la idea d’escampar la condició atzarosa de l’existència i les relacions humanes en la ment de l’espectador- i afilat -amb les dosis adequades d’àcida ironia i familiaritat situacional, fàcilment reconeixibles en l’experiència de qualsevol-, i el magnetisme centrípet d’interpel·lar directament l’espectador, des de la seva arrencada, en allò que li és més íntim i humà, l’aspiració a la felicitat i l’ombra angoixant de la por.

Malgrat que semblaria, pels elements esmentats de la por i la felicitat, que la pretensió de l’autor i director de la peça -Marc Artigau- té la inspiració epicúria de qui concep la felicitat com la racionalització del dolor fins reduir-lo a la mínima expressió, de tal forma que ja no pertorbi la necessària dosi de plaer que ens fa seguir vius, el cert és que hi ha més argamassa estoica que epicúria en la construcció de les vivències que composen no una, sinó tres vides, la que hauria pogut ser, i no va ser, entre els dos personatges, i les que cadascun d’ells van, finalment, viure separadament, amb la gravosa sensació que no hi ha tanta diferència entre la que van anhelar, i no van saber satisfer, i les que els hi va tocar representar. La desconcertant i vaporosa presència del destí s’amaga darrera les atzaroses circumstàncies que decanten, de manera inexorable, l’allunyament o l’aproximació entre els éssers humanes, afavorint o impossibilitant llurs relacions.

Però l’exploració d’aquests recorreguts vitals té més de moderna reflexió leibniziana que d’hel·lenística constatació estoica, malgrat que l’assistent surti de l’espectacle amb la conformitat submisa i apàtica vers la pròpia sort existencial. En l'encertada il·luminació del detall atzarós que l’autor posa davant l’espectador, durant la construcció de les diferents opcionalitats, i que acaba sent determinant, és el càlcul diví de probabilitats, complex i humanament incomprensible, el que apareix rere el resultat assolit del millor dels finals possibles, aquell que concorda, en quant a fins, amb la possibilitat més desitjada, tot i que no la més efectiva i real. De tot plegat hom extreu la convicció, tant arrelada com moderna, que no hi ha individu sense Déu, encara que aquí la divina presència s’amagui sota l’aparença de la casualitat dels fets i la fermesa dels perfils psicològics que apareixen en l’escena. Per aquesta raó estem davant d’un exercici de classicisme que admet, amb resignació i serenor, un sentit a l’existència, dotant de valor propi i transcendent les humanes marrades o les capritxoses circumstàncies que envolten les nostres eleccions.

La referència a l’illa deserta que hi trobem en el títol fa esment, llavors, a la sensació d’aparent manca de governabilitat sobre les pròpies vides que tenen els individus, conduïts pel capritxós atzar vers un mateix fi, allò que Leibniz anomena “incomunicabilitat de les mònades” dins l’harmonia universal pensada i instigada per l’enteniment diví. És el desconeixement individual respecte la infinita cartografia de relacions possibles allò que desconcerta i confon, aixecant la concepció metafòrica postmoderna del perspectivisme, isolat i solipsista, del subjecte contemporani, que veu, en l’ocultació de Déu i en la inconsistència de les pròpies eleccions, la vida com un continu aferrar-se a les restes d’un naufragi que l’onatge empeny fins la platja de la nostra illa deserta.  

De qualsevol manera, fruir dels elements compositius d’aquesta peça, tant actorals com textuals, és un gran plaer per a l’espectador, i una de les raons per les quals podem admetre que la felicitat només és assolible quan hom arriba a la plenitud d’experiències fecundes que l’omplen, com és el cas de la present producció.