Just l’endemà de la finalització de les classes, divendres
passat 21 de juny, el diari ARA[1], fidel a les
seves cuites amb el sistema educatiu català, analitzava el panorama escolar
després del terrabastall que va suposar, al desembre passat, la publicació dels
nefastos resultats de les proves PISA, així com les actuacions impulsades pel
govern per, primer, explicar el fracàs i, posteriorment, posar-hi remei, amb
les recomanacions del grup d’experts nomenats per ells mateixos, que tampoc s’han
posat en pràctica per la incapacitat dels polítics d’aprovar els pressupostos
que havien de proveir els recursos econòmics per a les esmentades mesures.
Així, entre la constatació que l’actual model educatiu no
funciona, com PISA i altres indicadors han posat de manifest -la dada més
recent és la de la nota mitjana de la prova de matemàtiques a la selectivitat
(4,87), qualificació assolida per l’alumnat més ben preparat del batxillerat (cal
recordar que no tots els alumnes que cursen batxillerat acaben fent les PAU)-, i
el fiasco de les mesures pal·liatives urgents per redreçar el rumb, el curs
acaba amb les mateixes senyals d’alarma que ha anat emetent al llarg dels seus 10
mesos de durada. La nota, doncs, no pot ser altra que el No assoleix i Necessita
millorar, o l’equivalent actual a l’antic suspens.
De l’anàlisi que ofereix el diari cal destacar -i agrair-
que les veus que hi apareixen no siguin les dels tradicionals gurus pedagogistes,
acèrrims defensors del model educatiu reformista que pateix l’alumnat català
des de ja fa uns quants anys, i que és, en part, responsable de l’actual
situació. En aquesta ocasió, el diari ha preferit rescatar els informes d’institucions
menys ideologitzades en el debat educatiu, i, per tant, més objectives en les
seves valoracions, que han posat de manifest la incidència de les diferències
socioeconòmiques entre l’alumnat, però també la realitat diversa i canviant que
està afectant, en els darrers temps, a les nostres aules. Han comptat, a més,
amb la veu equànime i ponderada de Gregòrio Luri, un dels experts més
experimentats en la pràctica educativa al nostre país. Aquest últim posa sobre
la taula una de les conclusions a les que els diferents estudis estadístics ens
permeten arribar, la caiguda de l’excel·lència entre el nostre alumnat, fet que
denota la transversalitat del fracàs que afecta, per tant, no només als sectors
més deprimits socialment i econòmica, sinó també als que provenen d’entorns més
benestants.
Així, cal parar més atenció, per explicar la tendència
negativa, al que passa a l’aula, i no només a les condicions familiars o a l’origen
del nostre alumnat. ¿I què passa a l’aula, allà on té lloc la interacció entre
docent i discent? Passa que el primer se sent desconcertat i desorientat per haver
de fer confiança a mètodes que aparquen o minimitzen els continguts de la seva
especialitat a impartir i que redueixen, en molts casos, la seva funció a la de
“proveïdors de serveis” més que a la de “transmissors de coneixements” en
paraules de Luri. També passa que es tendeix a prioritzar el benestar emocional
dels alumnes “a expenses de l’èxit acadèmic” quan, per al nostre expert, “el
benestar s’ha d’aconseguir mitjançant l’èxit acadèmic”. Mentre es segueixi ensenyant
amb metodologies que implementen recerques d’informació per transmetre el
coneixement, en lloc de potenciar les eines discursives que afavoreixen el
domini de la llengua i del càlcul, els instruments sobre els quals cal aixecar
qualsevol aprenentatge, seguirem patint el trencament o la fractura en la continuïtat
de l’aprenentatge que ens mostra l’anàlisi de les dades estadístiques, i que
Luri situa a l’edat dels cinc, els nou i els quinze anys de l’alumnat, és a
dir, en l’etapa de l’educació infantil, on es posen les bases del posterior
desenvolupament cognitiu dels infants, amb una especial atenció en la
comunicació i el domini del llenguatge, al 4t curs de l’educació primària, on s’hauria
d’assolir la plena capacitat lectora dels infants, que els permet aprendre
llegint, i al 3r curs de l’Ensenyament Secundari Obligatori, on l’alumnat
hauria de ser capaç d’utilitzar les eines del pensament formal o abstracte,
deixant enrere el pensament concret propi dels infants.
En un altre article publicat al diari Ara[2], el mateix Luri
feia esment d’una dada que ha passat desapercebuda entre el flux d’interpretacions
i explicacions sobre el fracàs educatiu que PISA ha evidenciat a casa nostra:
es tracta de la seqüenciació de resultats de les esmentades proves, des de l’any
2009 fins al 2022, mesurant la variació entre el percentatge d’alumnes que
assoleixen en les proves un resultat òptim en activitats de pensament abstracte
o formal i els que l’assoleixen en pensament concret. La davallada constant
entre els resultats de l’any 2009, on l’assoliment del pensament abstracte superava
al del pensament concret, i els de les darreres proves, amb una diferència
abismal entre ambdues categories, amb una clara caiguda del pensament abstracte
respecte el concret, només pot explicar-se pels canvis experimentats a l’escola
catalana en els darrers 15 anys, i que es resumeixen en els aspectes ja esmentats,
la socialització i priorització del benestar emocional de l’alumnat i la banalització
dels continguts, en favor dels procediments adquirits per mitjans i recursos digitals.
El resultat de tot plegat és la infantilització de l’alumnat
-especialment el que es troba a l’educació secundària-, la seva incapacitat per
desenvolupar raonaments complexos, fet que els converteix en vulnerables, cognitivament
parlant, a exercicis de manipulació i adoctrinament, tant habituals a les
xarxes socials on participen acríticament, sota la dogmàtica convicció, apresa
a l’escola, que a Internet està tot el que cal saber, i que per ser feliços
només els hi cal passar-s’ho bé. En lloc de promoure l’autonomia i el pensament
crític del gruix del nostre alumnat, l’actual model competencial produeix
masses d’individus afeblits i anestesiats, condemnats, per aquest determinisme
educatiu, ja no al fracàs escolar -tots acabaran graduant-se-, sinó a la mediocritat
i irrellevància social i professional. En comptes de ser un factor d’igualació
de les diferències econòmiques i socials de partida que tenen els alumnes
catalans, a través de la formació, la nostra escola acaba enquistant i
potenciant la desigualtat social, convertint la falta d’equitat no en la causa,
sinó en l’efecte dels mals resultats que, simptomàticament, PISA ha evidenciat.
En aquestes condicions, l’escola perd el sentit emancipador que,
tradicionalment, havia tingut per convertir-se en un engranatge més de
resignació i acceptació del món feliç huxleià cap al què ens precipitem. En
conclusió, un suspens en tota regla, sense dret, ara per ara, a la recuperació
extraordinària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada