Exposició Suzanne Valadon, una epopeia moderna

 

Al MNAC, i fins l’1 de setembre, es pot veure una mostra de l’obra pictòrica de l’artista francesa Suzanne Valadon, model i musa d’alguns dels principals pintors impressionistes com Renoir, Degas o Toulouse-Lautrec, però també dels modernistes catalans, com Rusiñol, Ramon Casas o Miquel Utrillo, amb qui va estar unida sentimentalment, i que acabaria atorgant el seu cognom al fill de la Suzanne, Maurice Utrillo -que també arribarà a ser pintor- malgrat no ser-ne el pare biològic. La vida i obra d’aquesta pintora ha quedat indefectiblement lligada a l’ambient bohemi i a la llibertat creadora del Montmartre parisenc de finals del segle XIX i principis del segle XX, essent un paradigmàtic exemple de singularitat, superació i radicalitat expressiva que caracteritza a tot el període.

La particularitat principal de l’artista no és la seva condició de dona en un ambient majoritàriament masculí, sinó la inusual trajectòria dins el món pictòric, ja que va començar fent de model per aquests i altres artistes, dels quals aprendrà la tècnica pictòrica per explotar les habilitats per al dibuix que ja posseïa inicialment, fins desenvolupar un estil característic que transita entre el postimpressionisme i el simbolisme, amb un marcat cromatisme i una intensa força expressiva que assoleix cotes notables en el camp del retrat, on traspassa l’aparença física del retratat per reflectir i comunicar a l’espectador amb facilitat els seus trets anímics.

La condició d’epopeia que els comissaris de l’exposició atribueixen a la trajectòria de la Suzanne té a veure amb l’insòlit recorregut experimentat, de model i objecte d’inspiració de l’obra aliena a subjecte creadora d’obra pròpia. En aquesta metamorfosi, física i espiritual, hi juga un paper determinant l’objectivació temàtica que, com a model, va haver de suportar. Així, que el nu, el retrat i l’evocació simbòlica siguin els vectors de la seva creació respon a la transposició de la mateixa intencionalitat que contenia l’obra per a la qual posava en la seva etapa com a model. Assistim, doncs, a un exercici d’autoafirmació i superació que dignifica i dona sentit a la seva alienant reducció a objecte artístic, merament expositiu, que va experimentar en el seu primer acostament al món de l’art. L’autoretrat que conreà al llarg de la seva obra és un exercici d’auto recerca i reificació, una re-apropiació de la seva imatge, manllevada i cosificada en l’obra dels altres.

Malgrat en la seva obra batega perceptiblement l’anhel de recuperar-se a sí mateixa, com una forma sanadora de dignificació, també resulta apreciable un idèntic exercici de possessió dels models i personatges retratats per ella, reproduint així la cosificació que ella mateixa va patir, al sotmetre’ls a l’exposició pública en la seva més crua intimitat i abandonament, raó per la qual la seva pintura és un cas únic, ja que completa el cercle objecte-subjecte que caracteritza el trajecte cultural de la modernitat. En el desdoblament que experimentà hi trobem tant la manifestació de l’obra d’altri -representada pels retrats dels altres artistes que de la Suzanne es poden veure a la mostra-, com la creació pròpia. Despossessió i apropiació són els dos moviments que defineixen el trajecte cultural modern, i que podem descriure, en primer lloc, com l’intent d’amagar la pròpia condició natural per reproduir-la, després, en la seva derivació tècnica que es manifesta, finalment, com una farsa. Els dos moviments tenen una significació rellevant en aquesta dona que va experimentar tot el dolor i tot l’èxit que podia assolir en el seu trànsit com a artista, per acabar caient en un injust oblit del que la present mostra la vol rescatar. Esperem que el renovat interès actual que desperta no respongui, únicament, a l’operació de maquillatge que cerca una impostada paritat cultural en sintonia amb l’esperit dels nostres temps. Talment, a la transgressora Suzanne Valadon li semblaria injust aquest retorn a la condició inicial de model cosificada, ara ja no com a font d’inspiració de l’obra aliena, sinó com a reclam cultural del present, en la seva croada per reinterpretar i feminitzar l’art i la cultura del passat.