Casa en flames de Dani de la Orden

 

L’any 1979 José Luis Garci va dirigir la pel·lícula Las verdes praderas, on el posteriorment oscaritzat director madrileny reflexionava sobre els somnis de felicitat i triomf social d’una classe mitjana en creixement, en els primers temps de la transició, feta a sí mateixa amb treball i esforç, que ja havia assolit una estabilitat laboral i un posicionament econòmic, amb els quals acomplir les aspiracions materials del capitalisme i la promesa del seu benestar que, des dels anys 50, els Estats Units exportaven al món lliure a través del seu cinema i sèries televisives: tenir una família, un cotxe i viure en un xalet en una urbanització a la “Sierra”. Garci es preguntava sobre els límits d’aquest hedonisme social, aparentment entès com l’estàndard de la vida plenament realitzada, però buit de substància vital i de sentit existencial. Tant és així, que el protagonista acabarà per renunciar a aquest ideal alienador amb la crema -real i simbòlica- del seu xalet i el retorn, amb la seva família, al seus orígens, a la recerca de l’Arcàdia perduda, temàtica fordiana tant del gust del director madrileny.

La pel·lícula Casa en flames, que hem anat a veure al cinema aquesta setmana, del director barceloní Dani de la Orden, explora el vessant oposat d’aquesta mateixa història. En una construcció fílmica plena d’acidesa i lluminositat, i un destacable exercici actoral, l’espectador contempla les runes del que va ser una família tipus d’aquella mateixa transició, amb uns pares ja separats, però que volen mantenir la farsa del benestar i la felicitat que van abraçar en la seva incorporació al món productiu i social burgés, malgrat la soledat de la mare i l’autoengany financer i delictiu del pare, rejuntat amb una psicòloga que exercirà de catalitzadora de la catarsi familiar final, i uns fills perduts en les seves vides sense rumb, construïdes sota els mateixos viaranys de la falsa felicitat material que ja ha destruït als seus pares, i que els arrossega a relacions vitals buides, basades en l’aventura per portar al límit l’avorrida relació matrimonial amb filles petites, en el cas d’ella, i a la devastació sentimental consistent en el conreu de relacions de dependència, amb parelles efímeres, per enfortir el propi ego, a costa de l’altre, del fill, diletant, que ha decidit viure dels somnis adolescents, tot i estar ja en la trentena.

Que aquesta seria la continuació sòlida i fiable de la història narrada per Garci, en el cas que el protagonista no hagués decidit, amb lucidesa, fugir i rescatar la seva família del parany depredador del capitalisme, ens ho constata el mateix final incendiari que uneix ambdós films i que, com a paràbola moral, funciona d’argamassa que relliga familiarment uns éssers que, fins aquell moment, han abocat les seves accelerades vides vers el precipici de l’egoisme i l’acontentament, a costa de vampiritzar tot allò que és transcendent, la família, l’amor i la confiança basada en la comunicació sincera.

La pel·lícula de Dani de la Orden explora, amb encert i coneixement, les diferents malalties de l’ego que corrompen els protagonistes, i que disgreguen els lligams soci-afectius de les relacions humanes, des de l’engany i la mentida, fins a la manipulació i extorsió emocional, passant per l’excitació del risc i el mal que comporta la possibilitat de ser descobert, o l’autosacrifi per emparar els fills i estalviar-los el responsabilitzar-se dels seus actes, a canvi del seu afecte, atenció i estima, rebaixant el respecte patern-filial a un mera transacció comercial d’interessos creuats. Un descarnat exercici de psicoanàlisi col·lectiva que traspassa els límits de la pantalla i que s’adreça als espectadors, sorpresos en reconèixer en aquesta història conductes i intencions massa familiars o quotidianes. Perquè les ego patologies han esdevingut el sant i senya d’una societat, la nostra, vençuda per la promesa de la felicitat i el plaer, ídols del mercat als què cal sacrificar els fills o als pares, segons convingui, per mantenir-los dempeus, malgrat el món cremi, al nostre voltant, pels quatre cantons, sense Arcàdies perdudes a les que poder retornar.