L’imperi del dolor. La història secreta de la dinastia Sackler, de Patrick Radden Keefe

 

El llibre l’Imperi del dolor[1] és un monumental treball d’investigació i documentació periodística que posa al descobert l’aberrant model de negoci i enriquiment de la dinastia Sackler, una de les famílies estatunidenques més riques i influents del darrer mig segle. L’autor, per posar en context la participació clau de la família, propietària, entre altres negocis, de la companyia farmacèutica Purdue Pharma, productora de l’OxyContin i altres analgèsics derivats de l’oxicodona, en l’anomenada crisi del consum d’opioides, que ha assolat els Estats Units i altres països en les dues darreres dècades, posa en marxa un minuciós treball de recerca per il·luminar l’origen humil i l’ascens fulgurant d’una dinastia que, en poc més de tres generacions, va arribar a les més altes cotes del poder econòmic i social al seu país.

El treball de Radden Keefe, a banda de la seva exhaustiva i detallada comprovació documental dels fets narrats, a partir dels mateixos papers interns de la companyia, facilitats a les autoritats judicials estatals, arran de les múltiples demandes i processos oberts contra ella i els seus propietaris, és un anàlisi punyent i transparent sobre la naturalesa de l’ambició humana, l’ànsia de poder i la perversió moral, en el marc d’una societat desenvolupada, amb institucions pensades per protegir i emparar dels abusos que la investigació científica pot provocar en la ciutadania i en el context productiu del capitalisme depredador, consolidat a partir de la dècada dels 90 del segle passat, sota la màxima de l’enriquiment sense mesura, en un “tot s’hi val” que recull, com a pràctiques quotidianes, la desinformació, la manipulació, el tràfic d’influències, la mentida, les amenaces o la protecció de les elits, per preservar i potenciar, en aquest cas, la venda legal d’un analgèsic més addictiu que altres opioides, com la morfina, l’heroïna i la codeïna, provocant centenars de milers de morts per sobredosi al llarg de 25 anys, des del moment de la seva aprovació per l’FDA (Agència Federal de medicaments estatunidenca) com a remei per al dolor, tant el crònic derivat de malalties greus, com el dolor puntual i moderat, fruit de malaties o accidents comuns.

Més enllà de la narració de l’escandalós procediment comercial que la família va instigar i promoure, primer per l’aprovació de l’ús mèdic d’aquesta poderosa droga, i després per a la venda arreu del país del seu fàrmac, amb campanyes agressives de màrqueting, acompanyades de l’elaboració de literatura pseudocientífica que qüestionava totes les evidències del perillós efecte addictiu del producte, per convèncer la comunitat mèdica de la recepta d’aquest potent analgèsic com remei per a qualsevol tipus de dolor en els seus pacients, detonant de la major crisi de consum de droga al seu país, el treball de Radden Keefe es centra en destacar la cultura de l’èxit que va fer possible traspassar tots els límits ètics imaginables, per legitimar l’enriquiment obscè i l’ambició il·limitada, fins al menyspreu i indiferència màximes pel dolor i la desgràcia aliena, convertint la família Sackler en la més malvada de totes, en la història del país, en paraules del congressista de Tennessee, Jim Cooper, un dels membres de la Comissió d’investigació sobre la crisi del consum d’opiacis oberta en el marc de la Cambra de representats dels Estats Units a l’any 2020. En la incubació d’aquesta cultura, que esdevé criminal i inhumana, i que es troba fortament arrelada en la mecànica de projecció del creixement del negoci empresarial del capitalisme depredador actual, hi juga un paper destacat la primera generació de la família, feta a sí mateixa, des de la més humil trajectòria dels immigrants europeus, arribats al país de les oportunitats a principis del segle XX, amb un únic llegat, el bon nom de la família, com a garantia de prosperitat futura.

Tenir un bon nom és, per als pares de la primera generació dels Sackler, sinònim de prosperitat, en la mesura que associa els seus portadors a la integritat i honestedat necessàries en el món dels negocis. Aquests valors seran preservats pels forjadors de l’imperi Sackler, l’Arthur i els seus germans petits Mortimer i Raymond que, després de formar-se tots ells com a metges, orientaran la seva carrera professional, sempre en el terreny de la medicina, cap al camp de la publicitat, les publicacions i el desenvolupament de tractaments i fàrmacs. L’èxit i origen de la fortuna familiar l’aconsegueix l’Arthur Sackler explotant tècniques publicitàries que “modulen” la veritat a l’hora de promocionar medicaments de la indústria farmacèutica. Calia, però, mantenir el bon nom, malgrat els mètodes, poc ètics, utilitzats per ascendir socialment. La discreció, en relació a l’estil de vida i als negocis, i la pràctica de la beneficència i la filantropia, amb generoses donacions a institucions culturals i educatives de primer nivell, a canvi de vincular el nom familiar a museus, centres d’investigació superior i iniciatives culturals, serviran per blanquejar un enriquiment aixecat sobre una doble moral, que combina l’engany publicitari sobre els efectes secundaris de determinats fàrmacs, com el Valium, amb la imatge monolítica de benefactors socials preocupats per promoure els avenços científics, i la preservació del llegat cultural, que milloren la societat americana, dels Sackler.

Aquesta pràctica de modulació i emmascarament de la veritat serà clau en les activitats empresarials que desenvoluparà la segona generació familiar, els fills del Raymond i el Mortimer, dedicats a l’explotació comercial d’analgèsics d’alliberament retardat i prolongat, fet que, a parer seu, feia menys perillosa la potencial conseqüència addictiva dels opiacis com l’oxicodona utilitzats per assolir l’efecte calmant sobre tot tipus de malestar físic. No cal dir que, per aconseguir l’aprovació comercial dels seus fàrmacs, que inundaran el mercat legal però també l’il·legal, un cop es descobreix com desactivar el mecanisme d’alliberament retardat, simplement esmicolant les pastilles, per assolir una droga més potent que l’heroïna, va caldre fer ús d’aquelles estratègies de desinformació i tràfic d'influències que ja havien perfeccionat els membres de la primera generació, i que arribarà a l’excel·lència amb el recolzament institucional dels òrgans públics reguladors del mercat farmacèutic, així com dels tribunals de justícia, un cop comencin a interposar-se les primeres denúncies pels estralls que ocasionarà, en comunitats senceres del país, la ingesta, amb recepta mèdica, del suposat medicament.

Serà la tercera generació dels Sackler, la que arriba a l’actualitat, l’encarregada de saquejar la companyia per extreure milers de milions de dòlars en beneficis acumulats al llarg dels anys de comercialització de l’OxyContin, que es va promoure inclús en el tractament del dolor infantil, abans de la declaració de fallida empresarial, com a mecanisme legal utilitzat per eludir la responsabilitat civil i penal familiar, un cop els procediments judicials i les evidències científiques sobre els efectes addictius del fàrmac s’acumulin de manera inexorable, fins enterrar per complert l’aureola benefactora i filantròpica que, durant anys, havia servit com a aïllant social i coartada per eximir els Sackler de tota culpabilitat en l’aparició de la devastadora crisi dels opioides. Irònicament, el que la família ha acabat perdent després de dècades de pràctiques comercials dubtoses i fraudulentes, no són els seus diners, acumulats sobre l’estroncament de centenars de milers de vides humanes, sinó el bon nom que els patriarques van llegar com a gran tresor als seus descendents.

L’escarni públic de la família Sackler que llibres com aquest o sèries televisives com Dopesick, documentals com All the Beauty and the Bloodshed, de Laura Poitras i instal·lacions artístiques, com les de la fotògrafa Nan Goldin, han promogut són destacables i necessaris però no tenen l’efecte reparador que la justícia, en el seu sentit restauratiu, hauria de assolir. Què s’ha perdut en el trajecte d’un segle que ens relata -enfocant la família Sackler- Radden Keefe? El sentit ètic de la decència -la common decency d’Orwell- contingut en la idea del “bon nom” familiar com a més rellevant llegat que es pot deixar als descendents, és el que ha saltat pels aires al llarg d’un segle de pràctiques comercials sense escrúpols. El segon principi que dècades de desinformació i falsació dels fets, com la relació entre consum de l’OxyContin i addicció, ha promogut és l’afebliment de la veritat com a criteri objectiu i respectable d’interpretació de la realitat. És cert que, en aquesta qüestió, els Sackler tampoc són pioners. La indústria tabaquera estatunidenca ja portava dècades expandint falòrnies sobre la relació entre consum de tabac i càncer, amb la necessària col·laboració de científics, publicistes i funcionaris del departament de Salut. Purdue Pharma, per convèncer els metges i reguladors públics dels beneficis del seu producte, va copiar l’estratègia de les grans tabaqueres, inclús després que aquestes fossin condemnades judicialment per ocultar deliberadament la veritat, d’estendre “relats alternatius” que, no només atribuïen els casos d’addicció a la predisposició i mala praxi dels consumidors, sinó que negaven tota relació evident entre l’ús del seu fàrmac i els possibles efectes addictius, que resultaven neutralitzats per l’alliberament retardat de la substància psicoactiva potencialment addictiva sobre el pacient, minimitzant la perillositat del seu ús com analgèsic. Tot i saber la veritat, la família va sustentar el programa de promoció i màrqueting comercial del producte, durant dècades, sobre aquest “relat alternatiu”, en l’elaboració del qual va ser requerida la participació del col·lectiu mèdic, així com un exèrcit d’advocats i juristes disposats a defensar i imposar aquest relat davant dels tribunals, quan les demandes van començar a ploure sobre la companyia.

Sense escrúpols morals i sense criteris de verificació que permetin diferenciar adequadament fets i opinions, no només s’afebleix la confiança en l’individu i en les institucions, com a nexe social que fa possible la convivència, sinó que s’abona el terreny per a la proliferació d’iniciatives de negoci i explotació comercial pensades per saquejar i devastar el subjecte, un cop esgotada l’estratègia extractiva dels recursos naturals. El nou horitzó d’enriquiment desmesurat del mercat capitalista ja no és el sector productiu, en la seva versió industrial o de serveis, sinó les necessitats psico-afectives, emocionals, sanitàries o de coneixement que s’han anat creant conforme s’expandien, des de la modernitat, els ideals de la llibertat i la igualtat a què té dret l’individu, i que han amplificat les seves possibilitats exponencialment amb el desenvolupament tecnològic. Quan ni el rigor sobre la veracitat, ni la moralitat de les intencions, posen límits a l’ambició, l’arrogància i l’egoisme, com el cas de la família Sackler ens il·lustra, els malsons distòpics sobre un futur on la humanitat, amb la proliferació d’eines com la Intel·ligència Artificial i les dades i informació digital, pugui ser manipulada i esclavitzada, lluny de desaparèixer, tenen tots els visos de convertir-se en realitat. I la impunitat amb la què els Sackler se n’han sortit, fins avui, és un poderós esperó per seguir explorant-los.  

---

[1] Empire of Pain, The Secret History of the Sackler Dynasty. Hi ha traducció al català: Patrick Radden Keefe, L’imperi del dolor. La història secreta de la dinastia Sackler. Traducció de Ricard Gil, Edicions del Periscopi, 2021.