Assaig recopilatori de treballs anteriors que posa en relleu la tasca professoral, traductora i interpretativa de l’autor, Pere Lluís Font, recentment guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La publicació1, que posa llum i ordre al pòsit del mestratge acumulat al llarg d’anys de docència universitària i recerques en el camp de la Història de la Filosofia, ve a culminar una trajectòria dilatada i exitosa, de la que són una bona mostra el respecte i el reconeixement que ha aconseguit, en tot aquest temps, dels seus deixebles i amics. Com a bon lector i traductor de la "tríada meravellosa", que és com etiqueta als tres grans pensadors moderns francesos, Montaigne, Descartes i Pascal, hereta i transmet, en aquests textos, la claredat i precisió, així com la finesa d’anàlisi, que caracteritza als dos primers, a més de la convicció i seguretat que atresora el darrer. Es diria que no només ha sabut comprendre i transmetre el nucli de la sagesse filosòfica moderna, encarnada en aquests pensadors, sinó que, a més, la posa en pràctica, amb agudes apreciacions que desperten l’anhel de rellegir els Assaigs, el Discurs del mètode o els Pensaments, a fi de copsar la innegable actualitat del saber filosòfic que contenen i que el seu escrit ens fa reviure.
El volum s’estructura en dues parts, una primera que aplega quatre textos sota l’epígraf Elogi de la filosofia, on es centra en explorar el lloc propi de la filosofia avui, tan a casa nostra com a nivell internacional, en contrast amb la ciència, el cristianisme, la història i la cultura, i una segona part que, sota el títol ja esmentat Una tríada meravellosa, busseja al llarg de vuit escrits en el meravellós període que va del darrer terç del segle XVI fins a la dècada del 1660, en el qual floreixen, en continuïtat madurativa, els tres pensadors ja esmentats.
En relació a la primera part, cal dir que la millor manera d’elogiar la filosofia és fent-la o donant-la a conèixer. Per aquest motiu, els escrits que en Pere Lluís Font reuneix per dignificar aquest saber mostren la preocupació professoral de situar-lo en relació amb els altres sabers, tasca útil i necessària sobretot per al guiatge dels que s’inicien en el seu mestratge, i poden, tot llegint l’experiència de qui porta tota una vida exercint-lo, albirar les grandeses i misèries de la filosofia, la seva natural inestabilitat, permanentment exposada a recercar el tot i a perdre’s en el no-res. El mareig que l’exposició a l’abisme provoca és el punt de partida de l’exercici filosòfic, que es repeteix en totes les èpoques, amb la mateixa voluntat de problematitzar l’obvietat, fugir del lloc comú i combatre la niciesa, única forma d’acostar-se al tot que són la Veritat, la Justícia, la Bellesa o el Bé.
Figures, però, de la totalitat que s’esvaeixen quan la tensió de la seva recerca ens acara amb el canvi i la contingència del món i de l’existència, de les que emanen la relativitat, la performativitat, la subjectivitat o la conveniència, acostant-nos al no-res de les essències. Val a dir que és la ciència qui millor s’adapta al context de la mutabilitat, justament perquè renuncia a la totalitat i a l’abisme, fent del progrés i de la utilitat la seva consigna, al mateix temps que fa del futur la seva esfinx. Qui només pensa en el futur s’oblida de qui és i d’on ve, es desarrela i es perd, obviant tradició i continuïtat, renunciant al diàleg amb el passat i a la saviesa de la història i la cultura, justament els actors que fan de la pràctica filosòfica oportunitat i urgència. D’aquí que el darrer escrit d’en Pere Lluís d’aquesta primera part, que tracta sobre l’estat de la filosofia en l’actualitat, es remunti a l’època axial de Jaspers, és a dir, a l’origen de la filosofia, per convenir, amb Husserl, que aquesta és la forma espiritual de la cultura europea. Fins al punt que es pot considerar el naixement de la filosofia com el naixement d’Europa. És simptomàtic que la crisi actual que travessa el continent, així com la seva idea de la democràcia, tingui lloc en un moment d’indigència filosòfica, crisi educativa i afebliment de la cultura humanística, en favor de la cultura tecnològica. Com si de vasos comunicants es tractés, el qüestionament de la filosofia i la desarticulació del seu discurs han conduït a la decadència europea i a la reaparició del despotisme oriental, com a motor auxiliar de la desgastada il·lusió il·lustrada del progrés continu. La sentència d’en Pere Lluís, que tanca la primera part del volum, és prou lluminosa com per copsar la dimensió de la tragèdia: "La filosofia no sempre és progressista (ni cal que ho sigui), però l’antifilosofia és sempre reaccionària"2.
Davant d’un present feréstec i un futur fosc, què millor que retrocedir fins al moment fundacional de la modernitat, quan l’impuls humanístic de Montaigne, Descartes i Pascal no tremolava sota el pes de la proposta de fer gran i magnificent la cultura universal, des de l’escepticisme moderador del primer, el racionalisme auto-qüestionat del segon, que veu com l’ètica no pot ser integrada en el sistema, i l’epistemologia d’arrel jansenista del tercer, que introdueix mesura i cordura en el projecte idealista del mètode científic, destinat a emancipar la ciència de la tutela filosòfica, sense perdre, però, la dimensió humana del projecte, que estableix per contrast amb l’infinit, explorat per la religió, els límits necessaris per impulsar el pensament fins als cims resplendents de la Il·lustració. Repensar els inicis, com ha fet en Pere Lluís Font al llarg de tantes dècades, des de la lectura, interpretació i traducció dels tres autors referits, no només és una oportunitat per detectar els errors i excessos de la post-modernitat, sinó l’únic camí possible per recuperar la justa proporció que acompanya a la saviesa que ens pot ser donada. Agraïm l’esforç i la tasca de tota una vida destinada a refer sendes del pensar, avui clausurades, que aquestes pàgines destil·len, amb el coneixement, la serenor i la satisfacció de qui sap que repensar és l’única pulsió que no ens desnorta.
1Pere Lluís Font, La filosofia al natural, Edicions de la Universitat de Barcelona, 2025, Barcelona.
2Pàg. 85 de l’edició citada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada