Veig al cinema la pel·lícula Los domingos d’Alauda Ruiz de Azúa, la història de la conversió en monja de clausura d’una noia de 17 anys, en un entorn actual de la societat basca. Assistim, com a espectadors, a l’anomenat procés de discerniment que la noia, acompanyada dels seus assessors espirituals, segueix un cop es desperta en ella l’atracció per la vida austera i retirada que contempla en un convent, on el seu grup escolar fa recessos espirituals al costat de les monges. Plantejada com una mena de tour de force, des del moment en què la protagonista comunica a la seva família que vol explorar la vocació al servei de Déu que experimenta dins seu, la pel·lícula relata els procediments i circumstàncies que envolten la decisió final de la noia, germana gran d’una família que va perdre la mare quan ella era encara una nena, i on el pare, que acaba d’inaugurar un restaurant amb pretensions, tracta de refer la seva vida sentimental amb una altra dona, que no rep les simpaties de la noia.
Els dubtes inicials del pare, un cop coneix les aspiracions de la seva filla, es van convertint en oportunitats per desbrossar el camí vers l’assoliment dels seus projectes, recaient el pes de la resistència familiar cap al desvetllament vocacional adolescent de la noia en la seva tieta, germana del pare, que encarna l’esperit liberal d’una dona moderna descreguda, malgrat va ser educada en el mateix col·legi religiós que, per tradició familiar, acull els fills d’aquesta conservadora família burgesa de Bilbao. Les maniobres per tractar d’allunyar la noia de les influències de la contrapart eclesiàstica segueixen un patró de manipulació emocional tan mundà i interessat com els que caracteritzen la freda i persistent presència dels responsables religiosos, que veuen en el buit sentimental de la noia, la feblesa humana sobre la que construir un tancament i una renúncia a la vida laica, per a major glòria divina. La utilització de les amistats i dels flirtejos amorosos de l’adolescent per generar les contradiccions vocacionals que empra la tieta, tenen el mateix aire heterònom que els consells i orientacions captatoris que guien l’enlluernament religiós de la jove. Exposada a una doble manipulació subtil, serà la mort de l’avia paterna, veritable pal de paller de la família, la que provoqui el desenllaç de la tensió narrativa, amb la decisió final de la protagonista.
Des d’aquesta perspectiva lineal dels fets, la pel·lícula no deixaria de ser una reflexió intimista sobre els clarobscurs que envolten les decisions més transcendents de la vida humana, generant les ambigüitats que han alimentat la nostra diversitat i riquesa existencial, en franca oclusió i fanàtic tancament avui. Però és possible, també, fer una lectura el·líptica del film fins veure-hi en ell una metàfora de la societat basca. Només cal substituir la captació de la jove per part de la institució eclesiàstica, que desencadena l’acció, per l’obnubilació que la lluita armada política, encarnada per la banda terrorista ETA, va provocar en vàries generacions de joves bascos. Els mateixos procediments emocionals, la mateixa idealització juvenil, una idèntica fascinació per allò transcendent, que observem en la protagonista, va motivar que centenars de joves, en les darreres dècades del segle passat, es llancessin de cap a una aventura nihilista que va fracturar i ferir profundament la societat basca. El trencament traumàtic que aquella experiència divisòria va provocar, i que encara avui perdura, es percep en el distanciament entre germans que tanca cruament la pel·lícula i que destrueix el més sagrat d’aquesta societat, la unitat familiar.
Si aquella experiència té algun valor, i pot encara oferir-nos aprenentatges, no haurien de consistir en la indagació sobre les raons psicològiques que provoquen les decisions pròpies i alienes -si estem davant d’una vocació o d’una captació-, sinó el saber discernir si la causa que motiva la dissensió és un bé en sí mateix o una il·lusió utòpica que alimenta la nostra esperança. Perquè el que està en joc en aquest discerniment no només és la bona orientació particular de vida, cap al que apunta la pel·lícula, sinó la possibilitat o no del projecte polític de qualsevol comunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada