Visita a l’exposició IA: Intel·ligència Artificial

 

La mostra dedicada al passat, present i futur de la IA que fins al proper 17 de març es pot visitar al CCCB té l’extravagant caràcter de les fires-espectacle de finals del segle XIX, on el visitant podia abismar-se en la contemplació de ginys i criatures que desafiaven i qüestionaven l’ordre natural de les coses, amb un esperit més circence que crític. En l’exposició que ens ocupa, l’usuari, obnubilat pel bombardeig constant dels mitjans, lloant uns els avenços de la IA, fins al punt d’anunciar una nova Revolució Tecnològica, o advertint, altres, dels riscos i perills que conté, fins predir la fi de la humanitat, acudeix amb la fe de l’iniciat o amb la malfiança de l’apòstata, per trobar-se amb un desplegament d’instal·lacions que exemplifiquen usos reals i possibles d’aquesta tecnologia, alternant-se amb informació sobre el seu origen i la seva història, en un diàleg constant amb la ciència ficció i les arts (amb predomini de la literatura i el cinema). En tot cas, la voluntat de sorprendre i entretenir és més viva que la d’instruir i formar el públic, raó per la qual la sensació d’espectacle circense acaba imposant-se. Com en les fires decimonòniques, la xerrameca i la retòrica omplen l’espai expositiu conduint el visitant per un recorregut, en ocasions, interactiu que explora semblances i amplifica diferències amb la intel·ligència humana, suposadament -o almenys així ho preconitzen els autors inicialment- amb la intenció de promoure el debat sobre el seu ús, la seva regulació i la responsabilitat que genera la seva implementació.

Deu ser perquè al darrera de la mateixa hi trobem una corporació com la Barcelona Supercomputing Center, interessada en promoure el desenvolupament computacional que es troba a la base de la IA generativa, que ja ha donat resultats com el ChatGPT, eines desenvolupades pels gegants tecnològics privats, que les sensacions que acompanyen el visitant són més pròpies del publireportatge que les d’un recorregut analític i objectiu per la nova selva tecnològica. L’efecte fascinador s’escampa fins el desassossec quan ens presenten intel·ligències generatives capaces d’aprendre de les seves pròpies respostes fins superar en molt poc temps l’habilitat humana en jocs com el go xinès, un joc de taula d’estratègia més complex que els escacs, com és el cas de la IA AlphaZero. L’efecte pertorbador pot arribar a ser extàtic quan es combina el resultat de l’aprenentatge intel·ligent i opac de la màquina amb el somni leibnizià de la codificació del pensament en un llenguatge formal que ens apropi a la Raó universal divina dels copossibles. Per cert, una de les peces de l’exposició és una de les famoses màquines de calcular ideada pel filòsof alemany a mitjans del segle XVII, com a precursora dels nous codis que popularitza la IA.

Només formalment, però, el desenvolupament actual de la IA pot assemblar-se a la metafísica universalista de Leibniz, que pren com a perspectiva la ment divina per concebre el “millor dels mons possibles”, malgrat les intel·ligències artificials generatives també escullen entre una gran quantitat de possibilitats -dades, en el seu cas- aquella que resulta, des d’una perspectiva lògica, la més apropiada per confegir un text o una imatge que respongui a la demanda inicial de l’usuari. La seva tria, però, es basa en la informació acumulada en les bases de dades en les que poua, sense ser conscient si, realment, aquesta tria és la millor des de la perspectiva intencional i no merament probabilística. Per no parlar dels biaixos a que està exposada quan la informació de partida es troba ideològicament decantada. Estem lluny, doncs, dels escenaris grandiloqüents que s’apressen a albirar l’assoliment del nivell humà d’intel·ligència per part de la màquina, tan lluny com de la pressuposició que adquireixi el nivell de consciència que li permeti comprendre fets i prendre decisions que igualin el sentit comú humà. Tal com Descartes reconeix a la Primera part del Discurs del Mètode, el “bon sentit”, o la capacitat de jutjar bé i diferenciar allò vertader d’allò fals, és igualment present en totes les ments humanes, siguin pròpies de savis o de llecs, fet que segueix marcant la diferència respecte a les intel·ligències artificials. Només cal llegir al filòsof francès per reconèixer la impostura de hi ha en la xerrameca dels tecnòlegs que venen avenços en eines generatives capaces de resoldre tasques específiques, a partir de patrons estadístics extrets de grans quantitats de dades, com a veritables fites d’una intel·ligència superior, quan aquestes mateixes màquines pateixen de manca absoluta de comprensió, què és el que fa possible el “bon sentit”, que atorga a la ment humana la capacitat moral, la dimensió veritablement superior de tota intel·ligència.

Tornant a l’exposició, trobo a faltar alguna reflexió que ubiqui al visitant en aquesta direcció crítica, obrint-li els ulls sobre les limitacions reals i els perills d’aquestes tecnologies, capaces de recrear respostes i creacions humanes, tot imitant els nostres sabers, sense cap sentit de la responsabilitat final dels seus actes creatius, que fan passar per creïble i real allò que és fals o simplement un plagi camuflat sota la dissimulació de la novolatria. El resultat és un cúmul de soroll i imatges, amb un alt poder retòric que enlluerna, sorprèn i capfica l’espectador, al mateix temps que oculta l’absoluta manca de compromís d’aquestes tecnologies amb la veritat i amb la bondat que l’acompanya, quan es tradueix en saviesa humana. Com diu el pedagog Philippe Meirieu, parlant del ChatGPT, la mostra del CCCB “omple el desig de saber, però mata el desig d’aprendre”. Espanta saber que el nostre benvolgut Departament d’Educació hagi triat aquestes intel·ligències artificials per personalitzar l’aprenentatge de l’alumnat. El temor que 2001 una odissea de l’espai volia transmetre a l’espectador amb un supercomputador, Hal 9000, més intel·ligent que els mateixos tripulants humans de la nau espacial, comandant la missió, resulta risible si el comparem amb la imatge del mico tecnològic presidint i produint el saber que consumirem els humans, en un futur molt proper, que, en forma de cartell publicitari, il·lustra la mostra.