L’amic Robert Veciana, en la seva excel·lent darrera entrada al blog La solitud del guerrer [1], a propòsit del
Laques, posa l’accent en la figura de l’expert, tot acostant-se a la
consideració grega i platònica que tindria l’accepció del terme, vinculada a la
transmissió de la virtut -areté-, per establir el contrast amb l’educació
actual. Certament, la comparació és meritòriament pertinent, ja que, més enllà
d’extreure lliçons sobre la intencionalitat que té la filosofia per Plató, ens
resulta aclaridora sobre el paper dels “experts” educatius que piloten les
decisions polítiques del nostre Departament d’Educació amb les quals es vol
garantir la governança d’un model ajustat a les necessitats humanes, cíviques i
professionals del jovent català, en etapa formativa.
A aquesta figura de l’expert, així com a la diferència que
podem indagar en relació al significat que Plató li dóna al terme, em refereixo
a continuació. L’expert en educació és avui algú que acredita un saber tècnic
-en pedagogia, en gestió de personal, en neurociència, en psicologia emotiva-afectiva,
etc. fins cobrir tot el ventall de perfils que assessoren el responsable
polític que comanda el Departament- suposadament útil per resoldre les
complexes problemàtiques amb les que els docents, les direccions i les pròpies
famílies lidiem a diari en les aules del país. La suposada utilitat rau en el
perfil científic que revesteix el seu càrrec d’una confiada seguretat en
disposar dels remeis adients per abordar, amb garanties d’èxit, les dites
problemàtiques. Encara que la seva expertesa es sustenta en les ciències
humanes, les menys exactes de totes, és el seu tarannà científic allò que el
capacita davant l’opinió pública per diagnosticar, promoure i transformar el
desgavell educatiu en un model profitós d’excel·lència escolar. Imbuït en la
seva creença d’enginyer social està convençut que el problema educatiu -com el
problema demogràfic, el problema sanitari o el problema del transport públic,
p.e. en el cas d’altres Departaments del Govern- no podrà resistir les seves
solucions tècniques. La seva expertesa té a veure amb els mètodes de la ciència
i amb les eines estadístiques que dibuixen patrons, tendències i mètriques amb
les quals retorçar la realitat fins emmotllar-la als resultats requerits.
Algunes de les eines presents en el seu mètode són prou
conegudes: l’expert fa bandera de la seva externalitat. Pren distància i s’ho
mira des de fora. Situant-se en un pla superior afina l’anàlisi i fa de la
impersonalitat del seu estudi el valor qualitatiu que li atorga objectivitat.
No cal dir que aquesta separació de la realitat l’allunya d’allò que estudia,
renunciant al compromís amb els agents educatius que diu tutelar. Per això,
quan les coses no surten com un s’espera el recurs habitual és culpar als demés:
l’alumnat immigrant, responsable dels mals resultats de les proves avaluatives,
els docents, reticents al canvi pedagògic, etc. En segon lloc, l’expert adopta
una actitud neutre, en consonància amb el seu calculat distanciament. Redueix
el món educatiu a dades i selecciona aquelles que li semblen apropiades per a
justificar o maquillar resultats. No busca dotar de sentit les decisions
polítiques que avala amb la seva expertesa, ja que aquestes decisions són el
fruit necessari dels canvis i transformacions que experimenta la societat, i no
li correspon a ell -tampoc al polític- divagar sobre la bondat i adequació
d’aquests canvis. “És el que hi ha” i en lloc d’avaluar la moralitat de la
novetat urgeix aplicar-la, donat que el pressupòsit del nostre temps és que
tota novetat és, essencialment, bona. En tercer lloc, l’expert domina les
tècniques d’anàlisi de les ciències socials. Les enquestes i les estadístiques
es conjuguen amb les eines de la IA per generar plans d’actuació, protocols i
formacions destinats a la transformació definitiva de l’escola en “entorns
eficaços d’aprenentatge”, on el que menys importa és allò que han d’aprendre,
sent només rellevant el procés, en consonància amb la idea que el futur
professional del jovent només serà reeixit si aquest està disposat a acceptar
la possibilitat del reciclatge formatiu permanent. En quart lloc, l’expert
promou mesures universals encobertes. Així, tot i fer bandera de la
inclusivitat a l’escola i el tractament de la diversitat a l’aula, en el seu
esperit científic nia la convicció de la uniformització. Cal igualar l’alumnat,
encara que sigui en la mediocritat del saber competencial, i allunyar-lo de les
vel·leïtats de la cultura, que ha esdevingut, amb la seva varietat, una font de
problemes socials, més que la seva solució. L’al·lèrgia al saber de l’expert es
veu compensada per l’enyor del mètode, l’eina decisiva per pensar amb criteri
(el que l’expert anomena “esperit crític”, i que no consisteix en res més que
en adoptar el parer dominant de la majoria “ben pensant”, que coincideix amb
l’alineament promogut pel propi expert).
L’expert de la modernitat tardana promou el tancament
cultural i la seva substitució per la dupla de la tecnologia i el mètode
científic com a únic saber autèntic capaç, en vista dels èxits assolits, d’incrementar
el progrés social i humà. Esquiva la qüestió socràtica de “com ha de viure
l’home”, la que ocupava i preocupava a l’expert i professional del saber en
l’Atenes del s. Vè a C. -per això Sòcrates està tan interessat en
interrogar-lo-, i que té a veure amb la possibilitat de la transmissió de la
virtut, considerant-la, abans que res, una qüestió moral i política. Com a tal,
s’emmarca en una tradició cultural, més que tècnica. Aquesta tradició assumeix
que hi ha uns sabers millors que altres, i que hi ha uns homes més grans que
altres, en haver arribat més lluny en el coneixement de la realitat, raó per la
qual la seva companyia -encara que només sigui a través de la lectura- enriqueix
l’esperit dels joves, encaminant-los envers les qüestions que desvetllen el sentit
primordial de l’existència, al mateix temps que exemplifiquen conductes morals
i socials dignes de ser imitades. En el diàleg platònic del Laques, com
bé diu l’amic Robert, la “correspondència entre el que es diu i el que es fa”
és el nucli de la lliçó del filòsof. Tenir present aquest principi, no només
permet assolir un criteri guaridor davant la confusió o l’error present en les
lliçons d’altres experts, sinó que, diacrònicament, ens alerta, en el nostre
present, de la mediocritat inherent a una concepció de l’ensenyament que
considera que “el dir” -la cultura- fa nosa i que, en canvi, “el fer” -la
tècnica- és l’única mesura de l’excel·lència humana que cal transmetre. En lloc
d’aixecar els nostres joves a esquenes de gegants[2] com Plató,
Sòfocles, Dante, Shakespeare o Cervantes, per fer-los capaços d’albirar
horitzons que eixamplin i millorin l’ànima, l’expert educatiu prefereix
igualar-los en l’homogeneïtat d’unes tècniques i mètodes aplicats en modes reiteratius,
universals, mecanitzats i desproveïts de tot nervi vital, per fer tasques més
pròpies de nans robotitzats que d’esperits autònoms i “aristocràtics”. Ja que
recordem a Bernat de Chartres, neoplatònic del segle XII, convé repetir amb ell
tantes vegades com calgui -fins que els hi xiulin les orelles a tots els
nostres experts educatius-, que “l’enemic de l’home és la seva pròpia
ignorància; el seu amic, el saber”.
[2]
La coneguda frase “Si he arribat a veure més lluny que altres és perquè vaig
pujar a esquenes de gegants”, atribuida a Newton, apareix referida en el Metalogicon
de John de Salisbury, al seu mestre Bernat de Chartres: “Dicebat Bernardus
Carnotensis nos esse quasi nanos, gigantium humeris incidentes, ut possimus
plura eis et remotiora videre, non utique proprii visus acumine, aut eminentia
corporis, sed quia in altum subvenimur et extollimur magnitudine gigantea”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada