Assistim a la representació al Liceu de l’oratori de Händel,
amb l’arranjament de Mozart, que el director teatral estatunidenc Robert Wilson
ha portat a l’escena barcelonina en un muntatge, pretesament avantguardista, que
redueix l’escenari a un espai cúbic dominat per la llum blanca en alternança
amb la foscor, en un clar-obscur que resulta adient per emmarcar una obra musical
de textura barroca, efectista, excessiva i grandiloqüent, amb moments de sublim
intensitat lírica, ressaltats per corals triomfals que toquen l’ànima de l’oient,
elevant-la fins a la lluminositat del missatge evangèlic.
Menció especial mereix la interpretació de l’orquestra, el
cor i els solistes, sàviament conduïts pel Josep Pons, capaç de despertar en l’oient
tots els matisos mozartians que amplifiquen la sonoritat original de l’obra del
mestre alemany, al mateix temps que manté viu l’esperit contrapuntístic que Händel
sublimà en una de les creacions més majúscules de la història de la música. No
em correspon a mi, simple aficionat enamorat del barroc, elogiar una peça que
altres, molt més qualificats, com l’Stefan Zweig, eleven a un dels “moments
estel·lars” de la humanitat[1], en clara referència
a la transcendència d’un oratori que confegeix esperança i joia a una humanitat,
massa sovint, tant ahir com avui, confusa, perduda i desnortada.
Així, doncs, més enllà de constatar la cabdal aportació del
músic alemany fincat a Londres a l’eixamplament de l’esperit humà, em pertoca
valorar l’experiència creativa de l’escenificació d’una música pensada per ser
escoltada, més que representada o visionada. ¿I què és el que l’espectador
contempla a l’escenari, al so de les notes executades pels brillants intèrprets?
Wilson, per a la seva posada en escena, recorre a un conjunt de referències simbòliques,
no necessàriament coherents amb el missatge religiós que conté la peça, malgrat
hi ha indicis fiduciaris de la relació litúrgica, més enllà de la lletra bíblica
i evangèlica recollida pel llibretista, el Charles Jennens, com les referències
explícites al bateig o a la crucifixió. En general, però, ni el vestuari lluit
pels solistes, ni les imatges, objectes i altres figurants -una nena, un vell,
un ballarí...- guarden entre sí sentit escènic, en una convergència forçada i
artificiosa que ressalta l’absència de relat, més que la coherència
compositiva. Com si el Wilson assumís que l’oratori sacre, en consonància amb l’austera
litúrgia luterana, no admet teatralització, ni tan sols figurativament, opta
per allunyar-se de la narrativitat i es deixa endur pels efectes de llum, atrezzo,
vestuari i imatges superposades, elements tots ells d’escenografia que acostumen
a acompanyar la història, tot emmarcant-la i accentuant el seu missatge, però
que, en el cas que ens ocupa, omplen tota l’escena, constituint-se en el marc daurat
d’un quadre buit de figures i ple de sons, que s’eleven com una gran catedral
que no requereix majors ornaments que les notes entrelligades en alts i baixos,
alçats a major glòria de Crist.
En el seu afany per remarcar el text, i la música, ofereix
abillaments que acompanyen però no il·luminen l’escena, com qui fa una vetlla desconeixent
el difunt, en un distanciament més ocultista que efectista, si es té en compte el
fons narratiu de l’oratori, la vida de Crist, una de les històries que més
llegat ha generat en la nostra cultura. L’escenògraf estatunidenc ho justifica
dient que, per ell, l’oratori del Messies és un viatge espiritual. I és clar
que ho és. Caldria aclarir-li, però, que és el viatge espiritual que condiciona
tota una tradició de la qual, vulguem o no, som hereus. No pretenc, amb això, convertir-me
en defensor de les tradicions i les transmissions culturals; la creació
artística ha fet de la transgressió el motor de transformació no només de la cultura
sinó, inclús, de la societat. Però tota transgressió, com tota evolució, conté
un missatge prou reconeixible com per fer-ho, per als seus detractors,
discutible. La posada en escena del Messies de Wilson es un exercici esteticista,
completament buit de contingut i missatge. Ni tan sols les metàfores visuals
que utilitza tenen la força transgressora requerible en un artefacte volgudament
distanciat del propòsit lloatori original de la peça musical litúrgica. Com a
tal, escenifica prou bé l’ocàs imparable de la cultura textual en la que ens
trobem immersos. Sense missatge que oferir a l’oient, el mitjà, com deia
McLuhan, es converteix en el missatge, desplaçant de la mirada pública tot
contingut i significat, més enllà del mer artifici efectista.
Una imatge escènica buida que acompanya un text virtuosament
musicat que, fidel a la seva font bíblica original, Händel -tan teatral ell- va
voler no representar escènicament, potenciant, així, el seu missatge. Wilson,
doncs, no podia ser més transgressor en concebre la seva escenificació. El
problema, sospito, és que ni tan sols és conscient de l’atzagaiada, a
diferència, per exemple, dels Monty Python amb la seva Vida de Bryan.
Aquesta és la conseqüència de viure en un temps què, entregat i rendit a la
imatge, ja no reconeix ni tan sols el poder subversiu d’aquesta sobre la
cultura textual bíblica.
[1]
Stefan Zweig, Sternstunden der Menschheit, 1927. Hi ha traducció al
castellà: Momentos estelares de la humanidad, Editorial Acantilado, 2003.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada