Llegeixo la primera part de l'autobiografia[1] de Thomas Bernhard,
el novel·lista i autor teatral austríac de més rellevància del segle XX, on
enfoca el dramàtic període que marcarà tota la seva existència futura, els anys
1944 a 1946, quan, en plena adolescència, viu la precipitada caiguda del règim
nazi a Salzburg, amb els bombardejos aeris que destrueixen la ciutat de la seva
infància, salvant-lo, paradoxalment, de les asfixiants institucions educatives
del règim, i de les corcades estructures socials i familiars que converteixen
la ciutat, i el seu record infantil de la ciutat en un malson, més que en el
paradís perdut que tot nen idealitza, quan ha viscut una infància feliç. No és
el cas de Bernhard, fill no desitjat que serà educat pels seus avis materns, i
que creixerà sota l'única influència del seu avi, que projecta sobre ell tots
els seus somnis artístics i existencials, impulsant-lo al cultiu de la música i
la pintura , sempre amb resultat esquiu, tant en el terreny creatiu com,
especialment, en el terreny vital, en inculcar-li, en aquest cas, el menyspreu
cap a les institucions socials i morals del món tradicional salzburguès i,
contradictòriament, matricular-lo a la seva maquinària educativa, internant-lo
en una Llar Escolar Nacionalsocialista. La identificació entre tots els
estaments que, ideològicament, configuren el món decadent i pervers, inhumà, on
creix, amb la bellesa que caracteritza la ciutat i la cultura que en dos segles
ha elevat l'esperit humà a les cotes més excelses de la sensibilitat i el gust
artístic curtcircuiten en el jove adolescent que, incapaç de justificar tota la
indignitat moral de la seva societat, es percep a si mateix com un fruit podrit
més d'un món criminal i malalt, encoratjant, en el seu abandonament emocional,
la idea càlida i amigable de la fugida a través del suïcidi.
És el
mateix descens cap a la desesperació que narra Stephen Zweig al seu El
món d'ahir, excepte que aquest últim sí que va arribar a consumar la
fugida radical, en constatar, després de tota una vida de dedicació literària,
que la perversió moral del món modern s'imposava al criteri racional i a
l'elegància artística, sumint-les en la foscor instrumental i el recés de la
intel·ligència fins a impulsar la barbàrie. El mateix vector autodestructiu
hagués acabat per enterrar Bernhard, com va passar en el cas d'altres interns
d'aquell artefacte educatiu difusor de la por i de l'odi, si no és pels
bombardejos aliats que, a finals de 1944, s'estenien sense remei per tot el
Reich i que no distingien ja objectius militars i civils, provocant la
destrucció massiva, que acabarà també afectant el mateix internat. La reacció
familiar, que rescata el jove portant-lo a la zona rural on resideixen, menys
exposada als estralls de la guerra, fins al final d'aquesta, evitarà la
tragèdia i endurirà l'esperit del jove adolescent, preparat per combatre la
neciesa i el ressentiment que afloren, de nou, a l'esperit salzburgès una
vegada consumada la derrota nazi.
La
segona part del relat, que narra l'experiència del primer any de postguerra,
suposa un nou començament. Però, darrera del mateix, no es percep cap
esperança: les mateixes forces pertorbadores i anihiladores que van arrossegar
la societat austríaca en general, i la salzburgesa en particular, a la brutalitat
inhumana, segueixen bategant al cor dels seus habitants i institucions, en
particular les educatives i escolars. Tant és així que la caiguda del règim
nacionalsocialista no comporta canvis ni en l'ideari d'odi programat cap al
diferent, ni en l'aplicació de les mesures pedagògiques amb què els valors
morals de l'exclusió física i l'aniquilació psicològica es perpetuen
convertint-se l'educació en un assassinat intel·lectual orquestrat. El precepte
ideològic unificador que permet sostenir la pràctica anihiladora, en
substitució del nazisme, és, ara, el catolicisme. Però els mètodes
d'adotzenament del jo i de destrucció de l'esperit són els mateixos que durant
la guerra, tant a l'internat, on reingressa Bernhard després de la fi dels
combats, ara amb nous dirigents emparats darrera de la creu de Crist per
perpetrar els abusos, com a l'Institut d'educació secundària, on la violència
grupal, tant dels docents com dels mateixos alumnes, cap al que presenta una
tara és sistemàtica i persistent, la pràctica iniciàtica que han de superar els
efebs de la tribu per ser acceptats i assolir l'ingrés definitiu a l'excloent i
exclusiva societat salzburgesa. El mateix procés d'autoafirmació identitària
que s'esbossa en tot sistema educatiu quan passa a convertir-se en el suport
essencialista d'una comunitat política. La ideologia s'apodera dels plans
d'estudi, la metodologia es prioritza sobre el coneixement i l'escolarització
es transforma en la maquinària d'homogeneïtzació de valors morals i de
pensament. Tant se val si el propòsit és conservador -com al Salzsburg de la
immediata postguerra- o progressista -com a la nostra actual escola
constructivista catalana-, el resultat és el mateix, la violència metodològica
-exercida avui més cap al docent per part d'alumnat, comunitat educativa i
administració, en lloc de cap a l'alumne, com a la postguerra- i la
mediocratització de l'esperit.
La
novetat, però, és que, davant d'aquestes malalties de l'ànima, el nostre autor
ja ha sabut desenvolupar una crosta protectora. Reconeix els mecanismes de
perversió i dissolució del subjecte; aconsegueix desactivar els ressorts de la
por que faciliten la seva actuació en societats restrictives i moralitzants.
Avui no és la por, sinó el desig i la diversió els procediments
d'homogeneïtzació social que imperen a la nostra escola. Però efectes tan
catastròfics té educar en la violència restrictiva de la llibertat com educar
en la indiferència limitadora d'aquesta, per al resultat final obtingut després
del procés: el raquitisme de l'esperit de l'individu, del qual Bernhard escapa
quan decideix abandonar, amb quinze anys, l'institut, poc temps després que deixés
l'internat, amb el retorn de la família a la ciutat. L'origen de la seva
trajectòria intel·lectual té la forma d'una malaltia social, que s'agreuja amb
el sistema educatiu, i que requereix la fugida, ja no suïcida, sinó productiva,
una tornada a les formes senzilles de la vida laboral, per salvaguardar la
puresa individual de la crueltat social.
Menció a part mereix l'estil narratiu
que segueix l'autor en el seu relat autobiogràfic, sense paràgrafs, ni
capítols, i amb l'única divisió en dues parts, en una mena de recitatiu atonal,
amb repeticions rítmiques de paraules i temes que, malgrat tot, convergeixen en
la continuïtat del marc temporal i espacial -els dos anys d'adolescència que
cobreix la narració i la ciutat de Salzburg-, per arrossegar el lector al
reiterat horror quotidià del jove estudiant, l'única via d'escapament del qual
resideix en la pràctica exercitiva del violí. Com si seguís tocant les escales
musicals lliures esmentades, per poder exorcitzar els fantasmes d'aquell temps,
substituint l'instrument musical per l'escriptura, Bernhard fa ús de la textura
sonora, circular i obsessiva per recrear l'angoixant atmosfera que va suposar
el seu abrupte pas de la infància a la vellesa. No en va, a l'origen ja està
contingut tot el temor, la desesperació i el dolor del final.
[1]
Thomas Bernhard, El origen. Una indicación, Die Ursache. Eine Andeutung,
traducció y pròleg de Miguel Saenz, editorial Anagrama, colecció Panorámica
de narrativas, nº 41, Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada