L'adversari

 

Veiem, amb la Glòria, al teatre l’adaptació de l’obra literària de no-ficció d’Emmanuel Carrère, L’adversari, amb una posada en escena dirigida pel Julio Manrique i la interpretació solvent i continguda del Pere Arquillué, que assumeix el paper del narrador-escriptor, així com altres figuracions secundàries, que entren en l’escena quan aquesta representa, de forma directa, l’acció del protagonista de la història, Jean-Claude Romand, personatge real, interpretat pel Carles Martínez, que va matar la dona i els seus dos fills, a més dels propis pares, per mantenir la vida fictícia, construïda durant dècades, d’enganys i mentides amb la qual va entabanar tothom, inclòs ell mateix, fins que ja no va ser possible perllongar per més temps la falsedat. El judici de l’espantós i mediàtic crim va cridar l’atenció del Carrère, que va voler acostar-se a l’abisme, mantenint una relació epistolar amb el confés convicte, per treure l’entrellat de la freda i calculada matança de la pròpia família, fins reconstruir la vida del criminal amb la tràgica perversió homicida i la consegüent sentència condemnatòria.

El llibre, que la representació teatral porta a escena, acaba sent una justificació de la morbosa atracció que l’exploració d’una ment criminal exerceix sobre els espectadors-lectors actuals, i que ha arribat a la seva culminació amb el boom del True Crime que colonitza el nostre món audiovisual, i del que el propi autor no se’n pot escapolir. Tot i reconèixer la maldat i repulsió que hi ha al darrera dels assassinats, en la qual l’autor sembla participar, esdevenint còmplice, en avenir-se a narrar-los, dotant, així, al protagonista de la popularitat i atenció que no tindran mai les seves víctimes, remordiment que també sap traslladar al lector-espectador, que guaita amb el cor encongit i fascinat, alhora, el truculent i meticulós procedir del criminal, l’escriptor -i amb ell tots nosaltres-, segueix la narració fins a l'al·legat final, cercant una explicació que permeti no justificar, però sí comprendre la tragèdia. Vanament. Impossible racionalitzar l’exercici mortal d’encobriment de la vida de mentida que va dur a terme fins a la darrera conseqüència, preferint nihilísticament posar fi a l’existència de tots els familiars, inclosos els fills petits, abans que assumir la responsabilitat de l’engany aixecat per amagar la mediocritat i frustració d’una vida imaginada i no viscuda. Símptoma d’una malaltia social contemporània és que la mort planificada de la família esdevingui més real que tota la ficció amb la que, el personatge, embolcalla el seu dia a dia. Només aquesta realitat, entesa com a única sortida possible de l’atzucac, posa fi a la mentida, minuciosament elaborada durant anys, d’una imaginària i reputada feina com a metge i investigador amb la que encobreix les activitats d’estafa inversora realitzades amb els diners de parents i amics, sabent, però, que en algun moment la mentida serà desvetllada i que caldrà posar-hi remei, de forma expeditiva, preferint sacrificar les vides de tots els que l’han estimat abans que admetre la irracionalitat de la seva conducta. La vergonya d’admetre i donar a conèixer la ficció és més insuportable que la criminal reducció al no-res dels altres. La banalitat del mal fa, aquí, una giravolta més. Els altres esdevenen les meres comparses que es poden treure d’escena, com qui s’imagina una trama novel·lística amb personatges que podem eliminar quan resulten sobrers. Sense major compassió, ni menor justificació que la creença que la vida ja ha esdevingut una virtualitat modificable, fins l’extrem de la creació i destrucció de la mateixa, a voluntat.

El subjecte postmodern que Carrère enfoca en la personalitat de Romand ja no és amo i senyor, únicament, de la seva pròpia existència. Esdevé, a la vegada, amo i senyor de tots aquells als que enganya amb la seva ficció, com si formessin part de la mateixa, i que, un cop descoberta, cal eliminar com qui esborra les proves d’un experiment fallit. Una vida d’impostura esmenada per una mort programada. Els efectes secundaris de l’absència d’alteritat en la que viu qui entén la vida des de la desbordant omnipresència del seu jo desconstruït i reconstituït en la lliure imaginació creadora. Una absència d’alteritat que dóna peu a la presència de l’adversari, nom que designa el no-res, la buidor, disfressada de diable, que acompanya al subjecte auto-complaent, incapaç d’entendre la perversitat que emana de la seva antinatural decisió de preferir la mentida a la veritat. Ser conscient de l’error comés, no vol dir ser conscient del mal emès. Així, la petició final de perdó que el criminal ens etziba en els seu darrer al·legat, no apunta al penediment sincer, sinó a la fallida conclusió d’un afer que hauria d’haver tancat el seu propi suïcidi, del qual va ser privat, en ser rescatat de l’incendi de la llar amb el que va voler encobrir els seus actes. Convertit en el protagonista d’un judici que desperta l’interès mediàtic, elabora un nou muntatge del qual ens vol fer partícips a tots. Envanits i ofuscats pel jo enaltit per les ciències humanes i la moral relativista, instal·lats en el temple de la igualtat genuïna, tendim a veure en el protagonista la versió ombrívola de nosaltres mateixos. I, certament, aquesta conducta criminal es reprodueix en tantes quotidianes indiferències col·lectives envers el patiment de l’altre, expressat en el dolor de les guerres i les migracions alienes, que no podem deixar de empatitzar amb l’assassí. Al cap i a la fi, assumim, erròniament, que podríem ser nosaltres. Que l’infern de la mentida, l’auto ficció i la irracionalitat pugin ser assumides com una forma humana de pensar, tal i com l’espectador pot deduir de les acciones del personatge, no vol dir que no continuï sent la pitjor forma de pensar. Així, doncs, la fascinació per el pitjor, la naturalització de conductes depravades i nihilistes, sota l’etiqueta de la comuna i humana condició que tenim amb qui les protagonitza, condueix a la indiferència, l’abandonament de la víctima, anorreada per segon cop, ara per les llums mediàtiques que troben més espectacularitat en la conducta criminal que en l’extirpada humanitat de qui va patir-la. Avancem, en conseqüència, pel camí de la banalització del mal quan no només normalitzem que el crim pot ser comés per qui no pensa, com ens advertia la Hannah Arendt, sinó que, a més, tolerem que ho pugui ser per qui pensa malament. És així com l’adversari ens venç convertint-nos, amb el seu engany, a tots en confoses i confiades víctimes.