El dia de l'alliberament, de George Saunders

 

Si a finals dels anys vuitanta, la Tracy Chapman cantava allò de Talkin’ Bout a Revolution, avui George Saunders, un dels narradors més esmolats i atents dels Estats Units actual, ho tradueix en un Talking about an involution. En efecte, els contes o relats més o menys breus que conté la seva darrera publicació, Liberation Day¹, són un exercici ficcionat de realisme, a mig camí entre la distopia probable del present trumpista i el paralogisme necessari i atemporal del moralisme racional. Són fabulacions que retraten la derrota il·lustrada d’Occident, tant en l’àmbit social o col·lectiu com en l’espai íntim i personal. No traspuen, però, ni la ràbia indignada de qui es sent traït i enganyat per la promesa incomplerta d’un món millor, ni la curiositat prospectiva de l’investigador que cerca els culpables del nostre lliscar inexorable pel pendent nihilista. Es limiten a furgar en les incongruències que s’amaguen darrera de tota pensada idealista i que persegueixen l’home contemporani des del moment en què es va creure que el progrés material i econòmic de la modernitat tecno-científica podia anar acompanyat de la prosperitat moral i els avenços en la justícia social. Sense necessitar un argumentari lògic i racional, tirant més aviat de la fantasia factible que s’entreveu rere el nostre present imperfecte, i d’un sarcasme guaridor, el narrador elabora nou relats d’humanisme desconstruït que capturen amb esplendor les ruïnes de l’esperit liberal modern. El pitjor de tot és que la visió que ens ofereix tampoc ens espanta.

Del primer relat, El dia de l’alliberament, que dona títol al volum, i on l’autor descriu l’ensorrament de l’ideal de la llibertat, incapaç ja de competir amb el desig que obnubila la voluntat d’uns presoners als quals els hi han esborrat els records d’una vida anterior per convertir-los en titelles -sense prendre’ls-hi, però, la seva humana consciència- que reprodueixen les emocions viscudes pels protagonistes de fets històrics, per esbarjo i distracció dels seus amos, destaca la conversió de la dialèctica hegeliana de l’amo i l’esclau en l’abisme insalvable que tomba l’acte revolucionari alliberador dels mateixos autòmats, delerosos d’acomplir amb fruïció el seu paper protagonista en la funció, abans que retornar a la seva condició lliure anterior. En la figura del presoner, que escull la seva captivitat, no és difícil retrobar la imatge de l’home contemporani, atrapat en l’univers digital de l’autoexhibició alienadora, però incapaç de renunciar a la seva quota de protagonisme imbècil, encoratjat pels likes i els m’agrada que alimenten anhels subconscients d’egotisme infinit i afavoreixen l’explotació i l’esclavatge contemporanis.

Un dilema moral, d’aquells que s’acostuma a plantejar als alumnes de secundària quan els docents acabem confonent l’ètica amb l’enginyeria de les ciències socials, serveix a Saunders en el segon dels relats del volum -La mare de les mesures enèrgiques-, per explorar les contradiccions del càlcul cientifista de la conducta apropiada. I que es valgui, per fer-ho, de les cuites d’una mare capficada en protegir el benestar del seu vulnerable fill no només és un encert, sinó una nova metàfora dels afanys i perills que la sobreprotecció paternal i social present oculta. Que no hi ha solucions úniques o exactes als problemes de la humana conducta és un aprenentatge lligat a la maduració vital de l’ésser humà, quan aquest es troba exposat a les conseqüències de la seva acció lliure. Quan, en apel·lació a l’estalvi de tot perill, escollim el guiatge de psicologies, sociologies i altres disciplines protectores, creient que així solucionem tota la complexitat de la nostra inestable condició existencial, no només ens deshumanitzem, sinó que acabem per confondre la bondat amb una recepta de cuina.

El tercer relat, Carta d’amor, pren el format epistolar per presentar-nos la justificació de la derrota actual del progressisme demòcrata i liberal davant del populisme i l’autoritarisme, als Estats Units i arreu, en la resposta que un avi envia al seu net, jove activista conscienciat i militant de causes pro drets civils, tot comminant-lo a la contenció i discreció davant de la violació de les llibertats bàsiques que pateixen a mans del règim sota el que viuen. En la carta, on l’avi relata com la renúncia a lluitar per defensar la pròpia dignitat -tot pensant que la llibertat política és una condició tan natural com l’aire que respirem-, condueix a la pèrdua completa de garanties democràtiques, per més ridícula i histriònica que sembli la figura i la ideologia de qui les amenaça -Trump, per exemple-, l’autor descriu el missatge conformista que ha colonitzat la societat Occidental, fins a la pèrdua completa d’autoestima, que ja no només no fa possible l’arribada de l’alliberament, sinó que entén la renúncia a dit alliberament com la més alta expressió de l’amor cap als nostres semblants.

Un problemet a la feina aprofundeix en el cul-de-sac en el que caiem quan, amb les renúncies personals a defensar allò que és just, fem possible el triomf de la vesània i l’arbitrarietat, tot afavorint la decadència i la corrupció moral ambiental que s’emporta pel davant primer als més febles, per acabar contaminant-nos a tots l’esperit, fins convertir-nos en peces necessàries de l’engranatge demencial que consolida l’oprobi i la iniquitat circumdants. Les concessions que han degradat i empobrit l’ambient laboral dels claustres als centres d’ensenyament públic en són un viu exemple. Més que la baixesa moral, la crueltat o la maldat, és la manca de personalitat, l’absència de fortalesa i voluntat pròpies, lligada a la mediocritat conreada per l’exposició sistemàtica -i educativa- als mitjans d'estupidització massius de la societat digital, la que fa possible la conversió de l’individu en una mena de badoca ovella que només aspira a satisfer les seves necessitats materials, tot i la sospita comuna que tenim que això no pot acabar bé, present en el cinquè relat del recull, Pardaleta.

És El diabló, la sisena narració del conjunt, la que presenta una major i més arriscada originalitat. Vull llegir-la com una actualització ombrívola i descarnada del mite de la cova platònic. Així, també el relat de Saunders el protagonitzen uns presoners tancats en una caverna subterrània ignorants de la seva condició precària, feliços de creure que els límits de la seva realitat s’ajusten a les condicions de l’entorn en el que viuen que, d’altra banda, els garanteix totes les seves necessitats, incloses les que tenen a veure amb el significat i el sentit de la seva existència soterrada. També, com en el mite platònic, el despertar de la consciència d’un dels presoners i la indagació vers la veritat comporta una ascensió, no només espacial, cap a l’afora de la cova, sinó cognoscitiva. Però, mentre el presoner platònic aconsegueix sortir de la caverna i contemplar l’autèntica realitat, el presoner de Saunders descobreix que la darrera veritat que pot conèixer és la impossibilitat de sortir mai de la cova on viu. Que l’exterioritat ens és definitivament vedada i que només ens queda el recurs d’alienar-nos en les falsedats i petites comoditats del món soterrani, preservant la ignorància -opció conservadora-, o de convertir-nos en fidels guardians del secret aterridor que acompanya la nostra captiva existència, tot perseguint i castigant els díscols intents de descobrir la veritat que, de tant en tant, detectem en els altres -opció radical. Davant la disjuntiva entre la buidor superficial i el no-res, el captiu il·luminat escull, nieztscheanament, viure la rebel·lia sacrificial del boig que denuncia la conxorxa, abans que acabar convertit en l’home que preserva la integritat de la mentida i mata l’afany humà d’alliberament, la pulsió inútil que defineix la nostra vida. Descriu, d’aquesta manera Saunders, l’actualització de la situació filosòfica de l’home contemporani: exclòs de tota exterioritat, reclòs en el seu jo interior, es debat entre seguir la inutilitat de la seva humana passió o cedir a la conformitat d’una buida existència plàcidament domesticada. Sabem, però, que cap de les dues tries ens permetrà eixir de la cova.

En les tres darreres narracions l’autor aprofundeix en la idea de la inutilitat de les nostres tries, recalcant, a través de la rancúnia fatal d’una dona enganyada pel marit amb la seva veïna, en el primer relat, El dia de la mare, la condició afortunada que com a mare li resta, malgrat l’agror i la ràbia que acumula contra el món i que l’arrossega fins la tomba. Només allà assoleix el seu alliberament. Si la rancúnia ens perd, en el següent relat -Elliot Spencer-, Saunders fa del record dels instants feliços allò que ens salva, tot i les marrades i eleccions equivocades que acumulem al llarg d’una vida, i que ens han fet esdevenir deixalles socials que ballen al so de l’ambició desfermada, i sense escrúpols, dels poderosos que, malgrat tot, no ens poden prendre la il·lusió de la tria que ens va perdre inexorablement i on es mobilitza, verament, la nostra identitat. Perquè, com diu el protagonista de la darrera narració, Casa meva, “tot se’ns ha ensorrat sempre als peus” però, el fet de sentir-nos vius esmorteix i dulcifica la caiguda. I per més evident que sigui adonar-nos, al final de la vida, del que hauríem d’haver fet, en el passat, per no equivocar-nos, comptat i debatut, potser no pagava tant la pena estalviar-nos-ho. Culminem, així, aquest camí involutiu que, com a vacuna contra els perills de les revoltes i els idealismes, ens proposa Saunders i que, malgrat la destrempada contra l’il·lusionisme jovenívol que conté, traspua la saviesa de qui està de tornada i no sent el conformisme resultant com la llavor del pessimisme, perquè ha decidit que, com deien els savis estoics del passat, per ser feliços, no cal esperar cap alliberament.

1George Saunders, Liberation Day, Penguin Random House, 2022. Hi ha traducció al català: George Saunders, El dia de l’alliberament, Traducció de Yannick Garcia, Ed. Edicions de 1984, Col. Mirmanda, nº 242, 1ª edició, febrer de 2024, Barcelona.