La inqüestionable atracció que l’obra d’Homer segueix exercint sobre el nostre univers cultural contemporani ha mogut al productor i director Uberto Pasolini (que no té relació de parentiu amb el gran Pier Paolo Pasolini, però sí que és nebot de Luchino Visconti) a la recreació fílmica de la segona part de l’Odissea, convertint el relat mitològic de la restitució de l’ordre natural transgredit pels homes, en una narració moderna, amb la culpa, la redempció i la rebel·lia com a nous nuclis irradiadors de cohesió del mite del retorn de l’heroi a la seva pàtria. Certament, com acostuma a passar amb les històries immortals i fundacionals de la cultura, la relectura que ens proposa el cineasta italià, funciona. Reconeixem, en aquesta versió fílmica de l’epopeia heroica, els trets definitoris d’Odisseu, Telèmac o Penèlope, malgrat s’alteri el relat homèric negant el paper beneïdor de Laertes, el patriarca de la nissaga reial, tan preuat per a Homer -i per a la aristocràtica civilització grega-, com ja deixà constància a la Ilíada, amb la figura de Príam, i, en canvi, se li doni major protagonisme i gruix emocional del que Homer li atorga al pretendent Antínoo.
El conflicte que ressona a l’espectador de la pel·lícula té, així, no pas la desmesura del desafiament humà als déus que conforma el viatge d'Ulisses a l’Odissea, sinó la por humana del retornat heroi, conscient de la pèrdua que li ha reportat la seva divina aventura a Troia i els dubtes que el pas dels anys li deixen a l’hora de reassumir les seves obligacions reials i familiars. Odisseu apareix, des de la primera escena del metratge, vulnerable i desvalgut, en la seva nuesa i feblesa, llençat a la costa per forces molt superiors a les seves, miserable i traumatitzat per la pèrdua de tots els seus béns i homes, confús i perdut davant la vergonya d’haver abandonat la seva cort i la seva família, perillosament amenaçades pels abraonats pretendents, espavilats carronyaires de la feblesa que fan valer la insolència i la força de la joventut com a únic dret a l’anhelada prebenda. El dubte i la vergonya poden més que la fama i l’honor assolits a Troia, sent el retorn la prova definitiva a la que el destí sotmetrà el seu enginy. Telèmac, desairat pels pretendents i decebut pel pare absent, encarna l’esperit rebel del jovent que desafia l’autoritat, sigui impostada o real, i que no reconeix obediència fins que l’aspirant a rei/pare no demostra, amb els seus actes, conèixer la dignitat de tan alta magistratura. Penèlope, la fidel esposa que ha sublimat el temps de l’espera fent creure als delerosos pretendents que els seus dubtes tenen a veure amb les dificultats de la tria i no amb l’esperança del retorn del rei, experimenta la decepció del seu somni quan en lloc de l’anhelat jove, enèrgic i agosarat marit que va marxar, reconeix en el vell, fràgil i desmillorat vagabund que retorna l’ombra de qui va ser el seu espòs. Caldrà, doncs, que aquest es guanyi el seu dret al llit/tro, i demostri la seva superior vàlua en noble competència amb els demès aspirants. Caldrà que, amb la gosadia del desafiament, recuperi l’enginy i l’astúcia heroiques que va atresorar en el passat, i que faci valer superiors virtuts a les que Penèlope reconeix en Antínoo, l’únic pretendent que es mou per amor sincer cap a ella. Tota culpa reclama una redempció.
Són tots aquests arquetips descrits en el film figures reconeixibles del jo modern. Per això resulten creïbles i versemblants els seus conflictes i tensions, malgrat vesteixin i obrin amb la simplicitat homèrica. Per això la pel·lícula funciona perquè no descol·loca l’espectador tot aventurant-lo -com sí fa el relat d’Homer- a reconèixer en el descomunal desafiament als déus que protagonitza Odisseu, el gran trolejador, l’astut entabanador capaç fins i tot de retornar del regne dels morts, que el viatge que emprèn a Ítaca, l’illa inexistent, que únicament conforma el seu passat, no només és possible sinó que pot acabar amb la restitució final de l’ordre natural de les coses. Ulisses desafia als déus i pena les conseqüències en un vagarejar ple de perills i dificultats que el seu natural repertori de trucs no li permetran vèncer fins que es guany, de nou, el favor dels immortals. Només així s’obre el miracle que el vell i desvalgut vagabund, el pare repudiat i menyspreat, l’espòs cansat i abatut pugui restituir el seu honor i la seva hisenda. El que l’espectador contemporani ja no és capaç de comprendre és que la humilitat i la fe, davant dels déus, més que la gosadia i la rauxa, siguin els veritables atributs de l’heroi homèric. Aquestes virtuts, que la tradició malda per preservar, fent, així, possible la quimera d’aturar la vida i el pas del temps, ja no són modernes, i no ho són perquè ni tan sols eren ja les virtuts que els grecs del segle IV aC perseguien. Com nosaltres, ells també cercaren la il·lusió del desafiament prometeic, confonent la lliçó de sacrifici, pèrdua i redempció que el llarg viatge d’Odisseu ens ensenya, amb l’afany de fer possible tota quimera, que amaga l’ambició irredempta d’esdevenir déus, sense deixar de ser homes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada