L'art del record

Si Venècia és la ciutat de la màscara, Nàpols és la de la disfressa. Com un gran escenari, tot en ella és il·lusió i trampantojo. També ho són les vides dels seus paisans, que amaguen sempre, rere les lluminàries i encanteris amb els que malden per deslumbrar-nos, inconfessables i doloroses veritats Això és el que Paolo Sorrentino reflexa en la seva pel·lícula È stata la mano di Dio (Fue la mano de Dios), pretesament autobiogràfica, on es narra la irrupció del mateix director en el món de l'adultesa, després de ser arrencat de cop del paradís de la infància, per causa de la desgraciada mort dels pares.

El viatge cap a la construcció del jo que, com en un somni llunyà però persistent, el cineasta planteja en la pel·lícula, encumbra la imaginació creadora fichteana, on el jo posa al no jo a través de l'activitat imaginativa (Ferrater Mora). Igualment, Fabietto, l'alter ego adolescent de Sorrentino en la pel·lícula, és el no jo del cineasta, en trànsit explicatiu cap al propi jo, que resta ocult i només es mostra en les seves altres pel·lícules. El jove prim i desgarbat que admira el seu pare, tot i el secret que aquest últim amaga, estima la mare, tot i la contradictòria necessitat juvenil d'allunyar-se'n, descobreix l'erotisme en la lluminosa plenitud madura de la seva tieta incompresa, però s'endinsa en el sexe de la mà oracular i traginada de la baronessa, amiga de la família, que completa la formació del jove per redimir-se del trauma de no haver-ho pogut fer amb el seu propi fill, segueix l'estela del seu germà, la proximitat del qual li serveix d'àncora i de model idealitzat, fins adonar-se'n de la feblesa colpidora que li ocasiona la mort inesperada dels progenitors, per allunyar-se'n i créixer, separant-se finalment, que presenta com a antítesi del germà la figura de la germana, sempre absent en la pel·lícula, fins a la seva irrupció final, símbol de la desolació i la distància amb la que el cineasta recorda la seva llunyania, tensa el seu esperit entre l'aura divina del geni inabastable capaç d'enfrontar-se -i vencer- a totes les adversitats, fent possible allò impensable, que en la febril imaginació adolescent representa l'astre del futbol, Maradona, a qui en la seva voluntat redentora i mística li atribueix la condició salvadora de la seva vida, i la sorneguera i afilada crítica del mestre de cinema, Antonio Capuano, capaç de veure en el seu interior la ferida oberta d'una realitat delmadora i atiar en ell la força creativa a partir del dolor i el buit existencial. 

Aquesta fastuosa antítesi de personatges, sorgits del record esculpit per la imaginació del director, és la viva imatge de la perseverança, clau de l'èxit tant del millor futbolista de tota la història, com del millor cineasta de la Itàlia actual. Qui persevera converteix el somni de guanyar un mundial en realitat, el somni d'escapar de la misèria i la criminalitat que flirteja amb el protagonista, perdut en la desolació de l'orfandat, i encaminar-se cap a la redempció creativa d'un autor aclamat i respectat, el somni de transfigurar Nàpols, el cau de la corrupció endèmica i l'ombra allargada de la màfia, en la terra dels miracles. Tot i ser un somni, no deixa de ser un art, que enlluerna i entendreix, a la vegada que explica i enalteix. Aquesta és la força viva i plena del record juvenil, el temps on tot és possible i tot flueix fins transformar la seva energia vital en creativitat i bellesa.