El malestar en l'educació

Llegeixo a Tras la virtud, d'Alasdair Macintyre, com cal enfocar la pràctica de la virtut: "Cada práctica exige cierto tipo de relación entre quienes participan en ella. Las virtudes son los bienes por referencia a los cuales, querámoslo o no, definimos nuestra relación con las demás personas que comparten los propósitos y modelos que informan las prácticas" (pàg. 238, editorial Austral). Des d'aquesta asseveració entenc l'actual malestar en la educació. En síntesi, el que veig és que si bé el nostre col·lectiu docent comparteix una pràctica, la de l'educación del jovent, no compartim ni els fins, ni la idea del bé comú que se'n deriva d'ella. Des d'aquesta disparitat, que divideix irremeiablemente als docents en "bons i dolents" -intercanviant l'atribut en funció de qui és el que jutja al seu pròxim-, és impossible construir cap escola, ni cap projecte d'excel·lència educativa. Seguirem donant tombs mentre ens acusem de ser els causants del descrèdit de la professió i dels mals resultats dels nostres alumnes. I això és així perquè, com bé diu Macintyre, a continuació, "cuando compartimos los modelos y propósitos típicos de las prácticas, definimos nuestra mutua relación, nos demos cuenta o no, con referencia a modelos de veracidad y confianza y, por lo tanto, los definimos también con referencia a modelos de justicia y de valor" (Ibd.). Veracitat, confiança, justícia i valor no són qualitats que cotitzin gaire a l'alça en el mercat educatiu català actual. Així ens va.