Sobre la virtut de la castedat

Que la castedat ha tingut una gran importància com a valor social en cultures de caire religiós no cal dir-ho, és una evidència. El que ja no està tan clar és quin valor se li ha donat en societats industrials modernes, on encara és tinguda per una virtut, cosa que ja no succeeix en les societats de la informació i la comunicació actuals. Si en les primeres societats la castedat de la dona es vinculava al patriarcalisme característic de l'antiguitat, que veia la dona com una propietat del seu home, en la societat moderna, surgida de la il·lustració, i que fa de l'estabilitat de la propietat el gran valor de la classe emergent burguesa que aspira a l'assoliment del seu estatus polític ple, la castedat de la dona és una virtut perquè garantitza que la propietat del burgués passa als seus legítims hereus. Cal preservar aquesta continuïtat, raó per la qual la promiscuïtat de la dona resulta perillosa, ja que amenaça la preservació de la propietat mobiliària i immobiliària de tota família i, amb això, el seu estatus de poder. Per aquesta raó, continua sent una virtut reconeguda i defensada per autors com Hume, quan fan el seu decàleg de virtuts morals, basant-se en criteris més utilitaristes que bíblics. Avui, però, la castedat ja no és vista com a virtut, en la mesura que la seva conservació no s'associa a cap continuïtat de la propietat. Deslligada del valor econòmic es converteix en una nosa, una rèmora que cal deixar anar quan abans millor, a la que cal renunciar, abans que conservar. La riquesa i la propietat ja no consisteix en terres i finques lligades a clans familiars, sinó a valors financers i empresarials que estan repartits en corporacions i fons d'inversió, sovint a través de testaferros i empreses pantalla. Els vincles estan tan diluïts que a ningú se li acut ja reclamar, a través de  la paternitat, la herència d'aquests béns. Allunyada de la condició de virtut, la castedat ha perdut tot relleu social. Si en la seva condició de virtut antiga o moderna tenía un interés utilitarista, tot i que amagat rere condicions religioses o ideològiques, en la societat postmoderna que ja no amaga la seva arrel profundament utilitarista, la castedat no té lloc en l'espai de la virtut. Sigui com sigui, mai ha estat un fi en sí mateixa sinó un mitjà per altres fins. Ara bé, hem de lloar la seva pèrdua? Quelcom d'humà hi ha en la seva preservació que ja no s'expressa en la seva pèrdua. Talment, el mateix que succeeix amb totes les altres virtuts clàssiques,