"El conflicto y no el consenso es el corazón de la estructura social moderna".

"El conflicto y no el consenso es el corazón de la estructura social moderna". Aquesta contundent sentència, extreta de l'obra de MacIntyre, ja esmentada en un post anterior, és la clau per entendre no només la política y la societat contemporànies, sinó també la moral individualista i pragmàtica que ha fet possible un món on la competitivitat, l'eficiència, el triomf i el benefici particular siguin els valors primordials de l'existència humana. Són valors econòmics, basats en la confrontació y el guany individual, no en la cooperació i el progrés comú. Res que no sapiguem ja. Però convé entendre que si aquest és el marc estructural moral del nostre món cap estratègia unilateral i limitada servirà per posar-hi remei als mals que ens assolen. I la raó simple és que els consensos són sempre efímers, fràgils i volàtils. Cal no creure en aquelles veus que veuen solucions polítiques al conflicte existencial dels valors del món occidental. No queda altre remei que transformar el món sencer o desesperar i deixar-se vèncer, tot lliscant per la suau pendent de la mediocritat i la pèrdua. Però encarar el canvi sense admetre el conflicte és encara més naïf que esperar la salvació miraculosa provinent de l'acció heroica del líder clarivident. Els canvis requereixen encarar, amb les mateixes eines del conflicte, l'escenari de confrontació que es vol fer desaparèixer. Allò tan esmentat en el context independentista del Procés català que per fer una truita cal trencar els ous. Doncs per acabar amb l'arrel del món occidental modern cal emprar la pròpia essència que l'ha configurat. És aquesta contradicció essencial la que ens paralitza i confon. I les contradiccions ja no són motor de canvi, per la mateixa raó que les confusions ens resulten còmodes. La infinita mandra que s'alimenta d'horroritzar-se per haver d'emprar els mateixos mètodes que volem desterrar. Una gran "boutade" que demostra que el conflicte nia en el nostre interior, i que només superant la nostra natura imperfecta i absurda podem aspirar a avançar i millorar. Més ben dit, una quimera que oblida que la societat, a gran escala, no és altra cosa que el mateix ésser humà a petita escala, i que poques vegades algú de nosaltres arriba a estar d'acord amb ell mateix.