Assisteixo a la conferència sobre la Jane Addams que va tenir lloc a l'Aula Magna de la UB, dins el marc del Club de Filosofia d'Alumni, l'associació d'antics alumnes de la UB, impartida per la Núria Sara Miras ahir 29 de setembre. L'exposició, amena i didàctica, adreçada a un públic veterà i poc filosòfic, va anar acompanyada d'una presentació gràfica, amb imatges i referents tant de l'època i el context filosòfic pragmatista on cal inscriure a l'activista nord americana, com de textos del volum Democràcia i ètica social, acabat de traduir i comentar per la mateixa ponent, i que ajudaven a situar, en el marc de la seva producció assagística, el pensament social i ètic de l'autora. Tot plegat, amb el ritme propi d'una acadèmica competent i bona coneixedora de les fonts expositives que venia a presentar. Amb tot, em donava més la sensació d'estar en una classe de la facultat que en una veritable conferència i el suport visual de la presentació em recordava massa a les exposicions de Treball de Recerca dels alumnes de 2n de Batxillerat.
En acabar el seu recorregut per les bases doctrinals del moviment ètic, polític i social de la pensadora, així com de la corresponent acció social i reformista amb que va acompanyar el seu treball intel·lectual, la Núria Sara Miras, que esperava la intervenció del públic per copsar l'impacte de les seves recerques i, davant del silenci sepulcral que hi havia a la platea, va haver d'inquirir-nos si consideràvem actual la lluita social i el compromís ètic de l'Addams, tenint en compte el segle de distància que ens separa de la seva vida i obra. Malgrat que ningú va acabar de recollir el guant llençat, i alguns membres de l'auditori van preguntar per qüestions secundàries, per omplir el desalentador buit que es va generar a la sala, el cert és que la pregunta té el seu interès i motiva la meva reflexió.
El que la Jane Addams va tractar d'evidenciar és que sense conscienciació, ni compromís ètic per la reforma social, amb vistes a acabar amb fenòmens com la pobresa, la desigualtat o la segregació, la pràctica democràtica d'una societat no deixarà de ser injusta i incompleta. Ara bé, la pobresa, a la qual es va consagrar a combatre, la defineix com una "patologia industrial". No s'ha de perdre de vista el context laboral i social que li va tocar viure, amb la implantació d'una industrialització accelerada, que generava tota mena de desigualtats, dins del període expansiu econòmic del capitalisme productiu salvatge, de finals del XIX i principis del XX. No cal dir que la pobresa segueix sent un dels mals endèmics de la nostra societat, en ple segle XXI. No obstant, contestant la qüestió llençada per la ponent, no qualificaria avui la pobresa com a, només, el fruit d'una patologia industrial. La pobresa és avui fruit de processos d'exclusió social que tenen més a veure amb consideracions ideològiques i polítiques que purament econòmiques. Són els prejudicis de gènere, culturals, religiosos, racials i educatius els que generen l'exclusió que condemna a col·lectius desfavorits a la marginalitat, la precarietat i la pobresa. La producció econòmica hi ajuda, es clar, però no és el factor decisiu. Avui, cada vegada hi ha més gent pobre amb feina estable, tot i que mal pagada. El problema radica en les xarxes de cooperació social, que acaben assistint, només, als col·lectius afins, deixant de costat a molts altres necessitats de diferent condició ètnica i cultural. Sense ajuts, ni relacions socials guaridores aquests col·lectius exclosos estan condemnats a la invisibilitat i els marges. Una societat que només enfoca els triomfadors, és evident que no aspira a prosperar col·lectivament. Talment, aquesta és la principal fractura que cal reflectir entre l'activisme de la Jane Addams i la consciència ètica actual: mentre que ella concep la societat sota la idea del progrés fruit de la cooperació, nosaltres concebem la societat com el marc del progrés individual fruit de la competitivitat. I en aquest salt qualitatiu no només el neoliberalisme econòmic hi té responsabilitat, també el pragmatisme, que embolcalla l'autora, hi va contribuir enaltint com a font de tota pràctica verdadera l'experiència i les emocions individuals. Que cal recuperar la dimensió i la figura de pensadores com la Jane Addams no cal discutir-ho. Ara bé, no em d'oblidar els límits del marc teòric de l'època en què va viure i que alguns d'aquells límits són les càrregues que encara llasten i condicionen el nostre món actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada