Programacions, criteris d’avaluació, mapes de competències,
situacions d’aprenentatge són només alguns dels documents que en els darrers
anys han passat a formar part de les atribucions que els docents han de complimentar
en la seva feina, que ha deixat de ser exclusivament impartir coneixements,
orientar i avaluar els seus alumnes, com ho havia estat anys enrere. Els
anteriorment esmentats són documents de gestió més que de preparació lectiva,
és a dir, serveixen per a justificar davant la direcció del centre, l’administració
o les famílies les tasques que el professorat porta a terme dins de l’aula amb
l’alumnat, per garantir que s’estan complint els Currículums oficials que
marquen les lleis i els Projectes Educatius que singularment segueix cada centre.
Per tant, cal sumar a tota aquesta paperassa que s’amuntega any rere any en els
departaments, la preparació de materials didàctics, projectes, proves
avaluatives que, finalment, els docents utilitzaran en les classes amb els seus
alumnes. És a aquest increment de feina, no directament relacionada amb l’activitat
lectiva, el que anomeno burocratització de l’ensenyament.
En suma, al docent li demanem no només que
sàpiga fer allò que defineix la seva funció, és a dir, transmetre coneixements
des del seu domini d’un camp específic del saber, tot demostrant disposar, per
a fer-ho, d’unes habilitats pedagògiques, sinó també que gestioni amb rigor i promptitud
tota la paperassa que un sistema educatiu garantista reclama per certificar la
qualitat del procés d’ensenyament. Són cada cop més freqüents, en l’ensenyament
públic, els centres que disposen de Certificacions de Qualitat ISO, en un
intent de portar a l’excel·lència tota aquesta gestió superposada a la
veritable tasca docent. Un cop més, dinàmiques i processos més aviat
empresarials treuen el nas en el camp educatiu. Tot a fi d’assolir objectius d’escolarització
i graduació equiparables als dels estàndards que marca l’OCDE. Si l’èxit
acadèmic dels alumnes es mesurés per la quantia de documentació que el sistema
actual genera no hi ha dubte que estaríem al capdamunt de totes les
estadístiques. Però, lamentablement, no hi ha relació directa entre més burocràcia
i millora dels resultats acadèmics.
Però allò que fa realment estúpid aquest intent de conducció de la política educativa, calcant mètodes d’altres sectors productius i administracions, no és l’efecte directe que té en les càrregues inútils de feina que representa per al professorat -que, avesat a tota mena d’infortunis, les assumeix majoritàriament amb resignació cristiana, i en alguns casos, amb alegria folla i entusiasta- sinó en la burocratització del aprenentatge que, osmòticament, s’escampa en l’alumnat. Així, cada cop més, els nostres alumnes interioritzen el missatge que l’èxit educatiu depèn d’allò produït (treballs, exàmens, carpetes digitals d’aprenentatge, dossiers, etc.) i dels títols assolits, no de l’increment dels coneixements, aptituds crítiques, intel·lectives o morals. Aquest procés ja el descriví Max Weber, fa més d’un segle, en la seva conferència Wissenschaft als Beruf[1]. Comparant el món acadèmic alemany amb l’americà, l’eminent sociòleg lamenta la mercantilització de l’educació, perfectament visible en l’escola americana, a on ens porta la burocratització, àmpliament estesa ja a la Alemanya del seu temps:
“El muchacho americano aprende infinitamente menos cosas que el nuestro. Pese a la increible serie de exámenes a que se ve sometido, no se ha convertido todavía en ese hombre-examen absoluto que es el estudiante alemán. En efecto, la burocratización que exige el diploma como billete de entrada al reino de los cargos, está allí en sus comienzos. El joven americano no le tiene respeto a nada ni a nadie, a ninguna tradición ni a ningún cargo, pero sí al éxito personal de quien lo ocupa. Es esto lo que los americanos llaman ‘democracia’. [...] Frente al profesor que tiene delante, el muchacho americano piensa que le está vendiendo sus conocimientos y sus métodos a cambio del dinero de su padre, exactamente del mismo modo que la verdulera le vende a su madre una col. Eso es todo. Si el profesor es además campeón de fútbol, lo aceptará como jefe en ese terreno, pero si no lo es (o no es algo del mismo estilo en cualquier otro deporte), no pasará de ser maestro, y a ningún joven americano se le ocurrirá querer comprarle ‘visiones del mundo’ o reglas adecuadas para el gobierno de su vida”[2].
La pèrdua del sentit de la paideia clàssica és l’efecte immediat de l’imparable
procés de burocratització que seguim construint en l’ensenyament. Més enllà de
l’elitisme que darrera del concepte -que genera urticària a l’esquerra “posh”-
hi pugui haver, cal admetre que només des de la seva pràctica són transmissibles
certs valors cívics i morals. El súmmum de l’estupidesa, doncs, és promoure, en
nom de la millora educativa, una burocratització de l’aprenentatge que aprofundeix
en un desmantellament de la relació mestre-alumne, que és l’única font possible
de la transmissió i pràctica de la virtut i el saber, requisits essencials per
a la continuïtat i pervivència de tot projecte polític comú. Tot i portar un
segle equivocant el camí, persistim, no només ignorant les conseqüències de la
marrada, sinó accelerant els seus efectes amb una escola cada dia més
burocratitzada.
[1] La ciència com a vocació, conferència pronunciada el 1917 a la
Universitat de Munich, que posteriorment es va publicar conjuntament amb la
conferència La política com a vocació. Hi ha traducció al castellà: Max
Weber, El político y el científico, Alianza Editorial, col. El libro de
bolsillo, Madrid, 1967, edició de la que s’han fet múltiples reimpressions.
[2] Pàg. 220-221 de l’edició en
castellà citada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada