La pertinent reflexió de l'amic Jordi
Ramírez, arran la recent mort d’Il Cavaliere -com li agradava que l’anomenessin-,
em porta a la memòria el judici que Norberto Bobbio feia, en la seva Autobiografia[1]
del magnat visionari que va entendre la política com el dispositiu -en termes
de Foucault- adient per salvaguardar i ampliar el seu imperi econòmic. Bobbio li va
dedicar 3 articles al diari La Stampa el 1994, poc després de la primera
victòria electoral de l’empresari al capdavant de Forza Italia, el
partit polític creat ad hoc per a assolir el seu objectiu d’arribar a ser
Primer Ministre italià. En cada un d’aquests articles Bobbio li retreu a
Berlusconi els tres aspectes que fan de la particular visió que té el magnat de
la democràcia i la política una seriosa amenaça per a la societat italiana. El
primer retret, té com a fons la concepció de la democràcia i el liberalisme:
“Con Silvio Berlusconi, a quien nunca conocí personalmente,
las relaciones nunca han sido tranquilas. Las razones de disenso han sido
muchas, condensadas en particular en tres artículos en La Stampa en
1994. Ante todo, partiendo de la definición de Michael Walzer del liberalismo
como “arte de la separación -separación del poder político del poder económico,
del poder político y económico del poder religioso y de éste del cultural-, he
constatado que nunca había habido en los países democráticos una tendencia a la
unificación de un gran poder económico y de un poder cultural igualmente grande
, a través del poderosísimo instrumento de la televisión, con el poder político,
como la que se estaba desarrollando ante nuetros ojos a través de la “bajada a la
palestra” de Berlusconi, convertido en unos cuantos meses de campaña electoral
en presidente del Consejo de un gobierno que pretendía, sin embargo, representar
la quintaesencia del Estado liberal”[2].
En nom del liberalisme polític, Berlusconi unificà allò que aquest corrent vol separar, per evitar la concentració abusiva de
poder, el poder polític, el poder econòmic i el poder cultural -del poder
religiós no cal parlar, tot i que Berlusconi també l’unificaria als anteriors amb
la passió pel futbol i la identificació amb els colors nacionals del seu
partit-, valent-se dels mitjans que millor coneix i domina, la Televisió i la
publicitat. Com explicava l'amic Robert Veciana, en el seu recent post L’esquerra
Posh i els resultats electorals, tot citant el que en Ferran Saez advertia
ja fa gairebé 25 anys, respecte a la concepció de Bobbio sobre la democràcia,
el delicat equilibri del sistema democràtic descansa, per l’acadèmic italià en
4 punts, que cal saber separar i conjuntar per evitar derives populistes
-protagonitzades per la dreta- o essencialistes -protagonitzades per l’esquerra
caviar-: “a) sufragi universal i igualitari; b) drets civils que garanteixin la
lliure expressió i la lliure associació dels grups que conformen la societat
civil; c) paper inqüestionable de la majoria en la presa de decisions
polítiques; d) la protecció de les minories contra tot abús de la majoria”. Es
prou evident que, en la fórmula berlusconiana de la unificació de poders
polític, econòmic i cultural, el respecte d’aquests 4 punts no només no porta a
les paradoxes o tensions necessàries que caracteritzarien la democràcia, segons
Bobbio, sinó que directament comporta la supressió d’algun d’aquests punts.
La segona discrepància apunta directament a un
d’aquests punts que, per al filòsof polític, és fonamental en democràcia: “En
segundo lugar, llamé la atención sobre el nexo indiscutible entre régimen
democrático y Estado de derecho, nexo que el presidente del Consejo
[Berlusconi] no parecía tenir en cuenta, sosteniendo que “la mayoría debe
quedarse con todo”. Recordando el viejo tema liberal de la “tirania de las
mayorías” explicaba que el Estado democrático sólo es la mejor o la menos mala de
las formas de gobierno si su acción se despliega dentro de la estructura del
Estado de derecho, entendido como gobierno de las leyes contrapuesto al
gobierno de los Hombres (también la mayoría se compone de hombres)[3].”
El paper de les majories, en democràcia, ha d’estar
arbitrat per la llei. Només així es fa possible la convivència legítima dels
punts c) i d) de l’esmentat programa democràtic, sense caure en permanents
contradiccions. Aquest escrupolós respecte pel dret no entrava en els plans de la
concepció del poder de Berlusconi. En la seva megalòmana concepció de la
llibertat emprenedora, la voluntat de la majoria no pot estar sotmesa per la
regulació coercitiva de les lleis. Relacionat amb el nul interès del magnat pels
principis constitucionals i les regulacions estatutàries, que formen la base de
l’Estat de dret, s’esdevé la tercera polèmica que enfrontà a Bobbio amb
Berlusconi:
“El choque más grave se produjo sobre la
cuestión del partido. Si el movimiento guiado por Berlusconi no es un partido -preguntaba
en un articulo titulado “El partido fantasma”(3 de julio)- ¿se puede saber qué
es? Decía: ya es difícil saber qué es un partido. Mucho más difícil, por no
decir imposible, saber qué es un no-partido. Esta vez me contesto él mismo con
un articulo en La Stampa, “Qué es Fuerza Italia” (5 de julio de 1994),
al cual respondí con “El derecho de hacer preguntas” (9 de julio).
Me había preguntado si existían los estatutos
del movimiento o del partido. Debo a un periodista de L’Europeo el
descubrimiento de que estatutos había, aunque preparados tres meses después de
la victoria electoral y con una circulación casi clandestina”[4].
Que “Forza Italia” era un artefacte fet a
imatge i semblança del seu líder per accedir al poder polític, construït més
amb la lògica d’una empresa que no pas amb la d’un programa ideològic, polític
i social, ho constatem fàcilment amb la curta durada de la seva existència
(1994-2008), i la refundació en una nova força liderada, un cop més, per Berlusconi:
“Il Popolo della Libertà”. No és la llibertat de fundar un partit el que posa
en qüestió Bobbio, sinó l’estricte compliment de les regles del joc democràtic,
que és el que diferencia un Estat de dret d’una república bananera o d’un circ
mediàtic. Allò que s’amaga darrere aquest menyspreu per les lleis és l’ambició
de convertir la política en un instrument al servei de l’interès del
personatge, en comptes de ser el mecanisme que regula l’interès públic de tota
una comunitat. És prou coneguda la carrera política posterior de Berlusconi,
com per adonar-se’n que els retrets de Bobbio tenien el significat de ser una
seria advertència sobre el perill que corren les nostres democràcies. Malauradament,
no són aquestes advertències les que, en la mort del personatge, escoltem a
través dels mitjans i xarxes socials, sinó un asèptic recordatori de la influència
política i la personalitat social del finat, al que inclús se li està fent,
avui mateix, a Milà, un funeral d’Estat. Amb l’oblit dels advertiments de
Bobbio assistim, en aquest mateix funeral, a l’enterrament simbòlic de la democràcia.
[1] Norberto Bobbio Autobiografia,
Laterza & Figli Spa, Roma-Bari, 1997. Hi ha traducción castellana, Autobiografía,
Grupo Santillana de Ediciones, Taurus, Madrid, 1998.
[2] Pàg. 235 de l’edició en
castellà citada.
[3] Pàg. 235-236 de l’edició en
castellà citada.
[4] Pàg. 236 de l’edició en
castellà citada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada