Eudald Carbonell, catedràtic de prehistòria i
conegut -gairebé mediàtic- arqueòleg, va publicar, a finals del 2022 l’assaig El
futur de la humanitat[1],
on presenta solucions per l’avenir humà després del “col·lapse” civilitzatori al
qual, segons afirma, la nostra espècie es troba irremeiablement abocada. De les
seves afirmacions em sobta, en primer lloc, el terme “col·lapse” que ha fet
fortuna i s’ha estès com a sinònim de catàstrofe, final, mort o extinció,
termes tots ells lligats al “no future” que el nihilisme sociològic o històric
preconitzava ja des del darrer quart de segle XX. El context d’aquest nihilisme
cultural era l’enfrontament polític entre blocs ideològics oposats sota l’amenaça
d’una guerra amb armament nuclear capaç de destruir el planeta unes quantes
vegades. L’expressió filosòfica d’aquell perillós encreuament la devem a
Günther Anders, que definia l’alternativa viscuda en aquell moment, entre la
possibilitat de la guerra i la de la pau, com l’alternativa entre ser i no ser.
Al seu llibre L’home dalt del pont. Diari d’Hiroshima i Nagasaki[2],
traduït darrerament al català, el filòsof alemany defineix nihilisme com la
situació on “no és que tot sigui res, sinó que tot és anihhilable”, donant a
entendre que la condició de possibilitat de la confrontació atòmica no és altra
que la destrucció definitiva del món de vida humà.
No obstant, el terme “col·lapse” és un
concepte mediambiental, per tant, forma part de la biologia i l’ecologia. Un
ecosistema col·lapsa quan es trenca de manera irreversible l’equilibri existent
fins aquell moment entre les diverses formes de vida que el composaven. Aquest
fet pot comportar l’extinció massiva d’espècies de l’ecosistema. Però d’això no
se’n deriva, necessàriament, l’extinció de tota forma de vida. De fet, el
nostre planeta ja ha sofert, anteriorment, altres episodis d’extinció massiva d’espècies.
I la vida -i l’evolució- ha seguit generant nous equilibris que han desembocat
en nous ecosistemes, per més que l’amenaça que l’activitat humana comporta per
a aquesta dinàmica natural, en els darrers dos segles, ens condueix a un escenari
no viscut mai abans amb catastròfiques conseqüències, com les de la pròpia
extinció de la nostra espècie.
Ara bé, en el discurs que popularitza
Carbonell el col·lapse no seria només natural , sinó sobretot humà. El que
col·lapsarien són les formes socials i culturals amb les que hem viscut fins
avui els éssers humans. I aquí és on el concepte “col·lapse” trontolla. Cal
dir, en aquest sentit, que les civilitzacions i cultures no col·lapsen. En tot
cas, entren en decadència i declivi. La civilització romana, malgrat la seva
decadència i desaparició, segueix tenint una influència decisiva en aspectes
com el dret, la llengua o les divisions administratives en la societat actual.
No ha “col·lapsat” mai del tot, perquè perviu en formes culturals i estructures
socials i ideològiques encara prou vives al nostre entorn humà. ¿Què hi ha,
llavors, darrera de tota aquesta apologia del col·lapse que converteix
Carbonell i altres predicadors en profetes de l’avenir? Ni més ni menys que un
posicionament ideològic que busca fer fortuna en mig del desconcert i la por
que s’albira rere les crisis econòmiques, energètiques, ambientals i socials que
estem patint des d’inicis del present segle. Els principis doctrinals d’aquest
posicionament es poden resumir en la substitució de la globalització per la planetització,
és a dir, transformar el pensament únic i uniformador en el pensament divers i
polimòrfic; la desaparició del capitalisme que donaria peu a la culminació del
procés d’humanització, consistent en que el propi ésser humà sigui qui controli
la seva evolució; i la desaparició dels líders i de la política, els grans mals
que ens han conduït fins on som ara, per promoure estructures jeràrquiques de
control social i econòmic que afavoreixen les classes benestants extractives. En
el seu lloc, proposa un model d’activisme social participatiu amb lideratges compartits
per persones responsables en la visió, la direcció i la coordinació de la
societat. La major participació d’individus en la presa de decisions augmentaria
el nombre d’interaccions i la racionalització, fet cabdal per culminar el
procés d’humanització que ens dugui a una evolució responsable i un progrés
conscient[3].
La política tradicional és el motor que ens impel·leix
al col·lapse, en la versió nihilista-mil·lenarista de Carbonell, i la seva
substitució per una sociabilitat responsable, la solució que permetria la
humanitat refer-se en el futur post-col·lapse. Prenent com a referència la
distinció de Max Weber entre l’activitat política i l’activitat científica[4],
entenent la primera com l’activitat que implica acció i la segona com la que comporta
estudi, la proposta d’en Carbonell és de caire manifestament polític, ja que la
seva recepta conté accions concretes per transformar el model polític-social esgotat
actual. Que aquestes accions siguin les més indicades, no està gens clar. Ens
manca l’estudi que les pugui avalar amb criteris científics. Sense la sonoritat
dels ecos nihilistes que conté el missatge, amb la identificació de la política
com el gran causant dels mals actuals, i des de la modèstia de l’estudi, abans
que amb l’acció impetuosa, cal potenciar estratègies de reforma social que,
sense trencar amb els models que han fet possible avenços i progressos socials
-la democràcia participativa, els sistemes jurídics de caire racional, els
ideals morals de justícia...-, permetin la seva reforma: cal repensar les institucions
de govern estatals i locals que semblen obsoletes i segueixen patrons d’actuació
contraris als que aconsellen les autoritats científiques i els informes d’entitats
independents del poder polític i econòmic. Refer la connexió entre informació i
coneixement veraç i acció política és la única solució realista davant les incerteses
del present. Abandonar-nos a aventurers nihilistes de l’acció voluntarista comporta
saltar-se el natural principi de precaució que hauríem de preservar per no posar
en major risc allò que ja es troba prou amenaçat. Al capdavall, les fortes
conviccions messiàniques, en un context de desesperació i crisi permanent,
sempre han abocat les comunitats humanes a l’obscurantisme ignorant -Edat Mitjana-
i al fanatisme entusiasta -totalitarismes. Anem amb compte, doncs, amb les
propostes de resolució futures per als problemes actuals no sigui cas que
acabem convertint en realitat alguna pertorbadora distòpia.
[1] El futur de la humanitat, Ara libres, 2022.
[2] Der Mann
auf der Brücke. Tagebuchaus
Hiroshima und Nagasaki (1958),
Traducció catalana de Joan Ferrarons, Club editor, Barcelona, 2023.
[3] Els següents enllaços a
entrevistes periodístiques aclareixen alguns dels conceptes exposats: https://www.ara.cat/societat/mediterrani-pateix-canvi-climatic-mes-cap-ocea_128_4607630.html
https://www.ara.cat/ciencia-medi-ambient/liders-son-pitjor-hi_128_4561788.html
https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2211488-sapiens-pero-imbecils.html
[4] Max Weber, El político y el científico, Alianza Editorial,
Madrid, 2001, pàg. 10.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada