La casualitat ha fet coincidir la meva assistència
durant el cap de setmana a dos espectacles, gairebé simultàniament, de
naturalesa diversa però arrel comuna. El primer encara es pot veure al Teatre Romea
i no sé si qualificar-lo d’obra teatral o muntatge multidisciplinar. El segon
té lloc cada 4 anys, un dissabte de la segona quinzena de juny, al Saló de Cent
de l’Ajuntament de Barcelona, i no sé si qualificar-lo d’auto-paròdia o de tragèdia
sobreactuada. L’arrel comuna dels dos espectacles és l’escenificació d’equilibris
i ocultaments, malgrat el fi, en ambdós casos és ben diferent. El primer cerca
aproximar-nos a la figura i l’esperit de Fernando Pessoa, el poeta lisboeta d’un
univers creatiu de profunditat insondable, que en Pep Tosar ens fa avinent amb
el recurs a la diversitat de veus i fonts narratives: textos, testimonis, música
i circ s’apleguen a escena per acompanyar l’espectador en un recorregut per
diversos moments de la biografia del poeta, generant una atmosfera lluminosa que
permet endinsar-se en la complexitat creativa de l’obra i la psicologia de l’artista.
El segon ens allunya de la noblesa de l’art polític per mostrar-nos la cara
fosca de la lluita pel poder, les ambicions personals i males digestions
de les decepcions, en el format de la
paròdia de baix pressupost del que foren les intrigues florentines del Renaixement,
sense sang ni escenes de llit. Per descomptat, a tots dos espectacles se’ls hi
escau el mateix títol, El fingidor.
Perquè al poeta, dislocat espiritualment en
diferents jos, els seus heterònims, se li ha d’atribuir aquesta condició de
fingidor. Al capdavall, darrera de cadascun d’ells es mostra i s’oculta, en un joc
de seducció i engany que entranya un món de contradiccions i veracitats, la
subjectivitat que tots portem dins. Aquesta subjectivitat que cal desmuntar i
qüestionar, d’igual forma com cal desmuntar i qüestionar el món de la cultura occidental
que aboca, a començament del segle XX, la humanitat a la bogeria de la guerra tecnològica,
de les desigualtats socials i econòmiques i a la maquinal deshumanització. Contra
aquestes realitats feridores el poeta desplega els seus altres jos. Cadascun
amb una forma de veure i sentir pròpia, distintiva i original. L’acostament a
aquestes diverses formes que ens ofereix el Pep Tosar, barrejant el moviment harmònic,
l’equilibri inestable dels acròbates, amb el so de la música que contextualitza
la paraula, en un nou ball invisible, on s’intercala la imatge de la Lisboa del
poeta i el relat dels testimonis, estudiosos de l’obra del poeta i familiars
propers que el van conèixer, transgredeixen la representació escènica per
acostar-se a una manifestació d’art, entenent aquest últim com “la capacitat d’estranyament
davant del que ens és familiar”[1].
També cal anomenar fingidors a aquells que,
escollits a les urnes per la ciutadania, després d’una campanya electoral forjada
sobre fílies i fòbies, pactes i vetos, més que sobre propostes i models de ciutat
i de convivència, escenifiquen equilibris impossibles, acords inestables i
unions contra-natura que no tenen més profunditat ni perspectiva que el
repartiment de cadires i càrrecs. Tota complexitat subjectiva ha fet “mutis pel
foro” per deixar davant del ciutadà estupefacte l’objectivitat glacial de l’interès
polític. Una gran mascarada amb focs d’artifici dialèctics a l’alçada de les
eleccions de delegats dels alumnes d’ESO de les nostres maltractades escoles. Assistim
a la indisimulada renuncia a les diferents sensibilitats ideològiques dels partits,
que abandonen principis i doctrines per enfocar un únic objectiu comú i simple,
assolir el poder al preu que sigui. El fingiment arriba al seu final amb la
votació dels electes, per retornar amb escarafalls i cares de circumstàncies
amb els que vendre al públic la sorpresa, que disposa de quatre anys per
endavant per a ser normalitzada.
[1] Cita extreta del quadern del Jorge Picó Democràcia cultural,
publicat a Cristianisme i Justícia, nº 233, pàg. 8.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada