Visita a l’exposició XIX, el segle del retrat.

 

Aprofitem el darrer diumenge, abans del tancament definitiu, per visitar l’exposició XIX, el segle del retrat. Col·leccions del Museo del Prado, que ha estat oberta des del passat febrer fins el dilluns 5 de juny, al Caixa Forum de Barcelona. La mostra, centrada majoritàriament en retrats pictòrics, alguns bustos escultòrics, fotografies, litografies i miniatures, d’artistes espanyols del segle XIX, com Goya, Madrazo, Sorolla o Zuloaga, entre molts altres, configurada a partir de l’abundant fons artístic del Museo del Prado, repassa, des de diversos eixos, la classe social burgesa del segle XIX, que veu en el retrat el mirall de la seva pujança, tot imitant, amb els seus posats, l’escenografia de les esferes del poder que en segles anteriors havien ostentat la noblesa i la reialesa. A mesura, però, que les noves tècniques artístiques, com la fotografia i la litografia es van estenent, assistim, resseguint la mostra, a una popularització del retrat, que amplia el seu mostrari de personatges, incloent-hi els propis artistes i altres destacats personalitats de la cultura literària i musical, fins arribar a les classes i oficis més populars, amb especial interès pel pintoresquisme i el folklorisme .

A mida que avancem en el recorregut, el retrat evoluciona des de l’ostentació del càrrec i el poder que els burgesos han assolit al llarg del segle, fins a la fascinació per reflectir el jo del retratat, que dona peu a la visió més intimista i psicològica -prou evident en el retrat del propi taller de l’artista, l’espai de creació, amb el que la mostra clou el seu recorregut-, movent-nos en els paràmetres del realisme i el romanticisme que caracteritzen el període. L’arribada de les avantguardes de finals de segle i principis del XX s’intueix, amb l’obertura a les noves realitats i moviments socials, però no es concreta, per la voluntat específica de reflectir un espai i un temps reclòs en sí mateix. Aquesta limitació té la bondat de situar l’espectador de l’exposició exclusivament davant del retrat com a funció i com a sentit. La funció, o voluntat explícita de la mostra, ja ha quedat ben referida en el comentari anterior: llustrar el poder i la pujança del nou actor del segle, el burgés. El sentit, o el que considero la voluntat implícita de la mostra, però, té una major profunditat i fa especialment atractiva l’exposició. Situar davant la nostra mirada el rostre de l’altre. Perquè és aquest altre -el poderós, l’artista, el mort (un dels eixos de l’exposició ressegueix el retrat dels difunts), l’infant, la dona o l’home (segons el sexe contrari de l’espectador que ho contempla)- el que se’ns ofereix en la seva obertura fixa i estàtica. Malgrat els dos segles que ens separen, el retratat ens retorna el misteri, la bellesa, el patiment o la altivesa de la seva condició. Ens la fa present, a la vegada que eclipsa, per uns moments, la rutina, l’esperança, la preocupació o l’angoixa del nostre jo. És el retrat, alhora, una finestra i un mur, una obertura a la possibilitat del distint, del no-jo, i un tancament com a impossibilitat de canvi, etern presoner de la fixesa del quadre que oculta la veritat del personatge rere la imatge.

Deia Levinas que la distància absoluta que hi ha entre jo i l’altre només es salvable a través del llenguatge. Però el retrat no ens narra la seva història -que en alguns casos, la dels personatges històrics, ens és prou coneguda-, tot i que ens transmet la vivesa de la seva presència. En l’asimetria de la contemplació que duem a terme, l’únic nexe que fa possible la comunicació, entre el retratat i l’espectador, és l’artista que va plasmar aquell misteri, bellesa, patiment o altivesa que avui admirem en el quadre. Com un xaman capaç de posar en comunicació realitats diverses, mons paral·lels i proximitats distants, el pintor -o l’escultor, fotògraf...- desafia la linealitat del temps i l’espai, establint a través de la seva obra un pont al no-finit que ens fa transcendir. Cap realitat virtual o simulacre en Metavers ens ofereix més plenitud que l’acarament amb el retrat artístic. Mentre les fantasies digitals només emulen i imiten els nostres jos, omplint de llums i soroll l’escena de la buidor, el retrat pictòric -o escultòric, fotogràfic...- fixa l’alteritat que ens retorna, com un negatiu, la nostra imatge, que cal transcendir, per assolir la inexcusable obertura a l’altre. En aquest joc de mirades creuades possibles i impossibles, on s’esdevé la trobada amb l’altre, accedim a la comprensió de la desigualtat que caracteritza tota relació humana. Acceptar la desigual relació, no només amb el rostre d’un quadre, sinó també, i sobretot, amb el rostre del refugiat, del desarrelat o del desvalgut, que hom troba tot sortint de l’exposició i encarant-se al món, és el requeriment ètic que la nostra condició humana reclama. Heus aquí com l’estètica, el fi últim d’una exposició d’art, pot ser, també, el detonant de tota ètica.