La direcció del Departament d’Educació, amb el
Conseller J. González Cambray al capdavant, s’ha caracteritzat, des del seu
nomenament, pel menyspreu rancuniós envers els Sindicats d’educació, que s’han
posicionat -alguns amb més convenciment que altres, alguns amb més tacticisme
que altres- en contra de les seves mesures de “transformació educativa”, en un
conflicte que ha donat ja diverses jornades de vaga[1]
i constants protestes, i que té múltiples fronts oberts, entre els quals l’injust
manteniment d’algunes de les retallades que es van imposar al col·lectiu docent
públic, ja fa més d’una dècada, a conseqüència de la crisi financera i immobiliària
que va sacsejar el món Occidental entre el 2008 i el 2012. Sense ser aquesta la
més greu de les causes que enfronta el col·lectiu docent -i els sindicats que
el representen- contra el Departament, sí que resulta especialment reveladora
de la manca de voluntat negociadora que caracteritza al nostre Honorable Senyor
Conseller i al seu equip de Direcció. Havent estat aquella crisi abundosament
superada, fins al punt que, després d’un període de creixement d’uns anys, hem
entrat en una nova crisi, en aquest cas inflacionària, resulta que encara no han
estat capaços, ja no de compensar els docents pels sacrificis del passat, sinó
de restituir les condicions originals escapçades per les polítiques públiques
de contenció de despesa que va impulsar el Govern Mas. Des d’aleshores, altres
tres Presidents han ocupat el Palau de la Generalitat (Puigdemont, Torra i
Aragonés) i seguim reclamant allò que, per dret, ens pertany, donada l’excepcionalitat
d’aquelles mesures de retallada pública. I els avenços en la Taula de negociació
-en aquesta i altres qüestions- entre Departament i Sindicats emulen els passos
de ball de la coneguda cançó.
Si alguna lliçó ens va deixar el confinament
escolar, provocat per la pandèmia del Covid-19, és la importància de la
interacció a l’aula entre mestres, professors i alumnes per afavorir l’aprenentatge
d’aquests darrers. Això significa que la figura del docent segueix sent un dels
pols fonamentals en la funció educativa. Escoltar les seves propostes i
demandes, articulades pels sindicats, resulta, doncs, essencial per garantir les
millores que el propi Departament vol impulsar. Promoure canvis educatius d’esquenes
i en contra del parer d’aquells que han de portar a la pràctica aquest nou model
no sembla l’estratègia ni més assenyada, ni més intel·ligent. La malfiança del
Conseller cap als mateixos docents i els seus representants, quan ignora les
seves protestes o imposa unilateralment calendaris, ràtios, processos selectius
o condicions laborals, demostra una voluntat nul·la de sumar forces i
consensuar estratègies per reconduir el rumb perdut a l’Escola catalana.
És aquest un clar exemple d’allò que els amics
i companys Jorge Sánchez y Robert Veciana denuncien en el post L’esquerra
“posh” i els resultats electorals del bloc del segon, La solitud del guerrer: com
allà ens diuen, les eleccions -en el seu cas- o les innovacions -en el nostre- “es
guanyen amb el poble, i no sense ell”. En el seu envaniment, aquesta esquerra “conscienciada”
-de les autèntiques necessitats de l’Escola catalana- i pagada de si mateixa que
ens governa ha decidit que pot reformar l’educació sense comptar amb el
personal docent que ha de dur a la pràctica les seves mesures. Per estúpid que això
pugui semblar no hi ha altra explicació possible per a referir els constants i
reiterats menyspreus que acumulem sindicats i docents des de la presa de
possessió en el càrrec de l’actual conseller, i que l’han portat, tornant a la
qüestió inicial, a, tot i reconèixer que resulta injust mantenir les retallades
que seguim patint, no fer els esforços necessaris per a remeiar-ho. En la seva
arrogància, ha preferit ignorar allò que diuen els manuals sobre l’art de la
guerra, des del més antic de Sun Tzu, fins al més conegut de Klausewitz: evita
un conflicte si no tens a favor les condicions que et permetin vèncer. Ignorant
aquest principi de prudència ha emprés el combat sense entendre allò que sindicats
i docents portem anys dient-li: que la seva particular victòria condemna generacions
d’alumnes i docents a la total i més irreversible derrota. I aquesta ja no és la
derrota dels sindicats, sinó la del país sencer.
[1] Podeu veure, a aquest respecte, el comunicat conjunt dels sindicats
educatius en les vagues del passat curs: https://secundaria.info/docu/sindicat:darreres_campanyes:vaga_marc_2022:inici
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada