dilluns, 5 de juny del 2023

El top ten de les mesures estúpides en educació (9ª mesura: La manca de voluntat de diàleg amb els sindicats educatius)

 


La direcció del Departament d’Educació, amb el Conseller J. González Cambray al capdavant, s’ha caracteritzat, des del seu nomenament, pel menyspreu rancuniós envers els Sindicats d’educació, que s’han posicionat -alguns amb més convenciment que altres, alguns amb més tacticisme que altres- en contra de les seves mesures de “transformació educativa”, en un conflicte que ha donat ja diverses jornades de vaga[1] i constants protestes, i que té múltiples fronts oberts, entre els quals l’injust manteniment d’algunes de les retallades que es van imposar al col·lectiu docent públic, ja fa més d’una dècada, a conseqüència de la crisi financera i immobiliària que va sacsejar el món Occidental entre el 2008 i el 2012. Sense ser aquesta la més greu de les causes que enfronta el col·lectiu docent -i els sindicats que el representen- contra el Departament, sí que resulta especialment reveladora de la manca de voluntat negociadora que caracteritza al nostre Honorable Senyor Conseller i al seu equip de Direcció. Havent estat aquella crisi abundosament superada, fins al punt que, després d’un període de creixement d’uns anys, hem entrat en una nova crisi, en aquest cas inflacionària, resulta que encara no han estat capaços, ja no de compensar els docents pels sacrificis del passat, sinó de restituir les condicions originals escapçades per les polítiques públiques de contenció de despesa que va impulsar el Govern Mas. Des d’aleshores, altres tres Presidents han ocupat el Palau de la Generalitat (Puigdemont, Torra i Aragonés) i seguim reclamant allò que, per dret, ens pertany, donada l’excepcionalitat d’aquelles mesures de retallada pública. I els avenços en la Taula de negociació -en aquesta i altres qüestions- entre Departament i Sindicats emulen els passos de ball de la coneguda cançó.

Si alguna lliçó ens va deixar el confinament escolar, provocat per la pandèmia del Covid-19, és la importància de la interacció a l’aula entre mestres, professors i alumnes per afavorir l’aprenentatge d’aquests darrers. Això significa que la figura del docent segueix sent un dels pols fonamentals en la funció educativa. Escoltar les seves propostes i demandes, articulades pels sindicats, resulta, doncs, essencial per garantir les millores que el propi Departament vol impulsar. Promoure canvis educatius d’esquenes i en contra del parer d’aquells que han de portar a la pràctica aquest nou model no sembla l’estratègia ni més assenyada, ni més intel·ligent. La malfiança del Conseller cap als mateixos docents i els seus representants, quan ignora les seves protestes o imposa unilateralment calendaris, ràtios, processos selectius o condicions laborals, demostra una voluntat nul·la de sumar forces i consensuar estratègies per reconduir el rumb perdut a l’Escola catalana.

És aquest un clar exemple d’allò que els amics i companys Jorge Sánchez y Robert Veciana denuncien en el post L’esquerra “posh” i els resultats electorals del bloc del segon, La solitud del guerrer: com allà ens diuen, les eleccions -en el seu cas- o les innovacions -en el nostre- “es guanyen amb el poble, i no sense ell”. En el seu envaniment, aquesta esquerra “conscienciada” -de les autèntiques necessitats de l’Escola catalana- i pagada de si mateixa que ens governa ha decidit que pot reformar l’educació sense comptar amb el personal docent que ha de dur a la pràctica les seves mesures. Per estúpid que això pugui semblar no hi ha altra explicació possible per a referir els constants i reiterats menyspreus que acumulem sindicats i docents des de la presa de possessió en el càrrec de l’actual conseller, i que l’han portat, tornant a la qüestió inicial, a, tot i reconèixer que resulta injust mantenir les retallades que seguim patint, no fer els esforços necessaris per a remeiar-ho. En la seva arrogància, ha preferit ignorar allò que diuen els manuals sobre l’art de la guerra, des del més antic de Sun Tzu, fins al més conegut de Klausewitz: evita un conflicte si no tens a favor les condicions que et permetin vèncer. Ignorant aquest principi de prudència ha emprés el combat sense entendre allò que sindicats i docents portem anys dient-li: que la seva particular victòria condemna generacions d’alumnes i docents a la total i més irreversible derrota. I aquesta ja no és la derrota dels sindicats, sinó la del país sencer.



[1] Podeu veure, a aquest respecte, el comunicat conjunt dels sindicats educatius en les vagues del passat curs: https://secundaria.info/docu/sindicat:darreres_campanyes:vaga_marc_2022:inici


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Un nen de Thomas Bernhard

  La col·lecció de relats autobiogràfics de Bernhard conclou circularment 1 , amb el retorn a una infància difícil que marca els traços bio...