Fa uns dies l’amic Jordi Ramírez es feia ressò,
a través d’un article de El Confidencial[1],
del 20è aniversari de l’accident del Yak 42, on van morir 62 militars espanyols,
quan tornaven des d’Afganistan, després d’haver complert amb la seva missió. L’article
desgrana tots els despropòsits i negligències del govern Aznar, responsable del
desplegament dels militars i de la seva repatriació, en aquell accident, tant
pel que fa a la subcontractació dels serveis aeris que van traslladar als
soldats en un avió en condicions lamentables, com l’operació posterior de
desinformació i ocultament de la veritat que el mateix executiu va dur a terme
per tractar d’amagar la seva responsabilitat directe en el sinistre i en la
repatriació, i desastrosa identificació, de les restes mortals dels accidentats.
Especial interès té l’esment a les crítiques que membres de l’executiu i del Partit
Popular van adreçar als familiars dels morts, quan aquests van alçar la veu,
indignats per la cadena de falsedats i desencerts acumulats pel Govern en la
gestió de l’afer. Van acusar a aquells familiars, trencats pel dolor de la
pèrdua i la incompetència dels mandataris, de manca de patriotisme. L’article,
en aquest sentit, també ressegueix el tractament del cas que va fer, posteriorment,
el Govern Zapatero, un cop va arribar al poder un any després del luctuós
succés, així com de les reflexions actuals que l’expresident socialista feia en
l’aniversari d’aquella evitable tragèdia, recordant quines haurien de ser les
obligacions de tot governant i el compromís ètic amb la veritat i els ciutadans
que hauria de presidir sempre l’actuació del mateix.
Més que sobre les lliçons de moral que ens
ofereix el cas, m’interessa reflexionar sobre la virtut del patriotisme i el
seu desplaçament i identificació, en el present, amb les persones i
institucions que representen la ciutadania, els líders polítics o les
estructures de partit que els emparen. En un clar exemple de confondre la part amb
el tot, l’apel·lació al patriotisme per silenciar les legítimes crítiques cap a
la mala gestió, el nepotisme o el tràfic d’influències que amaguen conductes
com les dels responsables d’aquell accident, o com el cas més recent, aquí Catalunya,
del judici a l’expresidenta del Parlament, Laura Borràs, per la fraudulenta
gestió de la Institució de les Lletres Catalanes quan era la màxima
responsable, reflexa el canvi de significació que l’individualisme ha reportat en
l’exercici de les virtuts públiques. Protegir el líder de les acusacions que
poden desprestigiar-lo és un deure superior en el deformat exercici de patriotisme
que el relativisme moral i la desvergonya política actuals prediquen. En cas
contrari, es fa el joc als enemics de la causa, que malden per desestabilitzar
els líders i les estructures de poder que aquests ostenten. Caiem, així, en el
parany que l’individualisme planteja de confondre la pàtria amb les persones que
la serveixen. La causa d’aquesta confusió rau en el desprestigi que, en el marc
de la filosofia política, tenen avui les virtuts clàssiques que els membres de
la comunitat política antigament reconeixien com a pròpies, és a dir, com a
representatives de la totalitat de la comunitat, amb independència de les
filies i fòbies que poguessin acumular uns i altres. Així virtuts com la
perseverança, la integritat, la justícia o l’honorabilitat estaven per sobre dels
personalismes i les rivalitats i eren lloades en tots els integrants de la comunitat,
independentment de quin fos el seu paper en l’exercici de la funció política
que els hi toqués dur a la pràctica. Com sabem, tot això es trenca en el moment
que el capitalisme, i el model moral emotivista i utilitarista que l’acompanya,
promogui la pleonexía grega -o l’equivalent a la nostra usura- i el seu afany
acumulatiu-extractiu com a principals virtuts de l’individu.
El desplaçament que pateix el patriotisme, des
dels valors comunitaris que s’exerceixen dins la polis a l’antiguitat clàssica,
com ara l’amistat, la valentia, l’autodomini, la ciutadania o la justícia, que
són, a la vegada, principis essencials de la condició humana, fins a l’assimilació
amb l’interès personal o ideològic del líder i del partit, convertint-la en el
principi essencial de la submissió humana, sens dubte està vinculat a la professionalització
de la política que Max Weber descriu a la seva conferència Politik als Beruf[2].
La professionalització és una conseqüència necessària derivada del model representatiu
de la democràcia moderna. La suplantació del lligam actiu que el ciutadà de la
polis tenia amb la seva comunitat, en l’exercici de les seves funcions
polítiques, per l’elecció confusa i passional que fa avui d’un representant
cada x temps, dilueix tota percepció del patriotisme original com a virtut en
vincles ideològics-afectius personalitzats. L’intent desesperat de dignificar el
patriotisme actual que va suposar la construcció conceptual de Habermas de l’anomenat
“patriotisme constitucional”, consistent en teixir lleialtats no als líders i
partits, sinó al dret i a les lleis que configuren un Estat, entès com a
comunitat que promou el Bé comú, és insuficient però molt representatiu de la dificultat
insalvable que té la filosofia moral moderna quan tracta de suplantar les
virtuts clàssiques per normes que generen deures (Kant) o que resulten útils
(Mill). Al final la lleialtat a una norma, per molta obligació que inspiri o
per molt útil que resulti, mai supleix el tracte humà, l’explicació de la veritat,
la priorització de les necessitats de les víctimes o la justa depuració de les
responsabilitats. Aquestes i no altres mostres indignes de patriotisme són les
que cal reivindicar en l’aniversari de la tragèdia del Yak 42.
[1] https://blogs.elconfidencial.com/espana/postpolitica/2023-05-26/zapatero-leccion-politica-no-deberiamos-olvidar_3636675/?fbclid=IwAR0c5YvJu8-59b47LXvnPkjDErRx9TDLGGxDfFycWC5kuC3RnSBUPhGb-I0
[2] La política com a vocació, conferència pronunciada el 28 de
gener de 1919, que posteriorment es va publicar conjuntament amb la conferència
La ciència com a vocació. Hi ha traducció al castellà: Max Weber, El
político y el científico, Alianza Editorial, col. El libro de bolsillo,
Madrid, 1967, edició de la que s’han fet múltiples reimpressions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada