Els grecs entenien l’idiota com l’home que no s’immiscuia en
les qüestions de la polis. Hi ha, doncs, en la condició de la idiotesa un
desarrelament. Certament, allunyar-se de la comunitat per refugiar-se en la
pròpia interioritat és un moviment prou característic de la contemporaneïtat,
avalat per les xarxes socials que, lluny de intercomunicar i estrènyer els
llaços humans el que fa és poblar l’espai de miralls que reflecteixen la
mateixa imatge del canon estètic estereotipat pel mercat i la mateixa
superficialitat moral relativista de l’interès propi, tot reclamant l'aprovació
de l’usuari amb el “like” que certifiqui la seva pertinença a la galeria i
mostrari d’iguals que configuren el món virtual en el que resideixen.
Ara bé, si per Deleuze la idiotesa moderna consisteix en
“fer de l’absurd la més alta potència del pensament”[1], llavors la
creació conceptual o la categorització del món, tasques intrínsecament lligades
a l’activitat filosòfica, són les manifestacions més comunes de dita idiotesa.
Categoritzar, prenent distància, és des de l’aparició del pensament la tasca
atribuïda al filòsof. Però, en el cas grec no s'entén aquesta activitat
creatiu-reflexiva sense la conseqüent intervenció pràctica. Mentre Sòcrates
s’esforça per exemplificar l’areté entre els seus conciutadans, Plató pretén
educar al tirà i, quan comprèn les dificultats d’educar l’ànima tirànica,
decideix formar els filòsofs com a governants futurs. L’activitat
creatiu-reflexiva del filòsof contemporani no té, per contra, dimensió
pràctica. Assumim que l’acció de l’individu és lliure i que la llibertat no
s’ha de sotmetre a tutelatges. Si la categorització pensant del nostre present
ha amputat la vida activa del subjecte, que resta a resguard de tot judici
performatiu, llavors tota construcció conceptual es converteix en un discurs
buit. De la mateixa manera que les xarxes multipliquen la imatge canònica de
l'usuari replicat infinitament, l’espai virtual és la caixa de ressonància
d’opinions i elaborades teories que es superposen sense altra pretensió que la
notorietat i l’assoliment del màxim volum de decibels sonors que modulin, ni
que sigui per un instant, el soroll de l’olla de grills en què hem convertit
l’espai públic.
La condició d’idiota esdevé, doncs, una de les
característiques definitòries de l’existent contemporani. Manifestacions
palmàries d’aquesta idiotesa són la conversió del temps d’oci propi en exhibicionisme
del jo, a rebuf de les tendències i dictats que emanen d’influencers i famosos,
l’autoexplotació en favor d’algoritmes que esclavitzen el pensament, el desig i
el sentit de l’existència individual sota la normativitat de les grans
corporacions del capitalisme digital i la autoimposició d’una fe messiànica en
els beneficis d’una tecnologia capaç d’acomplir el somni modern del
perfeccionament humà, tant a nivell material com a nivell moral.
Hem renunciat a participar en l'àgora, allà on antigament es
debatia la significació dels valors comunitaris que havien de guiar la polis,
per assistir al circ, convertint-nos en espectadors i actors d’una mascarada
que amaga sota el somriure i el riure fals l’aparença de pseudo-felicitat,
mentre els discursos conceptuals, com ara aquest mateix, ressonen ofegats entre
riallades i exclamacions estudiadament afectades. Deleuze mateix, en el seu
estudi de la idiotesa, exposa una nova categoria que aniria més enllà de les ja
conegudes, la idiotesa pròpia de qui nega el pensar o la idiotesa de qui pensa
sense voluntat d’acció. El tercer tipus d’idiota és aquell que riu i amaga en
el riure la seva descreença en el món. Pren, així, distància. Però del seu
distanciament no se n’espera res. La idiotesa és el vestigi de la buidor a on
ens ha dut el nihilisme postmodern. Més que el símbol d’una resistència del
pensament contra l’avassalladora força transformadora del tecnocapitalisme, la
figura de l'idiota encarna un renúncia, un abandonament. Universalitzant la
idiotesa com l’existencial característic del nostre temps, hem rendit
definitivament la plaça pública a la tecnocràcia. La primera víctima d’aquesta
renúncia és l’escola, com a escenari que pretén ser de transmissió de les
certeses de cada època i societat. Darrera d’ella hi van l’àmbit laboral -sota
l’imperi de l’eficiència- i el familiar, assetjats ja per l’expansió imparable
de la idiotesa, que augura l’adveniment de l’era del tecnofeudalisme.
Paradoxalment, en el temps de la major llibertat que ha viscut mai l’ésser humà
hem decidit experimentar amb l’ocultament, el tancament i la renúncia, fent
bona la sentència de Bertrand de Jouvenel quan diu que al nucli de tota utopia
hi viu una tirania.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada