El sueño de la razón

 

Completo la lectura estiuenca de les obres teatrals de Buero Vallejo amb El sueño de la razón, estrenada al 1970, on el dramaturg descriu la relació entre el poder i l’artista a través de la figura de Goya, retratat a la seva Quinta del Sordo, on vivia ja retirat de la Cort, que no de la creació pictòrica, del restaurat Ferran VII qui, restituït en el poder com a monarca absolut, inicià un període de repressió contra els liberals i afrancesats, entre els quals es trobaven les amistats del pintor aragonès. L’escena es situa al desembre de 1823, poc abans de la marxa definitiva de l’artista a l’exili, a França on, finalment, morirà al cap de pocs anys. L’obsessiva presència de les pintures negres, com a fons escènic, amb les que Goya va cobrir les parets de la seva finca, serveix per decorar l’espai mental del retratat, un artista en la fase de decadència física, després d’haver superat una greu malaltia de la mà del seu metge particular, el doctor Arrieta, i que viu aïllat en la seva sordesa, acostant-se, per la soledat i la incomprensió dels seus propers, a la bogeria.

El període creatiu més fosc de l’artista, que inspira l’obra, reflexa amb colpidora cruesa els estralls de la lluita política entre tradició i modernitat, absolutisme i liberalisme, Inquisició i Il·lustració. El ressò del passat que retrona també en el present de la postguerra, des de la que escriu Buero Vallejo, i en l’actualitat des d’on el llegim nosaltres. Una mateixa lluita fratricida, petrificada en el temps i l’espai, viscuda com a tragèdia per la sensibilitat artística del pintor, que com Velázquez, en la seva obra anterior Las meninas, hi veu més enllà dels murs que envolten el palau de la cort que embolcalla al poder, a qui els dos creadors han servit fidelment. Però si Velázquez s’enfrontava a la rancúnia i l’enveja dels ignorants que l’assetjaren, amb voluntat educadora, el Goya de Buero ho fa des de la desesperació de la derrota, assumint que el tancament fanàtic en les pròpies conviccions de cada bàndol només pot dur a la guerra civil, assajada i postposada durant tot el segle XIX, però que el visionari artista ja estampa, sense artificis, en els seus gravats i pintures. Com un Goya literari, Buero adverteix a l’espectador del seu temps -inici de la dècada del setanta- que les mateixes forces de la intransigència i el revengisme es mouen rere l’escenari per repetir, un cop més, la mateixa tragèdia nacional.

La desesperació mena l’escena vers el terror paralitzant de Leocadia, que viu amb el pintor com a serventa, i amb qui té una filla fora del matrimoni, i que veu en l’aïllament de l’artista i en la seva decadència física, el perill d’acaparar les ires de la Inquisició. Per ella, tot el que no sigui la fugida a França és una conducta suïcida. La tossudesa del pintor, que vol passar el Nadal en família, a casa seva, malgrat la negror de l’ambient i els auguris de perill que li reporten els seus amics, tensiona el drama fins la seva fractura. Mentre la por madura l’escena preparant l’espectador per a l’esclat final de violència, empenyent Leocàdia a arrossegar la virtut fins a la indignitat per salvar les seves vides, l’artista transforma el seu geni en descarnada obsessió pels que són absents de l’escena, com la petita Maria del Rosario, la seva filla, a qui enyora i a qui s’aferra per foragitar els serens consells d’Arrieta i el reverend Duaso, l’únic contacte que li queda al pintor amb la cort del monarca. Ambdós amics simbolitzen l’esperança de reconciliació que voleteja pel drama, representant les figures moderades dels dos pols en conflicte, el lliurepensament i el costumisme, i que acabaran unint les seves forces per posar el pintor i a Leocadia a resguard de les fúries populars atiades pel monarca.   

El Sueño de la razón és el malson de la lucidesa, a la que s’arriba des del trànsit per la bogeria que acompanya al geni al llarg dels dos actes que donen forma al drama. Buero ens adverteix que voler mirar cara a cara a l’horror, tal com fa l’artista, el condueix a la bogeria, mentre duu a la depravació i la baixesa als altres. Ningú surt ben parat quan treu el cap a l’abisme. La deshumanització dels botxins o la bogeria aterrida de les víctimes que el pintor aragonès va saber reflectir magistralment en la seva obra, les recull Buero per posar-les en escena com a recordatori del que som. La recerca de comprensió que mena la Raó vers la ciència i el saber sempre té límits. L’horror i la fondària de l’esperit humà són insondables. Només l’art, que emana de les passions anímiques, pot il·luminar-les. La recurrent referència escènica a l’enigmàtica pintura d’Asmodea o la Visió fantàstica que decorava, entre les altres pintures negres, la finca de Goya, corrobora aquesta interpretació: els dos personatges que sobrevolen l’escena bèl·lica que té lloc als seus peus, simbolitzen el mateix Goya i la seva petita filla, innocent i aliena a la malícia inherent a la nostra naturalesa, que ve a rescatar l’artista per elevar-lo i abstreure’l de les humanes misèries. Més que comprendre-les, cal mostrar-les. L’espant i l’horror que contenen són la vacuna contra la seva reiteració. La goyesca convicció d’aquest extrem és el darrer propòsit que cerca el drama de Buero Vallejo i la seva posada en escena. Més de mig segle després de la seva estrena, assetjats de nou per la foscor i la guerra, seguim a l’espera de la innocència que ens salvi dels monstres que la nostra raó engendra.