Assistim, just abans de començar el curs, a l’exposició “Sade, la
llibertat o el mal”, que es pot visitar fins al 15 d’octubre en el CCCB,
dedicada a la figura del Marquès de Sade, així com a la repercussió que les
seves publicacions i accions van tenir a nivell filosòfic, cultural, artístic i
polític, sobretot en el segle XX, però també en l’actualitat. Tot i que el
recorregut expositiu incideix en la figura i la vida de l’aristocràtic autor,
el seu propòsit, més que desvetllar-nos l’obra i el sentit original de la seva
proposta, és explorar les recepcions i desenvolupaments moderns i postmoderns
de la radical aposta que va fer Sade per portar la llibertat al seu límit,
encara que només fos imaginàriament. El sacrosant principi de la llibertat, un
dels pilars del pensament il·lustrat i revolucionari del segle XVIII que millor
encaixa amb el liberalisme econòmic i polític actual, és, en realitat, el gran
protagonista de la mostra. I tothom admet que aquest principi segueix sent
essencial, almenys en el pla de les creences, per a l’home contemporani, en les
nostres societats occidentals democràtiques, a més d’esdevenir la millor carta
de presentació i justificació de la globalització que empeny a exportar no
només bens, sinó també ideals i valors a la resta de societats i cultures
humanes, amb la intenció de dominar-les i transformar-les, que configuren el
nostre món.
Es podia, doncs, haver incidit més en la aporia entre la ficció de la
creació artística -Sade és avui un clàssic de la literatura francesa- i la
realitat, aporia que el romanticisme i l’idealisme tracten de superar, invocant
la voluntat i destronant l’hegemònica, fins llavors, raó de la tasca
d’interpretar i construir el món. Les tensions i contradiccions que genera
aquesta aporia explicarien prou bé per què el llibertí Sade va passar més aviat
desapercebut per al món cultural i filosòfic del segle XIX, sent l'arribada de
les avantguardes artístiques europees, i especialment el surrealisme, el motor
de la seva recuperació i elevació a inspiració creativa durant el segle XX i
fins l’actualitat. Perquè és innegable -i aquest és, com ja hem dit, el
propòsit de l’exposició- admetre la influència de Sade en el nostre imaginari
cultural, estètic i moral, així com, especialment, en el terreny de la pràctica
política.
Deixant a banda el que podia haver estat, val la pena centrar-se en allò
que la mostra ens proposa i que mereix igualment la seva visita, en
la mesura que retrata prou fidedignament els límits i les dificultats que té
l’esperit humà, quan es rendeix i sotmet al reialme absolut de la llibertat.
L’exploració d’aquesta rendició que l’exposició ens presenta es desgrana en
quatre àmbits que s’articulen com a passions, concretament passions
transgressores, perverses, criminals i polítiques. El primer que sobta és
l’apel·lació al terme passió per descriure els excessos de la conducta humana
que Sade retrata. S’utilitza el terme en la seva accepció de desig o afició
vehement cap algú o cap a alguna cosa. Un segle abans, però, Descartes feia
servir el mateix terme, passions, per referir-se a “tots els pensaments
excitats en l’ànima sense el concurs de la seva voluntat i, consegüentment,
sols per les impressions del cervell sense cap acció procedent d’ella”[1].
Dit d’una altra manera, les passions són, per Descartes, l’experiència interna
i auto-conscient de la ment, el que la ment sap de sí mateixa. Donat l’íntim
lligam i connexió que estableix Descartes entre cos i ment, l’origen de les
passions cal cercar-lo en les necessitats vitals del cos; són els sentiments
que resulten en la ment de l’associació d’estímuls-respostes corporals que
disposen l’ésser humà a voler les coses a les que ens incita el cos, motivat
pels mecanismes del plaer i del dolor. Així, el problema no consisteix en el
fet de tenir aquestes passions (transgressores, perverses, criminals...) sinó
en l’ús que en fem. Si la ment es deixa endur pels desitjos corporals
automatitzats resultants de la percepció de certs estímuls desapareix per
complet la capacitat d’autocontrol i autodeterminació. Les passions, llavors,
dominen la voluntat. La diversitat d’aquestes passions genera contradiccions i
provoca l’arbitrarietat i la conducta capritxosa que caracteritza als
personatges de les obres de Sade, quan es topen amb individus ja vençuts per
les seves passions desordenades, els llibertins, i són arrossegats per aquests
darrers cap a les fondàries de la depravació. Així, mentre que per Descartes la
moral és possible com a resultat del control racional sobre les passions,
control que ens proporciona la plena disposició de la nostra llibertat, per
Sade i els seus valedors posteriors, la moral és un dispositiu social eficaç,
que instaura convencions normatives de control polític i religiós sobre
l’individu, que cal qüestionar i derrocar.
El qüestionament de la moral situa a Sade, i la seva recerca d’una
llibertat il·limitada, en l’ordre de la transgressió i la perversió que la
mostra explora amb convicció, des del cantó de la fascinació artística i
creativa que l’absència de límits provoca, invariablement, en l’esperit humà.
Si la fascinació roman en l’àmbit de la creació artística i literària,
continguda en el marc del possible, la seva exhibició té un sentit i una
necessitat: dona a conèixer aquell cantó fosc de la nostra naturalesa que tants
novel·listes i cineastes han retratat, com és el cas de Joseph Conrad i el seu Cor
de les tenebres, per posar un exemple diferent dels múltiples que
l’exposició ens presenta. El problema, però, com també encerten a mostrar els
responsables de l’exposició, en el seu darrer àmbit, és què succeeix quan la
transgressió ultrapassa el terreny de la imaginació i s’instal·la en el de l’acció
política i criminal. La llibertat il·limitada, quan apareix en forma de poder
absolut, condueix l’home, invariablement, a la pitjor de les monstruositats, la
que Dante ja va descriure en els cercles de l’Infern de la seva Comèdia,
i que Pasolini emula en la seva Salò o le 120 giornate di Sodoma. El
problema, doncs, no rau només en l’exploració dels límits de l’acció humana,
sinó en saber què passa socialment i política quan el subjecte del desig ja no
són les meres passions individuals, sinó les pulsions del poder econòmic
capitalista, que ha convertit la llibertat de consum en l’únic acte de sentit
possible, reduint l’ésser humà a la condició d'esclau, no de passions transgressores,
sinó d’accions auto-explotadores. D’aquesta forma, allò que crèiem que ens
allibera, el desig, en realitat ens coarta i sotmet sense les imposicions i
violències de la moral i la religió del passat, sinó amb la subtilitat de la
submissió auto escollida.
Davant de tota aquesta misèria, moral i material, cal tornar a pensar la
llibertat en el termes que Descartes proposa: a la carta del 20 de novembre de
1647 a la Reina Cristina de Suècia, Descartes afirma que “el goig més gran
prové del bon ús del lliure albir”[2].
A continuació considera que el veritable plaer és el que prové de l’ànima, ja
que aquesta és la seu de tot plaer, malgrat que alguns plaers depenguin del
cos. Observa, a més, que “no hi ha res que pugui produir goig a l’ànima llevat
de la creença de posseir algun bé”. La confusió respecte al que és un bé per nosaltres
prové de la unió entre cos i ànima, que tendeix a sobredimensionar alguns béns
-materials o corporis, cal entendre- que no ho són. Afegeix, llavors, “que la
magnitud d’un bé relatiu a nosaltres no s’ha de mesurar solament pel valor de
la cosa en què consisteix, sinó sobretot per la manera com ens afecta”. En
aquest sentit, la llibertat és la cosa més noble ja que ens fa semblants a Déu.
El seu bon ús és el més gran dels nostres béns. I el major dels plaers, la pau
d’esperit, prové de la satisfacció interior que sent aquell que sap que no
deixa mai de fer el millor que pot, “tant per conèixer el bé com per
aconseguir-lo”. Per inversió del raonament cartesià cal considerar que el mal
ús de la llibertat és el pitjor dels nostres mals. Si l’exercici lliure d’un
poder absolut ens iguala a Déu, quan fem un ús depravat d’aquest poder som
responsables de l’aparició del mal absolut. El mostrari de les passions
sobretot criminals i polítiques, que hom contempla en els darrers àmbits de
l’exposició, és un excel·lent catàleg d’aplicacions, reals o ficcionades, del
mal absolut. La seva contemplació no et deixa indiferent: provoca, si més no,
incomoditat i astorament. Contra el mal i els seus efectes l’únic remei eficaç
ens el va receptar Descartes, el metge de l’ànima: la virtut de la generositat
que resulta de disposar les pròpies volicions sota el control i judici de
l’enteniment. I per compensar tanta depravació i truculència no em puc estar de
citar la màxima que eleva la seva filosofia moral a la condició de saviesa: “la
regla principal que he observat sempre en els meus estudis i de la que m’he
servit per adquirir algun coneixement ha estat no emprar mai més que unes
poques hores al dia als pensaments que ocupen la imaginació i poques hores per
any als que ocupen exclusivament l’enteniment, dedicant tota la resta del meu
temps al descans dels sentits i al repòs de l’esperit”[3].
És prou evident que si d’alguna cosa podem acusar al Marquès de Sade és de no
haver seguit, ni en la seva vida, ni en la seva obra, aquesta entenimentada màxima.
[1]
R. Descartes, Carta a Elisabeth del 6 d’octubre de 1645 (AT, IV, 309-310). La
traducció està estreta del volum R. Descartes, Tractat de les passions.
Cartes sobre la moral, edicions 62, col textos filosòfics nº 80, traducció
de Miquel Costa i edició de Pere Lluís Font, pàg. 241.
[2]
R. Descartes, carta a Cristina de Suècia del 20 de novembre de 1647 (AT. V,
85-86). Pàg. 311 de l’edició en català esmentada en l’anterior
cita.
[3]
Carta a Elisabeth del 28 de juny de 1643 (AT III, 692). Pàg 202 de l’edició en
català esmentada en l’anterior cita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada