El tragaluz

 

Aquest drama simbolista de Buero Vallejo, amb marcades referències a la història recent del país, relata la pugna entre dos germans, un d’ells pragmàtic i sense escrúpols, que fa del seu èxit laboral i econòmic la carta de presentació per redimir-se davant la seva família, a la que va deixar a l’estacada, sent encara un adolescent, en ple èxode pel final de la guerra civil i, posteriorment, ja sent adult, quan el seu pare va començar a mostrar símptomes de demència que li impossibilitaven per treballar i mantenir la família. L’altre és un idealista que fa dels principis i escrúpols morals la seva raó de ser, una rectitud i fidelitat que no només li impedeix acceptar feines que requereixen d’ell un comportament deshonest, sinó que el força a romandre perpètuament lligat a la cura dels seus pares, avantposant el benestar d’aquests als seus sentiments afectius i amorosos. Resulta obvi llegir aquest enfrontament fratern com un transsumpte de l’etern conflicte entre les dues Espanyes, que es va reproduint cíclicament de manera irremeiable i de forma tràgica.

Estrenada el 1967, i qualificada pel seu autor com a “experiment”, per la seva innovadora utilització del temps narratiu, convertit en l’eix protagonista de l’obra, vol narrar els orígens d’un conflicte que té el seu fosc contrapunt en el drama posterior de La fundación[1], que relata, al·legòricament, el règim carcerari franquista resultant de la guerra civil en què va derivar l’esmentat conflicte. El descens cap als inferns i la foscor que caracteritzen el retrat de la dictadura té origen en El tragaluz, aquesta mena de claraboia que serveix de membrana lumínica que comunica i separa realitat i ficció, absorbint la llum dels personatges del drama i precipitant la tragèdia. Com si d’un portal oracular es tractés, el finestral que comunica el domicili familiar, un soterrani on viuen enterrades les pobres víctimes de la guerra i la postguerra, ancorades en les vivències tràgiques del passat, amb el carrer, del que només veiem les ombres i els seus sons de modernitat impostada, té la força simbòlica de precipitar els esdeveniments, convertint el xoc temporal entre passat i present en profecia de futur, sempre sagnant i violent, executada per la mà innocent de qui ja ha perdut el seny, però encara conserva el record, trist, de les ferides en l’ànima.

El detonant de l’enfrontament cal cercar-lo en la relació dels dos germans amb el personatge de l’Encarna, la jove òrfena que treballa com a secretària del Vicente, el germà emprenedor i arribista, en una editorial, i de qui aquest obté favors sexuals en pagament per mantenir-la en el seu lloc de feina, amenaçat pels canvis en la titularitat de l’empresa. La fràgil noia és, a la vegada, amiga del Mario, el germà moralista, que l’estima, però menys que a les seves pròpies conviccions, i que ignora la seva condició d’amant del seu germà. Podria semblar que estem davant del típic embolic sentimental que inspira comèdies i drames des dels orígens de l’art escènic però, com succeeix en les tragèdies clàssiques, l’Encarna, l’objecte del desig de tots dos germans, l’un com a simple trofeu, l’altre com a esperança de felicitat futura, és l’emanació simbòlica de la innocència que mou el destí i que fa reviure el conflicte original que va trencar tota possibilitat de convivència, sense catarsi reparadora. A ulls de l’alienat pare l’Encarna és la reencarnació de l’Elvira, la germana petita del Vicente i el Mario, tràgicament morta durant la fugida de la família, al finalitzar la guerra, a causa de la impulsivitat del seu germà Vicente, i el seu afany egoista de supervivència. Les dues Espanyes enfrontades per la pèrdua de l’esperança, reproduïda en cada nova generació -pèrdua de les colònies en el passat, pèrdua del tren del progrés democràtic en el present de Buero Vallejo, pèrdua de la llibertat i el coneixement, així com de l’equilibri mediambiental, en l’actualitat- sense remei.

Resten per situar, en l’esquema narratiu de l’autor, els dos personatges paterns, que han incubat l’ou del desdeny i l’acusació mútua entre els dos germans: la mare, comprensiva amb el seu fill gran, el Vicente, el sobreprotegeix, malgrat saber el grau de responsabilitat que té en la tragèdia del passat. Simbòlicament representa el paper de l’Església, comprensiva i protectora amb una de les Espanyes, severa i acusadora amb l’altra. El pare, afectat per demència senil, viu en les ficcions de les imatges de postals i revistes que retalla, esperant trobar l’home que els salvi, aquell que ell coneix, el líder o “caudillo”, que retorni la fe i l’esperança perdudes -l’Elvira- a la família. Simbòlicament, el pare representa l’exercit, ufanós per tutelar i dirigir el rumb, tot i desconèixer quin és el propòsit i sentit dels temps, capaç de colpejar amb violència a qui tracti de desvetllar-li la veritat i de matar al seu propi fill, confonent ficció i realitat, passat i present, quan escolta, obsedit, els missatges oraculars de la claraboia.

Amb aquests ingredients Buero Vallejo reconstrueix el drama que, tristament, el país porta a escena generacionalment, confrontant progrés i tradició, tragèdia i oblit, ressentiment i culpa. Com en l’obra ens diuen els experimentadors que, en tant que psicoanalistes del futur, introspeccionen l’inconscient patri que s’oculta darrera del drama familiar descrit, oblidar voluntàriament el passat porta a la paràlisi, a l’estancament en un cicle de repetició tràgica de la història; recordar-lo incessantment és l’únic remei que ens pot alliberar de l’emmetzinament de l’oblit, que mata i destrueix la convivència. A les acaballes d’un règim dictatorial malalt i corrupte, el dramaturg castellà assaja, en aquesta obra, un exercici de retrospecció i memòria que identifiqui el trauma original com a teràpia de guariment per al futur. L’exercici requereix expiació de culpes, però també el perdó que fonamenti la reconciliació. Fer memòria i recordar el passat, allò que altres amb pecats més onerosos han fet amb èxit -com, per exemple, Alemanya-, és l’única esperança per a l’autor, encara que sigui des del simbolisme de la paràbola profètica que fa ús de la lluerna per il·luminar el soterrani de la nostra consciència col·lectiva. Malgrat tot, Buero Vallejo ens ho presenta com a experiment, no com a acte rescabalador. Conscient de les dificultats de fer memòria en un país de cecs, sords i muts, no és optimista amb els resultats. Les seves obres posteriors, La fundación i El sueño de la razón, més fosques i descarnades, ens ho testimonien. El temps actual, disposat a la tergiversació i la ignorància del passat, condició requerida per repetir els seus errors, abans que a rememorar-lo fidelment, sembla donar-li la raó. Preferim tapiar la lluerna i mantenir en la foscor la memòria de la cova que garanteix la repetició cíclica de l’exercici perenne de vanitat d’uns i vilesa d’altres que revesteix la nostra tragèdia, contrariant, un cop més, la crida que l’autor ens adreça. En la negror del pou no hi ha ni tan sols ombres que estimulin ficcions, imatges que produeixin narracions al·legòriques. No hi ha relat, representació, ni mite. Només la mort que resulta de la renuncia a tot futur. El drama d’un país que va matar d’inanició, quan encara era una nena, a l’esperança, i que no ha sabut fer, des de llavors, altra cosa que acusar-se mútuament del crim comés. Que la tragèdia acabi amb el compromís de la cura cap al fill, encara no nascut, de l’Encarna obre, de nou, la lluerna. Avui, però, sabem que aquell fill -la nostra democràcia- segueix patint anèmia. De tots nosaltres és la responsabilitat de la seva pervivència.

---

[1] També ressenyada anteriorment en aquest blog: https://joannonell53.blogspot.com/2023/07/la-fundacion.html