La casualitat fa que vegi, amb dos dies de diferència, dues
pel·lícules recents que reflexionen sobre la diferència entre la
responsabilitat i la culpa. En el cas de la primera, que veig al cinema, el
film de Nolan, que repassa la participació del físic estatunidenc Robert
Oppenheimer en la construcció de la bomba atòmica, i la seva posterior
defenestració per les manifestes objeccions morals que planteja al programa de
la bomba d’hidrogen, el tema que posa sobre la taula és el de la
responsabilitat moral dels científics, com a instigadors de la cursa armamentística
que, avui, amenaça amb la destrucció de la vida al planeta. En el cas de la
segona, que veig a la plataforma d’Amazon, i que ressegueix l’activisme del
revolucionari indi Udham Singh, que el durà a l’assassinat del polític anglès
que va instigar la masacre de Jallianwala Bagh al 1919, crim que també dona
inici a la pel·lícula Gandhi d’Attemborough, el tema que planteja és el
de la responsabilitat que tota persona té en la recerca de la justícia, malgrat
això el pugui acabar convertint en un terrorista.
Ambdues pel·lícules són superproduccions, de durada llarga,
que juguen amb els salts temporals a l’hora d’explicar els fets que pretenen
narrar, que fan dels efectes lumínics i sonors un senyal dels canvis anímics,
mentals i emocionals dels personatges centrals, que donen títol a totes dues
cintes, i que presenten un doble judici, el que les autoritats polítiques i
judicials van dur a terme contra els protagonistes de les històries narrades,
per una banda, i el judici moral al que els directors d'ambdós films sotmeten
als personatges, sent l’espectador qui dicta, finalment, sentència.
Tots dos films es construeixen sobre l’estreta línia que
separa responsabilitat i culpa. Efectivament, no és el mateix -com el President
Truman li fa entendre al pare de la bomba atòmica- ser responsable de la seva
creació, i ser culpable del seu ús amb voluntat destructiva. Només els polítics
i militars poden abrandar-se d’aquesta culpabilitat. I en cap cas, tampoc en el
film de Shoojit Sircar, aquests últims manifesten el menor remordiment o dilema
moral per haver ocasionat tanta mortaldat amb els seus criminals actes,
dirigits contra una població civil indefensa i pacífica. Mentre l’activisme i
el coneixement científic tenen sempre una torna moral, les decisions
polítiques, siguin en el context d’una guerra o en el del domini colonial, mai
es sotmeten a l’examen moral. El per què d’aquesta diferència cal cercar-lo en
la distinció que Weber feia, en els mateixos anys en que es situa l’acció de
totes dues pel·lícules, entre la figura del polític i la del científic, en les
seves famoses conferències, ja ressenyades amb anterioritat en aquest mateix
blog[1].
La responsabilitat és la potestat de qui actua amb
llibertat, de qui, sabent quines seran les conseqüències dels seus actes,
decideix escometre’ls igualment. El científic és responsable de voler estendre
el seu coneixement sobre els efectes pràctics de la fisió nuclear, elaborant
una bomba amb la qual experimentar allò que els càlculs teòrics ratifiquen.
L’activista és responsable de, sabent qui va ordenar la matança del seu propi
poble, i la impunitat que gaudeix, voler fer justícia pel seu compte. En tots
dos casos, hi ha una hybris, l’anhel de convertir-se en deus, de substituir-los
en les seves divines funcions. Com ens recorda Nolan, en l’inici de la seva
producció, aquest pecat prometeic ha de ser castigat. El càstig és profusament
narrat en tots dos metratges i culmina amb l’ostracisme del científic i
l’execució de l’activista. Però el veritable càstig que pateixen els responsables
és el remordiment que lacera les seves consciències, qüestionant-los
permanentment els seus actes.
La culpabilitat és el resultat de l’execució d’un acte que
es podia haver evitat. És potestat no de qui descobreix l’eina o la veritat
sinó de qui en fa menester d’aquest saber amb voluntat d’alterar la realitat.
Se’n beneficia d’un saber ja existent per aconseguir els seus propòsits
bèl·lics o polítics. I no se n’amaga a l’hora de reconèixer la seva
participació i assumir la seva culpabilitat en les conseqüències darreres
d’aquestes decisions. En el seu descarreg pesen més sempre les obligacions i
conseqüències de no fer allò que van decidir fer. Per tant, tot i la seva
culpabilitat, no hi ha hybris. No estan desafiant l’ordre còsmic diví. Simplement,
estan executant un pla possible dins d’aquest mateix ordre, aquell que
afavoreix més les pròpies aspiracions, resulta més eficaç, donades les
condicions tècniques i la viabilitat pràctica d’aquestes. És per això que no
senten remordiments. Eichmann és l’exemple prototípic d’aquesta culpabilitat.
El polític, el militar o el funcionari que executa l’acció voluntàriament ho fa
complint un propòsit, un fi que justifica els mitjans emprats. És el simple
executor d’un pla superior. Les catastròfiques conseqüències dels seus actes
són els danys col·laterals que cal assumir en vistes al compliment del propòsit
superior.
El científic i l’activista són plenament coneixedors de les
conseqüències que tindran els seus actes: un cop creada la bomba res no aturarà
l’afany humà per crear-ne de noves, cada cop més potents i exterminadores; un
cop s’ha pres la justícia per la pròpia mà l’espiral de violència i venjança es
reprodueix en un cicle sense fi. Per superar aquests escrúpols els cal una idea
confortadora, un fi justificador. En el cas del científic la ingenuïtat de
creure que els devastadors efectes d’aquesta bomba apaivagaran els afanys
bèl·lics de la humanitat, un cop aquesta contempli l’apocalipsi que és capaç de
provocar. En el cas de l‘activista, la ideologia d’alliberament nacional que
entén la lluita armada com una resposta necessària contra l’imperialisme
britànic i que el porta a contactar amb altres organitzacions terroristes, com
l’IRA irlandès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada