Galicia on my mind

 

Aprofitem les dues primeres setmanes d’agost per visitar Astúries i Galícia resseguint les seves costes, menys càlides que el nostre socarrat Mediterrani. Un turisme de paisatge i descoberta que pretén fugir, no sempre amb èxit, d’aglomeracions i massificacions. Si Astúries va escollir viure sota la protecció de les seves muntanyes, Galícia, oberta a l’oceà per dos dels seus cantons, va fer de la seva costa baluard i quimera.    

És aquesta una terra torturada per les escomeses del mar, un espai obert a horitzons inabastables, on mar i cel competeixen per engrandir els somnis humans, cridant als més agosarats a acomplir-los, tot solcant les seves corrents i desafiant les fosques onades, que no conviden a ser cavalcades. Des de les seves escarpades costes hom té la sensació de percebre la il·limitació, l’exterioritat insondable, allò completament altre que a la vegada ens crida i ens repel·leix, però que, en tot cas, resulta difícilment expressable. Contemplar un espai obert i desafiant, sense cap marca de referència definida capaç de guiar la imaginació envers un destí previsible, esborrona i allibera. Marca l’esperit, forçant el silenci humil i sobrepassat, el recolliment de l’ànima que sent aquell que es troba en permanent contacte amb l’infinit i que sovint es confon amb la personalitat reservada o taciturna que s’atribueix a la gent d’aquesta terra.   

Gent valenta que ha hagut de sortir de les seves contrades a guanyar-se el dret a viure que ni la natura ni la política els garanteix, per l'exuberància de la primera i l’oblit de la segona. La migració exterior cap a mil i un destins i l’arrelament interior que els fa retornar sempre a casa. És el que té viure l’experiència de la totalitat, que t’expulsa i t’atrapa, prenent consciència de la petitesa de l’existent i de la incommensurabilitat dels seus anhels, el ressò de la immensitat que tots portem dintre. En aquest retorn també hi ha un compromís ètic, un lligam amb les arrels que la llum de paisatges, segrestats per la boira, i el brogit d’onades i ventades, sovint desfermades, alimenta i fa créixer. Compromís de ser contra adversitats i imposicions. Consciència d’estar ancorat en l’ésser, d’existir, que se’t revela d’immediat davant tanta plenitud.

Viure en l’exposició constant a l’absolut predisposa al misticisme, a la troballa de camins que desvetllin misteris i de misteris que facin més suportable l’experiència d’allò insondable que t’envolta. Terra de meigas i encanteris, de peregrins i caminants, a la recerca del tot i del no-res, de qui ho té tot i que res no troba, l’esperit d’una hispanitat que té en Castella la seva fisicitat. Sentir i compartir en família, per uns dies, el vertigen de l’eternitat és reparador; viure’l a diari, acarat permanentment amb la immensitat, no només resulta esgotador sinó un desafiament a la raó i un viatge sense retorn als confins de la cordura.